El periodista Aureli Vázquez reflexiona sobre l’autoedició i les noves formes de marquèting literari.
Un dels avantatges de l’ofici d’escriptor és que no existeix l’instrusisme. O més ben dit: tothom ho és. No hi ha un carnet d’escriptor, ni has de pagar una quota col·legial. De vegades em pregunto com és que no es queixen més els escriptors ‘professionals’ –ja m’enteneu: els que s’hi dediquen de veritat–.
M’agradaria pensar que és per un sentiment compartit d’exaltació de la creació literària. Però molt em temo que la resposta és bastant més senzilla i prosaica: a cap escriptor consagrat l’incomoda el més mínim la irrupció de ‘nouvinguts’ perquè, senzillament, la immensa majoria estan destinats a passar desapercebuts.
Només cal anar a fer un tomb per qualsevol llibreria més o menys ben assortida per adonar-se de la ridícula petitesa de cadascun dels llibres que omplen els prestatges. Malgrat tot, l’entusiasme dels nous autors i autores segueix intacte: aconseguir que una editorial –per petita que sigui– publiqui el teu llibre segueix sent motiu de celebració.
Per tant, ser publicat és encara una feina difícil, com ho era fa unes dècades. I aconseguir una ressenya a una publicació és motiu de satisfacció quasi-orgàsmica.
Així les coses, no ha de sorprendre que siguin ja un exèrcit els escriptors que s’autoediten. Conviuen en l’hàbitat natural de twitter i regenten blogs de factura naïf, en alguns casos.
L’aterratge d’Amazon a Espanya els ha obert les portes del cel. I sabeu per què? Perquè han entès que el que realment fa vendre llibres no és –o no només és– la qualitat literària, sinó el màrqueting.
Al contrari que les grans editorials, aquests altres escriptors indies –que, per cert, acostumen a ser molt poc indies– practiquen un màrqueting de proximitat: els amics, la família i els amics de la família.
Alguns arriben a agafar volada, i triomfen. L’editorial B de books, és a dir Ediciones B/ Grupo Zeta, és un bon exemple; no es va voler quedar fora de joc i va decidir apostar pels escriptors que havien triomfat a Amazon: Bruno Nievas, Marta Querol, Esteban Navarro, etc.
Vull dir amb això que realment aquests escriptors han triomfat gràcies a la fe en si mateixos i a un màrqueting coherent amb els seus recursos.
Però vull dir, sobretot, que la broma de l’autopublicació en realitat no és cap broma. Hi ha una sèrie de mites que durant molt de temps ens hem repetit com un mantra; un d’ells és que les editorials són necessàries perquè suposen un filtre de qualitat. Bé, i això… Vol dir que tot el que es publica per una editorial la té? Òbviament, no.
Les editorials tenien fins ara el monopoli del màrqueting literari, i no ens engayem: segueixen tenint un pes brutal. Però farien bé de vigilar alguns aspectes, com el màrqueting de proximitat, l’atenció als seus escriptors o la transparència amb les vendes realment assolides.
En cas contrari, potser d’aquí uns anys estarem recordant aquelles velles institucions obsolets anomenades ‘editorials’… Quins temps, aquells de principis del XXI…
Aureli Vázquez, periodista i escriptor.
Autor de La Barcelona invisible.
