L’autora de les novel·les ‘Habitacions tancades’ o ‘Desig de xocolata’ presenta a L’Illa dels Llibres ‘Mitja vida’, l’obra guanyadora del premi Nadal 2017.

Entrevista Jordi Milian -L’Illa dels Llibres

Care Santos continua decidida en explicar la història del segle XIX i XX a través d’una mirada femenina amb novel·les protagonitzades per dones.
‘Media vida’ / ‘Mitja vida’ (Destino/Columna), la novel·la guanyadora del premi Nadal 2017, Care Santos vol fer un homenatge a la generació de les mares i de dones nascudes en els anys trenta del segle XX, que van patir la hipocresia d’una societat molt tradicional. La novel·la ens situa l’any 1981 amb el retrobament de cinc dones després de 31 anys.

‘Media Vida’ no és un cant a l’amistat perquè precisament les cinc protagonistes no han estat amigues i només van coincidir en un internat de monges l’any 1950.
La nit abans de deixar l’internat, un joc de nit, provoca un fet inesperat que marcarà les seves vides i que no es resoldrà fins tres dècades després en un sopar on reunirà de nou a les germanes bessones a Olga i Marta Viñó, Lola, Nina i Julia.

Un sopar amb excompanyes d’escola va ser el punt d’inspiració de la novel·la.
Una d’elles, si més no. Es van explicar moltes coses en aquell sopar real, vam compartir moltes emocions i moltes vivències. Però després tot això cal pair-ho, sedimentar-ho, i passar-ho pel sedàs de la literatura, que sempre és una gran mentida.
Qualsevol anècdota pot inspirar-te per escriure una història, però si no tens alguna cosa ferma sobre la qual bastir-la, tot queda en no-res.

La novel·la no és un thriller però sí que compta amb alguns elements de misteri com saber que va succeir una nit de 1950 en un internat de monges i com un joc marcarà la vida de les cinc protagonistes.
En el fons, l’ofici de novel·lista consisteix a explicar una història, però no acabar d’explicar-la mai. Jo tinc un secret que els meus lectors no saben (i que potser voldrien conèixer). L’explico, però procurant deixar-me sempre alguna cosa per dir que faci que la lectura pagui la pena. Això que va passar una nit de 1950 és el punt d’arrencada, però també és un esquer, un recurs, una trampa per lectors encuriosits que vulguin anar més enllà. Recordi que la curiositat és un motor molt poderós per als éssers humans. Tota la literatura es basa en aquest impuls.

la curiositat és un motor molt poderós per als éssers humans. Tota la literatura es basa en aquest impuls

Com ens arriba a marcar a les nostres vides el que  hem viscut de petits?
S’ha dit sovint que som una successió de passat acumulat. Rilke va escriure que la infantesa és la pàtria de l’escriptor, i podríem pensar que ho és també de tots els homes i totes les dones. La psicologia ens fa veiure com allò que som es defineix a la infantesa, som una mena de resposta a les preguntes que hem rebut quan érem nens. El que està clar és que la infantesa és una matèria primera extraordinària per la literatura. Si a la literatura universal li treus les històries que passen a la infantesa, que en quedaria?

La història abraça 31 anys des de la nit de 1950 fins a l’any 1981 quan tot es decidirà en un sopar amb les cinc protagonistes.
En realitat, la novel·la explica què passa durant aquest sopar. El passat és només l’excusa. El futur està per fer. En aquesta nit de 1981, la del 29 de juliol, començaran a construir aquest futur a mesura que trobin la manera de fer encaixar el passat. És precisament això el que volia explicar, com en un moment determinat de la vida, que té a veure amb la maduresa, val més que trobem la manera de fer alguna cosa profitosa amb el passat, amb la memòria, amb els deutes pendents, amb la rancúnia.

Escollir la data del 29 de juliol de 1981 pel sopar no és casualitat.
‘Media Vida’ no és un cant a l’amistat perquè precisament les cinc protagonistes no han estat amigues i només van coincidir en un internat.
Jo penso que més que una història d’amigues, que no ho és, és una història de com cinc desconegudes que han compartit alguna cosa en algun moment de les seves vides poden arribar a fer-se amigues. És una història sobre com certes coses del passat poden forjar vincles molt poderosos.

La data havia de ser el juliol de 1981 perquè precisament durant aquest mes es va aprovar la llei de divorci i aquesta llei té molta importància en la novel·la. Però quan vaig fer la documentació pertinent per conèixer més detalls d’aquella llei que va aprovar el ministre Fernández Ordoñez i que va capgirar els fonaments de la societat del seu moment, vaig descobrir que en aquella mateixa setmana s’havia casat el príncep Carles d’Anglaterra amb Diana Spencer.
Va ser un casament molt famós, segurament el primer casament seguit per milions de persones a la televisió, que jo, naturalment, vaig veure, tot i que només tenia 11 anys. El vaig veure embadalida, esclar. Descobrir aquesta coincidència va ser irresistible. Ho havia d’utilitzar. I va resultar que la referència a aquest casament reial m’oferia un contrapunt molt interessant a la història que jo estava explicant.

