‘El lector infantil té molt clar el que li agrada i el que no i t’ho diuen sense embuts. Els joves i els adults ho passen pel sedàs de la diplomàcia’.
Autora d’una quarantena de llibres, Maria Carme Roca ha publicat novel·les per a tot tipus de lectors. Amb Katalepsis ha obtingut el darrer Premi Joaquim Ruyra.
Katalepsis (La Galera) és un thriller juvenil protagonitzat per un jove que pateix catalèpsia, una malaltia neurològica que el paralitza com si estigués mort, però que el manté conscient.
Aquest fet l’aprofita en algunes ocasions com un joc. Eric pot fingir estar mort amb l’ajut de les drogues que li permeten arribar a un estat catalèptic. Aquest joc es converteix en un moment donat en malson. La novel·la gira entorn a la catalèpsia i al fenomen que el protagonista sap provocar-se fins arribar a situacions límit.
L’illa dels llibres ha entrevistat a Maria Carme Roca.
Què és la catalèpsia?
Una malaltia neurològica que deixa els cos paralitzat, totalment rígid, i amb les constants vitals imperceptibles. Com un mort.
I què és Katalepsis?
Una novel·la, un thriller psicològic que parla d’aquesta malaltia tan especial, la catalèpsia, i de l’efecte que la cocaïna pot produir en una persona que la pateix. Però també parla de l’amor i l’amistat que empenyen a superar el més difícil dels problemes.
En quin moment es va plantejar escriure la novel·la?
Influenciada per la lectura dels clàssics, aquest tema de ser enterrat viu sempre m’ha inquietat. D’altra banda, m’ha atret la línia tan subtil que separa la vida i la mort. Un dia, de manera casual, em vaig assabentar que la cocaïna afecta algunes malalties neurològiques com l’esquizofrènia o la catalèpsia. I a partir d’aquí va sorgir l’Eric i la seva història.
Tanmateix, he volgut recrear el tema des de la perspectiva del segle XXI.
El protagonista de Katalepsis, Eric pateix catalèpsia i és capaç de portar la seva malaltia al límit i convertir-la en un joc……
És un noi decebut del seu entorn més immediat. Rebutja el comportament dels seus pares als que considera uns hipòcrites, la noia que estima no li fa cas, rep el rebuig de la majoria dels companys de la classe… L’Eric, en certa manera, el que fa és cridar l’atenció i se serveix de la malaltia que pateix per fugir d’una realitat que no li agrada.
La por a ser enterrat viu apareix en la literatura i en el cinema. Fins i tot Poe ho va traslladar en els seus relats com d’altres autors del segle XIX.
El segle XIX va patir angoixat per aquesta qüestió, la literatura n’és una mostra del pànic que patia la gent. Moltes persones redactaven clàusules especials en els seus testaments disposant què calia fer per tal de no trobar-se enterrats vius. El mateix Andersen ho va disposar en el seu.
Ha pensat en alguna ocasió en aquesta possibilitat?
Que de Katalepsis se’n fes una pel·lícula? Quan escric la novel·la mai penso en aquesta possibilitat, vull escriure una novel·la i prou. Però crec que aquesta història és molt visual, molt cinèfila. I sí, per què no?
Per escriure Katalepsis ha volgut acostar-se al llenguatge, comportament i gustos musicals dels joves. Com ha estat el procés de documentació?
Molta, molta observació, anar amb el radar ben desplegat i fer treball de camp. Rastrejar per Internet. I preguntar, parlar amb els joves i persones que coneixen de primera mà els diversos entorns que presento a la novel·la.
També hi destaquen certs coneixements mèdics sobre la malaltia. No haurà estat una tasca fàcil…
No gens, no tant pel fet de saber com és aquesta malaltia, sinó perquè avui en dia és molt difícil (en el primer món) que una persona es doni per morta si no ho està. Hi ha prou recursos mèdics per assegurar-ho. Però, tanmateix, sóc dels que opinen que no hi ha malalties, hi ha malalts. I l’Eric és molt especial.
Katalepsis ha rebut el premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil. Què ha suposat rebre aquest premi?
Una passa més en la meva trajectòria, i aquesta ha estat una passa important, perquè és un premi prestigiós que tinc l’honor de compartir amb grans autors.
En quin punt es troba la literatura infantil i juvenil?
Un punt molt bo, molt creatiu tant per part dels autors i il·lustradors com dels editors que creen unes edicions molt atractives i tot plegat fa que aquest sector, el de la LIJ, suri sobre la resta.
Cal reivindicar-la més?
Ja ho crec!!! I Agraeixo moltíssim que em feu l’entrevista perquè sovint passa que quan escrius per infants i per joves, passes del tot desapercebut. I és un error, perquè cal pensar que els infants i els joves seran els lectors adults.
Un bon dia va deixar la seva feina com a professora per dedicar-se a la literatura. Com va prendre aquella decisió? Ho tornaria a fer?
Jo crec que sí, sí que ho tornaria a fer, perquè en certa manera, l’etapa de professora va ser un parèntesi. De sempre que he escrit i m’ha agradat, però no vaig fer el cop de cap, no vaig decidir que volia ser escriptora fins que ja passava dels trenta anys.
Des de l’any 1997 anys de la publicació de la primera novel·la fins ara ha publicat més d’una quarentena de llibres (Katalepsis és el llibre número 44) de novel·les dirigides a tot tipus de lectors. Recorda en quin moment va decidir ser escriptora?
Devia tenir uns 33 anys. Em vaig adonar, vaig ser conscient que sempre escrivia, que formava part de la meva vida, i vaig decidir de convertir-m’hi. I no em va ser fàcil publicar la meva primera obra, van passar uns quants anys. Però sóc tossuda i feinera.
Autora també de novel·les històriques com Barcino, Intrigues de palau o Escollida pels déus dirigies a un lector adult, ens podria dir quins lectors són més exigents? Els joves o els adults?
L’exigència no té edat. Posats a dir, però, diria que és el públic infantil. Tenen molt clar el que els agrada i el que no i t’ho diuen sense embuts. Els joves i els adults ho passen pel sedàs de la diplomàcia.
L’exigència ve i ha de venir per part de l’escriptor. Als nens i els joves se’ls poden explicar tota mena d’històries, el que és important és com se’ls expliqui. Cal tenir més exigència pels nens i pels joves.
