La traductora Maria Llopis ens acosta a la professió i reivindica la tasca que fan els traductors.
El 30 de setembre se celebra, un any més, el Dia Internacional de la Traducció, instaurat el 1991. Per tant, aquest 2016 se’n celebren els 25 anys. I jo, en la intimitat del meu despatxet, aquest estiu he celebrat els 24 anys que em dedico a la traducció com a professional autònoma.
El 1992 vaig decidir endinsar-me en aquest camí ple de paisatges fantàstics, però també de revolts perillosos, passant per crisis espantoses i moments de pau, de tot hi ha hagut.
En aquests 24 anys també he tingut dos fills, i moments personals i professionals bons i dolents i, com la majoria de dones, he mirat de fer compatibles feina, fills i vida personal. Sovint ha estat difícil! Hi ha moments en què et planteges seriosament estudiar per presentar-te a unes opos, i d’altres en què et sents la persona més afortunada del món per fer la feina que t’agrada, encara que et suposi treballar molts caps de setmana!
A principis dels anys vuitanta, quan jo accedia a la universitat, els estudis universitaris de traducció de grau superior encara no existien. Si volies estudiar «lletres pures» l’opció era la filologia, en alguna de les seves especialitzacions. La meva va ser «filologia romànica, especialitat francès». Així, d’entrada, quedava molt bé, però ningú no entenia què era allò que estudiava. «Filo… què?» era una pregunta recurrent, i per més que t’escarrassessis a explicar-ho, finalment rebies com a resposta, normalment, «ah, idiomes!». La sortida professional habitual i majoritària d’aquella carrera era la docència, en tots els seus nivells, però jo no tenia vocació de professora, tinc massa respecte per la professió docent i sabia que els meus passos professionals havien d’anar cap a una altra direcció.
Vaig treballar en una editorial com a correctora i redactora, i després al Comitè olímpic en tasques de serveis lingüístics. I el 1992, en acabar-se els jocs de Barcelona i en quedar-me, doncs, sense feina, vaig iniciar el camí de la traducció com a free-lance, per «provar», gairebé com una cosa provisional a l’espera que em sortís una altra feina… Però aquella manera de treballar, de compartir emocions amb futurs lectors, de cercar els teus clients, de cuidar-los, de fer créixer el teu propi negoci, de millorar dia a dia em va atrapar sense remei, i aquí segueixo, 24 anys després.
La paraula «traducció» ve del llatí «traductio» i etimològicament significa «el fet de guiar d’un idioma a un altre». Aquesta idea m’agrada. M’agrada ser una mena de «guia» que porta les paraules a bon port a fi que el receptor les entengui i les faci seves. Fa uns dies, fent de moderadora en una taula de traductors a la Setmana del Llibre en Català, vaig tenir la immensa sort de parlar amb la Nora Albert, escriptora, traductora i poeta eivissenca que ha traduït un esplèndid poemari d’Alda Merini, gran poeta italiana que va morir el 2009. La Nora va tenir l’oportunitat de parlar-hi per telèfon diverses vegades i en una d’elles, conversant sobre l’ofici del traductor, la Nora va preguntar a la Merini què en pensava, de l’expressió «traduttore, traditore». La poeta italiana li va contestar: «Ma no, tesoro: tradurre è un atto d’amore».
És la millor definició de la traducció que he sentit mai, un acte d’amor. És cert. Un acte d’amor cap a tu mateixa, perquè gaudeixes de la teva feina i això et fa feliç. I un acte d’amor envers els potencials lectors, perquè els permetràs llegir un llibre al qual, altrament, els seria difícil accedir-hi.
Per molts més dies de la traducció i per molts més actes d’amor!
Maria Llopis ha traduït entre d’altres autors Stéphane Hessel, Katherine Pancol, Arnaldur Indridason, Irène Nemirovsky, Frédéric Beigbeder, Geronimo Stilton, Laurent Gounelle,Walter Riso o Javier Moro.
