L’escriptor i autor entre d’altres de les novel·les ‘El brigadista’ o ‘En John Garfield en Territori Xeiene s’incorpora com a articulista a L’Illa dels Llibres.
La majoria dels llibres editats tenen una vida molt curta, no gaire més que una papallona.
Quan apareixen a les llibreries, són exposats ben a la vista dels lectors durant uns tres mesos (si estan ben distribuïts). Aquesta acostuma a ser una època d’il·lusió per a l’autora o autor: Alguna que altra presentació i entrevista a la ràdio o televisió, potser també alguna ressenya als diaris, blogs literaris, revistes…
És un moment vital pel llibre.
Després del llançament, cada vegada hi ha menys interès per part dels mitjans, si és que n’hi ha hagut en algun moment… és l’hora del “boca-orella” i de mossegar-se les ungles…
Quan ha passat aquest temps, si els llibres no han resultat ser grans vendes, van desapareixent de les llibreries i són substituïts per les novetats del nou trimestre.
És una situació molt dura per a l’autor.
Alguns títols aguanten més temps, especialment si hi ha reedicions i si encara hi ha demanda per part dels lectors. Per contra, els exemplars que no han tingut sort són castigats i tornen avergonyits als magatzems de les distribuïdores. Al cap d’uns pocs anys d’ostracisme i presó, quan ja no hi ha esperança de reinserció, se’ls condemna a la pena capital: la foguera.
La foguera? Hòstia!
Sí, aquestes obres d’art —sovint no es recorda que un escriptor és un creador, un artista— són incinerades igual que un cadàver. Les editorials ofereixen als autors recuperar la quantitat que vulgui tot pagant una quantitat simbòlica. Si l’autor/a no disposa d’aquesta quantitat o no té espai a casa per emmagatzemar-los, esdevenen cendres. Punt i final.
Aquesta és una realitat extremadament cruel per a qualsevol creador.
Ben cert és que molts d’aquests llibres són autèntics budells que mai no haurien d’haver arribat a una impremta. D’altres són títols mediocres que no fan res més que nosa a les llibreries. D’altres són estafes als lectors escrites per algú desconegut i signades per algú molt conegut. També n’hi que tenen una vida curta per raons conjunturals… Però, malauradament, hi ha autèntiques joies que, de manera força immerescuda, passen desapercebudes davant del públic o són solapades per obres d’autors de prestigi o l’allau de mediàtics que els fa il·lusió publicar. També hi ha bones novel·les que tenen una bona acollida inicial però perden pistonada i aviat s’enfonsen.
Personalment acumulo un bon llistat de llibres que han acabat convertits en fum o romanen a casa meva tot recordant-me (amb lletra acusadora, els malparits) que no sóc un autor de best sellers i que no han perdut la virginitat en mans de cap lectora o cap lector.
En Jordi m’ha ofert un espai a “l’Illa dels llibres” i per a mi és tot un honor. El que m’agradaria fer és aportar el meu granet de sorra per ajudar a donar una mica d’oxigen a llibres que ja han deixat de ser novetats i que acaben d’arribar a aquesta situació crítica en què el seu dipòsit de carburant comença a buidar-se. Si es pot aconseguir que aquestes obres arribin a la propera benzinera, potser arribaran més lluny, potser no moriran prematurament, potser faran gaudir més lectors… o com a mínim mantindrem viva la il·lusió de la persona que l’ha escrit i la il·lusió, de moment, encara és legal.
Jordi Cantavella i Cusó
Properament:
Teresa Muñoz, “Com si fos ahir”, Ed. Amsterdam, Barcelona, 2014.
