La poeta Àngels Moreno i el fotògraf X. R. Trigo mostren el fruit de la seva col·laboració a la galeria de l’Espai Mariola Nos de Vinaròs´.
L
’amistat entre aquests dos creadors va ser el punt de partença d’una col·laboració singular, la que ha reunit Poesia i Fotografia en l’exposició que es podrà veure fins el 20 de maig a la galeria de l’Espai Mariola Nos.
Àngels Moreno va guanyar l’any passat el premi Maria Mercè Marçal amb el poemari L’usurpador (Pagès Editors), un llibre que ha cridat l’atenció dins les propostes de la poesia jove més recent.
Xulio Ricardo Trigo va il·lustrar aquesta publicació amb dues imatges i, alhora, va decidir que la poesia de l’autora mereixia anar més enllà en la recerca d’imatges que poguessin reflectir la intensitat del discurs poètic. El fet que sigui la pròpia Àngels Moreno la model de totes les imatges afegeix nous sentits a la proposta.
Des de l’Illa dels Llibres hem demanat que ens expliquessin amb més detall aquesta aventura i hem rebut el text que afegim a continuació i que acompanyem d’una mostra de les fotografies…
LA FAM DE POSSEIR
La poesia i la fotografia tenen en comú la comunicació de la imatge. La poesia colpeix amb el seu silenci i la fotografia ho fa entrant-nos pels ulls i arrancant-nos una emoció, un pensament, alguna cosa oculta. Ambdues teixeixen un missatge que és descodificat, encara que no ho sembli, de maneres molt sintòniques.
Es planyien de la impossibilitat de recuperar allò que, un cop perdut,
cristal·litza en una al·legoria de la pròpia mort.
Th. W. Adorno
Aquestes fotografies que exposem volen estendre un pont cap als versos del llibre de poemes L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i, d’una manera recíproca, aconseguir que els versos tinguin cabuda en un llenguatge fotogràfic que, enllà de la denotació que li és pròpia –assenyalar, evidenciar un fet o una realitat-, tingui també la força de la imatge poètica per contaminar, tocar estèticament la sensibilitat, colpir i transcendir l’experiència.
El gest, el tacte abrasiu de les coses, la violència de l’entorn material que ens aliena són les idees que ens van menar a bastir els temes centrals del llibre en quatre sèries fotogràfiques que responen a les inquietuds de les diferents parts del volum.
Allò que usurpa és el que es desconeix i el que es coneix ensems, allò que és tan nostre que ens resulta esfereïdor. És el salt i la pulsió, la compunció, la sotsobra i el xoc frontal amb una realitat inesperada.
La poesia tracta de tocar l’impossible, fixar en la imatge allò que espaordeix i del que se’n fa catarsi mitjançant la paraula. Resseguint el llibre, en aquesta exposició trobem quatre sèries de quatre fotos cadascuna que corresponen a les quatre seccions del recull.
La primera respon a Temps, la segona, a Saqueig, la tercera a Com de l’arrel als 360º i la darrera, al poema-epíleg que el tanca.
La sèrie Temps mostra d’una manera més insistent la violència dels materials contra l’individu. L’estretor, l’aspror de la matèria que encalça qui vol fugir i trobar-se, el plany i la memòria que renova i alhora inventa la realitat són els motius que tracten les fotografies.
L’exterioritat sense encara gaires incursions en el jo com a furt, angoixa i pesantor del temps implacable. La segona sèrie, Saqueig, parteix de la necessitat d’anar cap a la nuesa per trobar aquell altre que ens incomoda. La poesia ens treu del nostre lloc de confort alhora que esdevé un acte d’excavació cap al jo –i l’alteritat-. És per això que ens ferim, ens despullem, ens cerquem al mirall –de Narcís o de l’abisme del fantasma- o ens traiem la màscara que ens atorguen el nom, la posa o l’artifici. Com de l’arrel als 360º respon a la pregunta del llibre sobre la maternitat. El fill, tan nostre com estrany, pertorba en el niar allà on tot és fosc. El fill que arranca, que s’alimenta, que usurpa, estén tota l’al·legoria de mort i vida que malden per no descuidar l’aspecte anatòmic i fisiològic que n’és la unió. En aquest cas, l’espera en el dubte i el fill perdut –tot simbolitzant, també, la pèrdua pròpia de l’individu i l’excursió en la coneixença de la dona- atorguen a les fotografies una potència salvatge que es trena a l’anhel i a la fam de posseir.
Finalment, la sèrie dedicada al poema-epíleg té la voluntat de fer veure, en consonància amb les imatges que tanquen el llibre, la manera que, sovint, té l’artista d’acarar-se a la seva obra: ceguesa, súplica, trobada amb l’animal que som, les pulsions i la dialèctica entre el desig acomplert i la set eterna de tocar, de conèixer i, potser, de fondre’s amb allò que hi ha fora, allò que som i que ens diu l’abisme.
Aquest treball fotogràfic a quatre mans resumeix ben bé la concepció de Walter Benjamin en relació amb els processos històrics que s’acosten, fins i tot, a una mena d’incursió freudiana en el jo: el passat, vist des del present, és un contínuum lineal, però allò que ja ha sigut té una relació dialèctica amb el present i aquesta es presenta en forma d’imatges que configuren tota una constel·lació on el present es fa i desfà sobre les ruïnes del passat.
Així doncs, la poesia i la fotografia, aquí, esdevenen això, pur joc dialèctic d’allò submergit, emergit o absolutament nou en la simbiosi permanent de les arts per refer-se de la fractura.
Àngels Moreno i X. R. Trigo