La notícia de la llei del divorci apareix constantment a la novel·la.
Si hi va haver una llei que va canviar les coses, aquesta va ser la llei de divorci. És una llei important, però també és un símbol. A la novel·la té molta importància, perquè afecta directament a dues de les seves protagonistes, i perquè una d’elles és una de les redactores de la nova llei. No hi és per casualitat, sinó que gairebé podríem considerar que la llei és una mena de personatge secundari.

Tot i que a la novel·la es parla de la llei del divorci apareix com a rerefons la boda entre Lady Di i el príncep Carles d’Anglaterra. Una boda que finalment acabaria en divorci.
Era molt temptador utilitzar tot una sèrie de informacions que el lector coneix però que els personatges desconeixen. Un joc d’ironies molt atractiu, que poques vegades pots emprar amb aquesta seguretat. Em va fer gràcia que els personatges parlessin una i altra vegada de com acabaria aquest matrimoni. Sobretot perquè nosaltres sabem com va acabar de malament.

Gràcies a les cinc dones que ens descriu a la novel·la dibuixa un mosaic d’una època i una generació de dones.
Era precisament el que volia fer. Construir un mosaic de personatges possibles en aquella època. Personatges que no fossin ni bons ni dolents, variats, possibles, versemblants, amb els quals els meus lectors s’hi poguessin reconèixer. No només els lectors que van viure aquells anys, sinó aquells que els coneixen per les seves mares, àvies, tietes. Volia que fossin personatges plens de veritat.

‘Media vida’ vol ser un homenatge o una reivindicació?
La meva primera idea va ser retre un homenatge a aquesta generació de dones que va estudiar durant el franquisme. Dones nascudes els anys 30, potser els anys 40, però amb les quals es poden identificar les nascudes molt més tard. Penso que és una generació que ha hagut de recòrrer un llarg camí des de l’educació que va rebre fins a la societat que van heretar, i que valia la pena dir-ho i recordar-les.

Un dels nexes en comú de les protagonistes és la necessitat d’adaptar-se a les circumstàncies que han hagut de viure en uns moments de molts canvis.
Les cinc protagonistes són cinc itineraris, cinc respostes a allò que la vida els ha anat posant per davant. Són diferents perquè les circumstàncies que han trobat també ho van ser. Però tenen en comú l’haver hagut de superar un munt d’obstacles, tant personals, com familiars, com professionals. D’alguna manera, són personatges en transformació forçada. I precisament això és el que volia explicar. Com cal canviar, però com costa.

Les podem considerar supervivents a les protagonistes?
Potser sí, però de la manera que tothom sobreviu a la seva pròpia vida. Elles, això sí, ho han tingut més difícil que la generacions posteriors.

Algunes han deixat de ser elles mateixes amb un cert acomodament.
N’hi ha que s’han conformat, que han esdevingut allò que s’esperava d’elles, ni més ni menys. Parlo de l’Olga, per exemple, que és —crec— el personatge més infeliç de la novel·la, aquell que tindrà una tornada a casa més difícil després del sopar. Però a l’altre extrem hi ha la Nina, que mai ha renunciat a ser allò que era, per molt que no agradés a ningú, començant pels seus pares.

Una de les protagonistes aconsegueix força èxit com autora de llibres de receptes malgrat que la seva vocació és més literària.
Els marits són molt importants, encara que no estiguin presents en el sopar. Determinen les existències de totes elles, de vegades en marquen les desgràcies. I de vegades juguen a ser Pigmalió, com en el cas del marit de la Marta, que la transforma en una cosa que ella no volia ser. Després de moltes presentacions, i molts viatges, després de parlar amb molts lectors i moltes lectores, sé que la Marta és de carn i ossos. N’he conegut unes quantes, en aquests darrers mesos. I ha estat colpidor i emocionant

Què  en queda d’aquella època? Creu que encara la societat segueix sent patriarcal?
Per sort, estem a anys llum d’aquella societat. Només cal veure el rebombori que organitzar-se abans d’aprovar-se la llei del divorci. La qual cosa no vol dir que no haguem de canviar res, ni conformar-nos amb el que tenim. Potser el que més hem de vigilar és no retrocedir. De tant en tant en correm el perill, em sembla. No estic segura que no ho estiguem fent.

Lola, Nina, Julia, Marta o Olga. Amb quina s’identifica més?
En realitat, amb cap i amb totes. Ja sap allò de «Madame Bovary s’est moi!». Jo no sóc cap d’aquestes noies, però al mateix temps totes tenen coses meves, de vegades coses molt amagades. D’altres coses més evidents, com la Marta, que volia ser escriptora i és cuinera. Jo sóc escriptora, i també sóc una mica cuinetes.

