Poeta, narrador, traductor i agitador cultural, Piera deixa una obra extensa que ha sabut transformar l’experiència íntima i el paisatge valencià en matèria literària universal.
Nascut el 1947 a Beniopa, a tocar de Gandia, la seva trajectòria s’inscriu dins la denominada Generació dels 70, un moment clau de recuperació cultural i literària després de la dictadura. Des d’aleshores, la seva obra va créixer amb una veu pròpia, allunyada de modes, fidel a una mirada contemplativa, sensual i culta que ha dialogat constantment amb la tradició clàssica i mediterrània.
Una obra arrelada al paisatge i a la memòria
La literatura de Piera no es pot entendre sense el seu territori. La Safor, i especialment la vall de la Drova, han estat molt més que un escenari: han esdevingut l’eix simbòlic de la seva obra. En els seus llibres, la natura no és decorat, sinó presència viva, espai de reflexió i matèria poètica.
Obres com El somriure de l’herba, Estiu grec o Els poetes de la memòria configuren un corpus literari on conviuen la contemplació, el desig, el pas del temps i la reconstrucció del record. La seva prosa, sovint híbrida entre el dietari, el viatge i l’assaig, reforça aquesta mirada personalíssima, capaç de convertir allò quotidià en una experiència literària d’alta intensitat.
En paral·lel, la seva fascinació pel món clàssic —especialment per Grècia— travessa bona part de la seva obra, establint un pont constant entre la Mediterrània antiga i la contemporània.
Traductor, mediador i constructor de ponts
Una de les facetes menys visibles però més determinants de la seva trajectòria és la de traductor i mediador cultural. Piera va fer una tasca ingent d’adaptació i difusió de la poesia araboandalusina, així com de traducció de poetes italians. També va contribuir decisivament a la revitalització dels clàssics valencians, especialment Ausiàs March, acostant-los a nous lectors amb una sensibilitat contemporània.
Aquest treball el situa com una figura clau en el diàleg entre cultures, ampliant els límits de la literatura catalana i connectant-la amb altres tradicions literàries.
Compromís amb la llengua i el país
Més enllà de la creació literària, Josep Piera va exercir un paper fonamental en la vida cultural del País Valencià. Compromès amb la llengua i amb la construcció d’un espai literari compartit, va participar activament en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i en la represa del PEN Català.
També va estar implicat en iniciatives com el Congrés de Cultura Catalana, l’Any del Tirant o els Encontres d’Escriptors de la Mediterrània, contribuint a articular una xarxa cultural sòlida i a establir ponts entre territoris i generacions.
El seu compromís no es limitava a l’àmbit institucional: Piera va ser també una veu constant en la defensa de la llengua catalana al País Valencià, tant des de la literatura com des de la reflexió cívica i educativa.
El reconeixement d’una trajectòria exemplar
L’any 2023, la seva carrera va rebre un dels màxims reconeixements amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El jurat va destacar “la seva extraordinària trajectòria literària”, així com la creació d’un univers mític a partir del paisatge de la Safor i “una veu poètica inconfusible”.
El premi també reconeixia la seva militància i compromís amb la llengua, la seva capacitat d’articular el sistema literari català des del País Valencià i el seu paper com a pont entre la Generació dels 70 i les posteriors.
En el discurs d’acceptació, Piera va oferir una intervenció que sintetitza com poques la seva concepció de la literatura. Amb una emoció serena, va recordar el seu vincle amb la Drova: “Cadascú té la seva vall, el seu lloc al món, i la meva és la Drova”. I, en una de les imatges més potents del seu parlament, va afirmar “Vaig decidir que si la Drova era una Grècia sense temples, l’únic temple que li podia donar jo eren les paraules”.
Aquestes frases, ja convertides en referència, resumeixen una manera d’entendre l’escriptura com a construcció simbòlica, com a eina per donar permanència i sentit al territori.
Precisament el president d’Omnium, Xavier Antich ha deidicat unes paraules de record a les xarxes socials “Poeta excels, escriptor dotat d’una llengua prodigiosa, ha enriquit com pocs el català que compartim des de la Safor, al País Valencià, i ens l’ha tornat més ric, viu i subtil. La seva força? Haver relligat la poesia catalana a tradicions literàries del país sencer i la Mediterrània tota, de la poesia grega a l’andalusí, passant per Nàpols i Sicília. Què més? Haver portat a la paraula narrada vides anònimes i històries truncades de la gent corrent: el món de Piera és un món rural de gent endurida pel treball de la terra. La Safor, paisatge mític i construcció literària, “una Grècia sense temples”. El seu exemple? Sempre va defensar, amb l’exemple de l’escriptura i l’activisme cultural, la llengua catalana, la seva unitat i la seva vida, contra els qui no han volgut altra cosa que anorrear-la. Per això la seva escriptura és un “gest de combat”, una “invitació a l’esperança”, i “la lluita quotidiana per posseir el futur”. farem: “Obrir totes les finestres impossibles”.
Un llegat que perdura
Amb la seva mort, desapareix un autor irrepetible, però la seva obra queda com un llegat imprescindible per a la literatura catalana. Josep Piera ha estat capaç de bastir un univers propi, coherent i profundament arrelat, alhora que obert al món.
«No el vaig confessar a ningú, aquest plaer solitari; ni als mestres, ni als rectors, ni als companys. Me’l vaig guardar secretament. Temia la reacció burlesca dels altres, si sabien que les poesies em provocaven un estrany tremolor d’ànima».
