0 Flares 0 Flares ×

Rosa dels Vents i Ediciones B publiquen el 22 de novembre la novel·la ‘Els camins de la llum’, basada en la història del creador del sistema Braille.

L’Illa dels Llibres us ofereix les primeres pàgines de la novel·la de Coia Valls.

L’escriptora Coia Valls, autora d”El Mercader’, ‘La cuinera’, Etheria’ entre altres obres publicarà una nova novel·la a finals de novembre. Serà la setena que publica després del relat ‘Si tu m’escoltes’ (Comanegra).

‘Els camins de la llum’ descriu la vida del creador del sistema Braille a més d’oferir una història de superació.

Els Braille, una família de basters que viu a Coupvray, un poblet situat a quatre hores de París, tenen el seu quart fill i li posen per nom Louis.

Corre l’any 1809 i el menut es converteix en l’alegria de la casa, però un infortunat accident li arravata la vista amb només tres anys. És, aleshores, quan comença el seu íntim pelegrinatge a les fosques.
Anys més tard, al Balneari de Vichy, sentint que les forces l’abandonen a causa de la tuberculosi, Louis fa memòria de fragments de la seva vida
Coupvray, París, Limoges i Vichy són els escenaris que acullen les lluites d’un home de procedència humil que segons avança l’editorial ‘ va descobrir la clau amb què els cecs trencarien les seves cadenes mentre maldava per trobar l’essència de la felicitat’.

A ‘El camí de la llum’, la majoria dels fets que s’expliquen, tenen lloc entre les parets d’un edifici lúgubre del 5è districte de París. Allí, a la Institució de Joves Cecs on Braille escriurà la seva història de superació.

PRIMERES PÀGINES

Vichy, juny de 1848

Fer una revisió de les lliçons del dia abans de baixar a la sala del piano; sobretot pensar amb deteniment com explico a les meves classes de música l’execució del martelé, aquest moviment que als estudiants els resulta tan difícil un cop perceben la proximitat del teclat. També podria examinar a fons la màquina d’escriure d’en Thurber, per si ha estat capaç de superar la que va construir en Foucault fa pocs anys, cosa que dubto. Després, concebre la manera d’ajudar el nou alumne que ha arribat a l’Institut per a Joves Cecs, aquest que es passa tota l’estona fent preguntes i que tant em recorda…

No, res d’això no em serà possible. No soc a París, on ha transcorregut gran part de la meva vida. És un altre qui s’ocupa d’impartir les classes i, sincerament, de poc em serveix confiar-hi. La màquina que ha patentat en Charles Thurber, seguint el meu mètode, es va quedar a la cambra on acumulo records que només jo entenc. El nou alumne, ai las!, potser haurà de continuar el seu aprenentatge sense la meva intervenció, com la resta dels seus companys.

En realitat, quan feia aquest repàs previ de les tasques de cada matí, tan sols somiava. Ho faig molt des que la malaltia gairebé m’ha confinat en un retir forçós a la ciutat de Vichy. Somio a totes hores, fins i tot quan em quedo immòbil de cara al sostre amb l’única joguina dels meus pensaments. Segons diuen, a l’estança que m’han assignat hi ha pintures que representen nimfes i faunes, motius d’un altre temps, en un món que està canviant.

Malgrat que els meus ulls tenen una expressió buida, de lluny podria semblar que paro una atenció inexistent. En realitat no s’aturen enlloc, ni segueixen els gestos dels meus interlocutors; són incapaços de descobrir formes ni colors. Fa tant de temps que els senyals de vida tan sols colpegen els meus altres sentits! I, d’altra banda, no és ben cert que és en l’ànima on prenen forma els pensaments? El meu camí ha estat ple d’evidències interiors i, prostrat en aquest llit amb dossers que altres pagaran per mi, tan sols existirien els records, si no fos perquè ella m’acompanya.

No passa un dia en què no m’avergonyeixi per les restes de qui vaig ser; són tot el que puc oferir-li i, alhora, més calmades les urgències de la joventut, espero que el seu amor es conformi amb les meves mancances. En la seva presència he trobat l’harmonia que proporciona un esperit capaç d’equilibrar la balança. I ella és una part important del pes que impedeix el seu decantament final.

No ha estat pas fàcil. Tot semblava esquinçar-se abans que tornés al meu costat. Al febrer els estudiants es van revoltar a París i, com ha passat sovint durant els darrers anys, els obrers es van unir a les protestes. Les multituds es van llançar al carrer; uns en defensa del rei Louis Philippe, els altres per repudiar-lo, però jo estava massa cansat per seguir de gaire a prop els fets. L’únic motiu d’alegria, al bell mig d’aquell caos, va ser assabentar-me que, finalment, el meu estimat Alphonse de Lamartine formaria part del nou govern de la República. No he pogut oblidar la visita que va fer el 1838 a l’Institut per a Joves Cecs, ni com va denunciar les condicions insalubres del nostre dia a dia davant l’Assemblea Nacional.