Continua oferint una visió de la història des del punt de vista de les dones que ja ha iniciat amb anteriors novel·les.
Sens dubte, però aquí la presència femenina és molt més contundent que en els meus llibres anteriors. La història manava. Havia de ser així. Explicar la història de les dones m’interessa. Hi ha moltes coses per dir, encara.

Malgrat  aquest fet, la seva literatura no vol ser exclusiva per a dones ni tampoc feminista.
No crec que a Herman Melville li preguntés mai ningú si Moby Dick era una novel·la només per caçadors de balenes o només per mascles molt mascles. Evidentment, jo no escric mai només per a la meitat de la meva societat. Jo escric per tothom, per gent que busqui emocionar-se, que busqui reflexionar, que busqui trobar o trobar-se, que busqui passar una bona estona. Gent com jo, suposo.

No crec que a Herman Melville li preguntés mai ningú si Moby Dick era una novel·la només per caçadors de balenes o només per mascles molt mascles.

La novel·la arrenca amb una frase sobre el perdó ‘ Solo se puede perdonar lo imperdonable’ precisament el perdó és un dels temes de la novel·la. Què és el que més l’interessa sobre el perdó?
Del perdó m’interessen moltes coses, començant pel seu propi tarannà. Però va ser llegint Joan-Carles Mèlich que vaig trobar la profunditat i la reflexió que necessitava la meva història. Va ser una lectura que va arribar a mi en el moment adequat, una casualitat a l’estil de les de les novel·les de Paul Auster. Vaig llegir La lectura com a pregària, que va ser l’inici de tota una recerca i d’un munt de troballes. Per això li dec tantes coses als llibres de Mèlich. I per això la cita inicial. El perdó és un tema que m’interessa, que m’inquieta. Però em temo que no és gens interessant el que jo pugui dir. Val més llegir Joan-Carles Mèlich

‘Media Vida’ recupera també llocs potser oblidats avui en dia com la presó de dones de Les Corts on avui en dia hi ha un centre comercial.
Sembla mentida, oi? Tantes coses que s’han escrit de Barcelona (que gairebé és un gènere literari en ella mateixa) i encara queden llocs dels quals ningú no ha escrit mai. Com la presó de dones de Les Corts, a l’actual plaça de Maria Cristina. Hi ha una reivindicació molt viva de la supervivents que queden d’aquella època. A mi em va semblar que valia la pena parlar-ne. Les novel·les també han de servir per parlar d’allò que ningú diu, o que ningú recorda.

En diverses ocasions ha destacat que la seva família sempre ha comptat amb grans narradores i que li ha servit com a fons d’inspiració de les seves novel·les.
Sí, vaig tenir la sort de néixer en una casa on es llegia molt i s’explicaven moltes històries. Una casa de grans narradores orals. Jo en sóc una baula més, d’aquesta llarga cadena. I és una gran sort per mi, que he pogut fer de l’explicar històries el meu ofici.

Segueix escrivint novel·les per a joves. Què li aporta com autora escriure novel·les de literatura intantil i juvenil?
l públic juvenil és el més difícil que hi ha, el jutge més implacable. A mi em sembla que mentre sigui capaç d’enganxar un lector de 16 anys, sóc capaç d’enganxar qualsevol lector. Trobo que hi ha moltes coses per explicar, que poden emocionar els joves. I trobo que val la pena mirar d’explicar-les. I ells, els lectors i lectores, valen la pena.

Sóc una persona afortunada perquè tinc lectors. Aquest és un premi immens.

Després de rebre premis com el Ramon Llull o el Nadal, algú podria pensar que el Planeta el pot estar esperant.
De fet s’ho pensa tanta gent que tot plegat em neguiteja. No li puc pas prometre que no m’hi presentaré, ni al Planeta ni a qualsevol altre premi que em sembli que val la pena per algun motiu, però ara mateix aquest pensament no em treu la son. Entenc la literatura com un llarg camí, un aprenentatge lent, i no vull que les presses em distreguin d’allò que de debò m’importa. I el que de debò m’importa és gaudir de les coses que em passen, escriure cada dia, que és la meva passió, aprendre tant com pugui, fer-ho cada cop millor i, mentrestant, saber que hi ha gent que espera un nou llibre meu. Sóc una persona afortunada perquè tinc lectors. Aquest és un premi immens.

La novel·la ‘Habitacions tancades’ es va adaptar a la televisió. Veurem més novel·les seves a la televisió o al cinema?
Tant de bo, perquè va ser una experiència meravellosa. Si depengués de mi, li asseguro que s’adaptarien totes.