L’autor de Sukkwan Island publica nova novel·la on aporta nous ingredients als clàssics drames familiars habituals en la seva literatura.
‘Camions i cotxes infinits, so, fred, res a veure amb el món dels peixos. Ells no havien notat mai el vent. No havien passat mai fred ni havien vist la neu. Però sí que els tocava esperar. No feien altra cosa que esperar. I què veien pel vidre? Ens veien a nosaltres o només el seu reflex, un laberint de miralls?”
David Vann continua oferint als seus lectors novel·les excepcionals. Acostumats a llegir novel·les colpidores i dures de l’escriptor nord-americà, amb L’Aquari (Periscopi/Random House) amb traducció en català de Yannick Garcia, es visualitza un petit canvi en la seva carrera. David Vann s’endinsa de nou en traumes familiars i del passat però, a diferència de les altres històries publicades fins ara, apareix el perdó.
David Vann escriu sobre tragèdies familiars, de fet el seu pare es va suïcidar quan ell tenia tretze anys, des de llavors la literatura ha estat terapèutica per l’escriptor nord-americà que ha inclòs certs elements autobiogràfics a novel·les com Sukkwan Island o ‘Desolacions,Caribou Island’. L’autor assegura que L’aquari és la novel·la menys personal de les que ha escrit fins ara però continua oferint aquests trets característics de la seva obra.
La protagonista és la Caitlin, una nena de dotze anys que cada tarda, després de l’escola, visita l’aquari de Seattle, mentre espera que la seva mare Sheri, surti de la feina i la vagi a buscar. Caitlin demostra un gran coneixement sobre els peixos que habiten a l’aquari, una afició que arriba a compartir amb un vell desconegut, que com ella, passeja per l’aquari.
‘La mare treballa. L’espero aquí. Em ve a buscar a dis quarts de cinc o a les cinc, segons el trànsit. En aquell instant el peix va alçar una mica una aleta, exactament com si fossin dits d’un peu que sortissin de la roca, per sota, flonjo i blancot.” Els nostres braços i cames són aletes, vaig dir jo. Fixi-s’hi. Són com dits del peu que s’aferren a la roca. Ostres, va dir el senyor gran. Hem canviat tant que ni ens reconeixem”
La tranquil·litat de la vida dins de l’aquari on els peixos neden i es mouen pacíficament es contraresta amb les vides que porten els protagonistes. Per una banda la Caitlin i la seva mare, Sheri que encara no ha superat un trauma del passat. Amb l’edat de la Caitlin va haver de cuidar a la seva mare malalta de càncer després de ser abandonades pel seu pare.
‘En aquest món tot el que és dolent ve dels homes, va dir la mare. Això ho has de saber. Tota la violència, totes les pors, tota l’esclavitud. Tot el que ens fa malbé’ comenta la Sheri a la seva filla en un moment de la novel·la.
La Sheri vol per tots els mitjans que la seva filla comprengui tot el dolor que va patir llavors i l’aparició del vell de l’aquari i la revelació de la seva identitat farà que es desencadeni una forta tempesta amb un final imprevisible, com sol ser habitual a les novel·les de David Vann. El passat sempre deixa seqüeles i aquestes quan tornen a surar en el present poden provocar, en algunes ocasions, efectes devastadors ‘Tot el que ens passa, fins a la cosa més petita, deixa un bony, i són bonys que no desapareixen mai’ assenyala la Caitlin a la seva amiga.