Sempre he anat a l’encalç d’un bri d’enginy que ens permetés, a mi, als meus, als que són com jo, accedir al saber. De vegades ho he aconseguit, d’altres no tant, però m’ha quedat la certesa que havia fet tot el que estava a les meves mans. Ara potser ha arribat el moment d’aprendre a quedar-me en segon terme; però tinc tantes coses per fer, encara!

Malgrat el descans forçós, a poc que tanco els ulls m’hi veig de nou, a l’Institut. Com si rebutgés aquest cos meu tan limitat i em sentís encara ple de força, reviso mentalment comptes i projectes, mantinc converses imaginàries amb els professors més joves i els explico el meu mètode perquè puguin transmetre l’esperança que jo vaig sentir un dia. L’esperança que ens és possible abastar el món, també a nosaltres, els cecs; que hi ha camins de llum que ens esperen en l’obscuritat.

És curiós. Malgrat que sé que avui no vindrà, no puc deixar de parar atenció a la porta d’entrada. Sé del cert que ha marxat per ocupar-se dels negocis de la seva família, els que ajuden a pagar la meva estada a Vichy.

No em queixaré, doncs, d’aquesta cremor que em devora les entranyes, i aprofitaré totes les oportunitats que em siguin donades.

Encara voldria aprofundir en alguns aspectes del meu mètode, corregir dubtes, ampliar les seves possibilitats, però, malgrat que les hores es fan llargues en aquest llit tan diferent de la meva màrfega de l’Institut, per moments em trobo massa còmode i m’és impossible mantenir-me despert; llavors l’insomni em visita de nit i m’envaeix la inquietant sensació que la vida es va escolant sense remei, la poca que encara em queda.

Potser per això, i per la necessitat que he tingut sempre d’ordenar el món, he decidit escriure sobre alguns moments que deso a la memòria. També perquè, després de llegir aquestes poques pàgines que ja tinc redactades, albergo la sensació que la vida és massa complexa per deixar-se anar sense acotar el discurs. Molt presents les paraules d’en Joubert, quan diu que hi ha «aquells que són bons per a l’art i aquells que són bons per a l’ofici. Però per conèixer l’art s’ha de conèixer l’ofici».

No escriuré, doncs, la meva biografia, que seria insulsa i avorrida, sinó sobre aquells instants en què m’he sentit més viu, els temps en què tot era possible. I si és així, he de parlar de la meva infantesa, encara que em resulti dur, i que la ment em porti a recordar persones que vaig estimar amb bogeria i que, sens dubte, m’esperen en algun lloc millor.

Ho vaig comentar fa poc amb en Gauthier, abans de sortir cap a Vichy, i no hi va estar d’acord. Va dir que tornar enrere seria una altra prova del meu tarannà malenconiós, que el faria més evident encara. Però ja ho he decidit. Penso combatre les seves reticències, i les meves, escrivint com si es tractés de la vida d’un altre, com si fossin capítols sobrants d’alguna novel·la d’en Balzac, d’en Dumas o d’en Sue.

Durant les hores que passem plegats, després de parlar de tots aquells que ens han acompanyat, ella em llegeix pàgines i pàgines d’aquests fulletons que compra cada dia i que, si se’n descuidés un, esdevindria una tragèdia. La seva veu no ha canviat i encara em sorprenc escoltant-la. Fa servir el mateix to de confidència, gairebé un murmuri, que em transporta als anys daurats, i a la vegada terribles, de la nostra joventut. Així podem combatre el tedi que de vegades amenaça d’amarar-nos.

La cançoneta d’aquestes lectures se’m queda enganxada a la pell. Nouvingut com soc en l’ofici d’escriptor, estic convençut que formarà part de la meva història. I si torno enrere, si em proposo parlar dels moments més importants que m’ha tocat viure, n’hi ha un que destaca per sobre de tots, un que va marcar amb ferro roent la resta de la meva existència…

L’ACCIDENT

Coupvray, tardor de 1812

La Monique Braille va deixar anar el llençol només sentir el xiscle, i la peça de roba va relliscar per la corda fins acabar a terra. Els arbres que envoltaven la petita Coupvray encara no havien reprès la seva fressa i el silenci nocturn semblava perllongar-se indefinidament. Aquesta quietud, que amagava fins i tot la remor dels ocells a la recerca de les aigües del Marne, es va veure alterada un instant; prou temps, però, per gelar el cor de la dona.

