L’autora ha rebut l’homenatge en l’acte de lliurament del Premi Roc Boronat.

L’escriptora Coia Valls ha estat homenatjada la gala dels premis Roc Boronat, atorgats per l’ONCE, per la seva trajectòria literària. Enric Botí,  delegado territorial de ONCE en Cataluña, li va lliurar l’edició en alfabet Braille i en audiollibre de la seva novel·la “El mercader” (2012), que recentment ha tornat a veure la llum en edició de butxaca.

Coia Valls ha publicat recentment ‘Els camins de la llum’ on descriu la vida del creador del sistema Braille a més d’oferir una història de superació.

Altres escriptors homenatjats han estat: Josep M. Espinàs, Quim Monzó, Maria de la Pau Janer, Isabel Clara-Simó, Emili Teixidor, Carme Riera, Empar Moliner, Vicenç Villatoro, Martí Gironell, Maria Barbal, Matthew Tree, Ferran Torrent, Jaume Cabré, Màrius Serra, Andreu Martin i Maria Antònia Oliver.

L’acte ha comptat amb un discurs d’agraïment de l’autora que us oferim a continuació.

 

Gràcies! Moltes gràcies a totes i cadascuna de les persones que heu fet possible aquest bell acte. Gràcies per la confiança, per la calidesa, per fer-me sentir a casa.

Voldria aprofitar  aquesta oportunitat per felicitar els  guanyadors del 21è Premi Roc Boronat i, molt especialment, a l’ONCE per la seva impagable tasca a favor de la cultura, la dignitat i la defensa dels drets de tots i totes.

Si m’ho permeteu, però, també voldria confiar-vos el record d’aquell primer moment en que vaig decidir llençar-me a embastar paraules.

Tenia cinc anys. A la meva padrineta, un càncer se l’enduia. El seu rostre, devastat per tant de dolor com suportava, gairebé sempre es mostrava contret. Un dia em va demanar que li llegís un poema. No tinc gaire memòria del contingut, però sí que soc capaç de reviure l’evolució del seu gest fins a dibuixar un somriure efímer. Aquest record encara m’esborrona. Va ser llavors que vaig prendre consciència del poder salvífic de la paraula.

Ha plogut molt des d’aleshores! En aquest temps, l’escriptura m’ha servit de refugi, de medicina i de catarsi. Sobretot, però, ha estat per a mi una font de coneixement. He après i desaprès per tal d’augmentar el meu nivell de consciència, per connectar el meu jo més profund amb d’altres realitats.

He escrit unes quantes novel·les, algunes amb una trajectòria que em satisfà en extrem, però acostar-me a Louis Braille ha estat per a mi una fita importantíssima. Els éssers humans som una combinació de dolor i plaer, de tristesa i d’alegria, de dubtes i esperances. De tot això hi havia a bastament en la seva vida, però sempre que hi pensava em sorgia un dubte que acabava discutint amb ell: Serà possible transmetre aquesta emoció que sento, l’aura de felicitat que em transmets?

La resposta no em va venir pas de les meves converses personals amb Louis Braille sinó de molts de vosaltres, que vau acollir el meu projecte amb interès, que vau saber reconduir-me quan em perdia, que vau fer vostra aquella bogeria que se’m va acudir fa gairebé tres anys: posar-me en la pell de l’inventor de l’alfabet Braille. A la pell d’un ésser humà que va anar a l’encalç del que fins aleshores esdevenia impensable: l’accés al coneixement, sense que el sentit de la vista esdevingués una barrera infranquejable. I quan parlem de coneixement, parlem d’informació i formació, de dignitat i llibertat per decidir. De justícia, no pas de compassió.

Com ja es podeu imaginar, durant aquest viatge les costures del meu petit món han rebentat l’una rere l’altra. No es pot sortir indemne de l’escriptura, si t’hi aboques perseguint la sinceritat. No te’n pots estalviar els efectes secundaris. Les paraules tenen el poder d’atraure records que mai no hauries volgut convocar, els personatges evolucionar fins a reptar-te. I, allí, arraconada contra les cordes,  nous interrogants sovint fan trontollar les velles creences, fins i tot aquelles que mai no t’havies qüestionat, per mandra o, tal vegada, per comoditat. Però, com diria William Faulkner, “No es pot nedar cap a nous horitzons fins a no tenir el coratge de perdre de vista la costa.”

Gràcies per esperar-me a l’altra riba, per mostrar-me que mirar i veure no és ben bé el mateix, que de vegades el monopoli de la vista ens relega a purs espectadors passius i abandonem l’exploració que ens portaria a un més gran aprofundiment.

Si la felicitat és un regal, vosaltres me n’heu ofert avui un de molt gran. L’obriré amb molt de compte, en trauré l’embolcall i em disposaré a tornar-vos l’emoció que m’heu fet sentir.

Gràcies per ajudar-me a reflexionar al voltant de les necessitats de les persones cegues, per transitar amb mi per camins de llum.

Coia Valls