L’autor de ‘Los bosques imantados’ presenta ‘El animal más triste’ (Seix Barral)
ENTREVISTA JORDI MILIAN
Juan Vico continua demostrant les seves capacitats com a narrador després de la publicació de ‘Los bosques imantados’ torna a repetir editorial Seix Barral, però en canvi es ofereix una novel·la molt diferent.per endinsar-nos en la historia d’un grup d’amics es reuneix en una casa del Pirineu vint anys després de la realització d’un curtmetratge.
Els records, les mentides, les frustacions,el sexe, el desig són els ingredients de ‘El animal más triste’ (Seix Barral), una novel·la on res és el que sembla i que cal una lectura molt atenta per part del lector.
La seva novel·la respira un aire molt cinematogràfic.
El cinema està molt present en l’argument, i en alguns passatges, la narració assumeix trets que respiren cert aire cinematogràfic, en efecte. Però al mateix temps diria que és una narració netament literària, em costa imaginar-la adaptada a la pantalla.
Un dels protagonistes, Jonás està constantment donant una visió cinematogràfica a tot el que l’envolta. Comparteix aquesta passió cinèfila?
Sí, encara que no de forma tan obsessiva, ni de bon tros. El personatge de Jonás està en el germen de la novel·la: feia temps que em venia de gust escriure sobre un tipus que constantment comparés el món amb la seva memòria cinematogràfica; que tingués sempre a mà una pel·lícula, una escena o un pla per a superposar a la realitat.
Quins han estat els seus referents?
No podria parlar de referents concrets, però en la novel·la hi ha bastants picades d’ullet que podrien servir de pista; entre els literaris, a Cortázar, a Joyce i a Bernhard, per exemple.
A més del cinema, la literatura també centra bona part de El animal más triste’ i la connexió amb els protagonistes.
Els personatges d’aquesta novel·la es refugien en la cultura per a afrontar una realitat que no s’acaben de sentir còmodes. Ells pretenen que la literatura, el cinema o l’art els ajudin a comprendre el món, però més aviat actuen com a bàlsam.
El punt de partida de la novel·la arrenca amb la trobada després de 20 anys d’un grup d’amics en una caseta dels Pirineus. A partir d’aquest moment el lector s’adonarà que res és el que sembla.
Em venia de gust obrir la novel·la amb aquest plantejament convencional (tots tenim present les típiques històries de grups d’amics que es retroben en un entorn rural) i a partir d’aquí disparar la narració en una direcció molt diferent, jugar amb les expectatives del lector.
Aconsegueix captivar al lector amb certs ingredients de misteri i fins i tot canvis del registre. Li agrada jugar amb el lector?
Sí, clar que m’agrada, com a qualsevol escriptor. Però més que misteri, jo veig un entramat de veritats i mentides que es va dibuixant a poc a poc i respecte al que el lector ha d’assumir un paper actiu.
Ha volgut fer un retrat generacional?
No era el meu propòsit, encara que és inevitable que s’hagi filtrat una visió personal d’aquesta generació a la qual els personatges de ‘El animal más triste’ pertanyen i que és també la meva.
‘No som més que vulgars esclaus de la nostra memòria’ assegura un dels personatges de la novel·la. Tendim sempre a idealitzar el nostre passat o tenim una memòria massa selectiva?
Totes dues coses formen part d’un mateix mecanisme, crec. Per a suportar-nos hem de envernissar amb grans dosis de ficció la nostra memòria personal.
Ens autoenganyem quan mirem enrere i volem recordar el nostre passat?
Sens dubte, tant en negatiu com en positiu. En la majoria de casos, les nostres vides són molt més normals del que ens agradaria creure.
Es respira una certa frustració entre els personatges.
La inevitable, la que comporta el pas dels anys. Em semblava massa fàcil triar personatges estomacats per la vida, per això vaig optar per un grapat d’individus als quals suposadament els han ben anat les coses, però que així i tot se senten frustrats.
També entra en joc el desig de qui volíem ser.
Sempre hi ha distància entre els qui som i la imatge que, quan érem joves, teníem de les persones en les quals crèiem que ens anàvem a convertir.
Com era Juan Vico fa vint anys?
Anava bastant més al cinema que ara.
Ha aconseguit els seus desitjos?
Alguns sí, uns altres no, com gairebé tothom.
El títol està inspirat en un text llatí que diu ‘Tot animal està trist després del coit’.
És una frase d’origen incert, i que va recuperar Freud per a parlar d’aquesta suposada tristesa postcoital. A mi m’interessava el seu potencial simbòlic: després de tot moment d’èxtasi, hi ha una volta brutal a la normalitat. Resumeix perfectament el tema entorn del qual gira la novel·la a diversos nivells.
Un dels protagonistes de la novel·la afirma ‘Per a què serveix la realitat si no pots narrar-la? ‘.
Sí, té a veure perquè és la seva postura davant el món: la ficció posseeix una lògica narrativa de la qual desafortunadament manca la vida real.
De la realitat a la mentida i en un món amb els fake news a l’ordre del dia, la mentida està molt present.
Tothom menteix en aquesta novel·la, a ells mateixos i als altres, per a preservar el seu equilibri social i emocional. Però la mentida també apareix en la seva dimensió més positiva: la ficció no deixa de ser una mentida pactada, que a vegades, fins i tot, ens ajuda a desxifrar la vida amb més efectivitat que el periodisme.
Quin ha estat el principal repte a l’hora d’escriure la novel·la?
Els set personatges assumeixen la funció de narrador en algun moment. Coordinar les seves veus ha estat, suposo, el desafiament més gran tècnic.
Novel·la molt diferent de ‘Los bosques imantados’. Suposo que no li agrada encasellar-se.
Hi ha temes comuns que travessen tots els meus llibres, però la proposta formal varia molt de l’un a l’altre. M’agrada experimentar, provar coses diferents. Si un s’avorreix, és difícil que no acabi avorrint també al lector.