La Monique no es va ajupir per evitar que s’embrutés la blancor immaculada de la tela. Amb l’esglai al rostre i les mans tremoloses, va obeir el seu instint i es va girar en direcció a la casa.

A causa del seu gest desesperat, va ensopegar amb el cistell de vímet, i els ous, tot just acabats d’agafar, van rodolar sense fer soroll.

Les aus van córrer esvalotades per refugiar-se al tancat, i les plomes, suspeses en l’aire, es van gronxar entre l’olor humida de la bugada. La dona, amb els ulls sobre la porta entreoberta del taller, podia sentir la fortor del gessamí que baixava en onades des de la finestra. Però tota la seva atenció es va concentrar en els batents de fusta, en l’intent de veure-hi més enllà.

Aleshores, tan sols va encertar a balbotejar un nom…

—Louis!

Amb dues gambades va salvar la distància que la separava de l’espant. Però el xiscle va emmudir tot just arribar ella al llindar. Aquell udol, més pròxim al reclam d’un llobató que a l’emès per la gola d’una criatura, va donar pas a un sangloteig inconsolable. La Monique va sentir el seu pit galopar desbridat, com si en qualsevol moment el cor li pogués sortir per la boca.

En aquell instant, el Beignet, el gos d’en Nicolas, el pastor, va esperonar les ovelles fins al tancat, no gaire lluny de la casa dels Braille. Després va ensumar l’aire, com si pogués percebre l’aroma del pesar i es veiés en l’obligació de comunicar-lo. L’amo, massa enfeinat a assegurar-se que no li faltés cap animal, va passar per alt el gest del seu company.

Tret de l’actitud del Beignet, a l’exterior res no es feia ressò de la tragèdia. A poca distància de Coupvray el sol s’aixecava sobre les aigües del riu i anava desfent els blaus nocturns. Una brisa suau gronxava els pàmpols de les vinyes, que mudaven del verd al roig, mentre es despullaven lentament els ceps. Els colors de la tardor també es deixaven veure a les copes dels arbres, i un mantell de fulles començava a acumular-se a la vora dels camins.

Aviat, la canalla de Coupvray s’empaitaria pels carrers estrets i costeruts, i faria mil vegades el trajecte que pujava fins a l’església per baixar-ne tot seguit, augmentant la cridòria. Mentre romanien a la plaça, al peu del campanar, el xivarri es barrejaria amb els resos del rosari, murs endins.

Tot semblava transcórrer aliè al dolor que travessava el pit de la Monique. El rostre del seu menut, de només tres anys, era una màscara ensangonada. Li va agafar el cap entre les mans i va intentar esbrinar l’origen de la sang.

—Per l’amor de Déu! —va exclamar la dona, incapaç d’entendre què li havia passat.

Després, sense apartar la vista de l’infant que se li oferia amb les mans esteses, va cridar el seu espòs. No va haver d’esperar gaire perquè la silueta d’en Simon es mostrés retallada contra el sol, que continuava la seva ascensió.

L’home va abandonar a terra la sella de muntar que duia penjada als braços. Tot just es disposava a lliurar-la a un dels seus millors clients. Va aclucar els ulls per guiar-se en la penombra mentre avançava cap a l’interior del taller. En veure la Monique i el seu fill va quedar pertorbat davant el rastre escandalós de la sang.

—Però… Però què ha passat? —va preguntar aixecant les espatlles. Les paraules se li van entrebancar a la gola i els seus dits, destres i experimentats en el treball del cuir, es van engarrotar durant uns instants—. Fill, què has fet? T’he dit que no toquessis res! —va exclamar, en un to proper a la súplica, mentre examinava els voltants a la recerca de respostes.

Un punxó per rascar les brutícies del cuir que jeia abandonat a terra li va cridar l’atenció. Després de ventar-li una puntada de peu, va desfermar la ira contra el client que havia vingut a buscar l’encàrrec a correcuita, molt abans del que havien acordat. Ell havia fet que descuidés les eines a l’abast de l’infant!

Es va maleir per deixar sol en Louis, per no ser capaç de protegir-lo com era la seva obligació. Amb una barreja de ràbia i de dolor va escopir renecs mentre prenia el seu fill dels braços de la mare. Alguna cosa, però, va fer que les passes apressades de l’home s’aturessin de sobte.

—Què fas, ara? Hem de demanar ajuda —li va pregar la Monique, empenyent-lo en direcció a la porta.

—Espera —va replicar l

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here