L’escriptora s’incorpora a l’equip de signatures d’opinió de L’Illa dels Llibres amb un article on descriu el procés que viu quan comença a escriure una nova novel·la.

La meva família, els amics, fins i tot els coneguts i saludats ho saben. No és cap secret: quan escric muto.
No m’agrada gaire parlar de mi mateixa, no us penseu que ho faig sovint. I menys públicament, a través d’un escrit que molts ulls llegiran. Em fa vergonya i a més, què voleu que us digui, no trobo que sigui un tema interessant. Si ara trenco aquesta norma no escrita és perquè en tinc necessitat.

Soc una persona que intenta fruir de tot allò que la vida li ofereix: un viatge, una copa de vi blanc amb conversa inclosa, la companyia dels fills, una trobada inesperada i plaent. I la feina. Soc escriptora!!! És impossible no fruir d’una feina com la meva!

Escriure em fa aixecar-me cada dia amb un objectiu, amb la il·lusió de retrobar-me amb els personatges que m’esperen entre les línies d’una nova novel·la. Durant mesos i mesos viatjaré en el temps amb ells, em vestiré com ells i m’esforçaré a pensar com ells. Els ploraré i els sentiré. M’hi enfadaré (a vegades són tan rebels!). I encara que hagi entrat a la seva vida de puntetes, tímidament, ens arribarem a conèixer i a estimar tant que ja no ens separarem mai més.

És intens això d’escriure, ja ho veieu. És un camí que cada escriptor transita a la seva manera i que condueix a diferents punts d’arribada. Com tots els camins, si són llargs i es recorren amb intensitat, el camí de la literatura ens ofereix moments diferents. En el meu cas, sovint m’hi he trobat pedretes d’aquelles que es claven a la sola de les sabates i ens obliguen a fer el coix. Altres vegades, ha estat un camí lluminós i inoblidable.

La literatura és el meu camí. Em condueix a la meva llibertat personal i estic orgullosa que sigui així. Però, compte!: quan escric mutu.

Quan escric jo que soc sociable i xerraire mutu en un ésser acomplexat, ple de boira i negativitat i visc dins d’ un món d’inseguretat i dubtes.

Pateixo i pateixo de debò.

Pateixo per no saber escriure millor.

Pateixo per no trobar la frase exacta amb què expressar el que vull expressar de manera clara i rotunda.

Pateixo perquè els capítols no queden rodons. No encaixen.

Pateixo perquè tal i tal altre personatge no són com jo volia. Com si jo tingués la darrera paraula!!!

Pateixo.

Pateixo.

Pateixo.

I aleshores deixo anar allò de: No en sé. Jo no he nascut per escriure.

Perdoneu si us he robat una mica del vostre temps tan valuós per parlar de mi i de les meves mutacions. Ho he fet perquè estic en plena escriptura i necessitava dir-li a algú que estic mutant altra vegada. Els que em coneixen bé, la família, els amics i saludats, ja no em fan ni cas.