L’escriptor ha rebut el Premio Biblioteca Breve amb “Elogio de las manos”, una novel·la curativa i lluminosa que narra el procés de restauració d’una casa en el camp que acaba redimint a la família que l’ocupa.
La mañana en que pusimos un pie por primera vez en aquella casa ya sabíamos que la iban a derribar. Era solo cuestión de unos pocos meses, un año, a lo sumo: el tiempo que tardara el propietario en gestionar los permisos y reunir el dinero necesario para construir varios apartamentos en el terreno en el que se levantaba aquella vivienda, abandonada tantos años atrás. Que aquel lugar terminara siendo una parte importante de mi vida, casi una extensión de mi cuerpo, es algo cuya responsabilidad solo puedo atribuirme a mí mismo. Porque fui yo, sin que nadie me obligara, el que le entregué a la casa una parte sustancial de lo que soy: mis manos.
Així comença Elogio de las manos, la novel·la guanyadora del Premio Biblioteca Breve que convoca l’editorial Seix Barral.
La novel·la arrenca l’any 2011, quan el narrador d’aquesta novel·la i la seva família van arribar, d’un mode atzarós, a un habitatge gairebé en ruïnes situada en un petit poble del sud d’Espanya. Un acord amb el propietari els permetria fer ús d’ella mentre ell trobava finançament per a construir allí uns apartaments. Era només qüestió de temps que la casa fos derrocada. No obstant això, durant els anys següents, van passar llargs períodes en ella, reparant-la amb les seves pròpies mans, transformant-la en un acollidor lloc de trobada i celebració. Allà van rebre a veïns i amics; amb ells van compartir menjar, música, treball i riure. Allà la família va arribar a conviure amb una dotzena de gallines, diversos cavalls i rucs, dos gossos i algun ratolí. Mai van perdre de vista que acabarien arribant les màquines excavadores, la qual cosa va convertir l’experiència en aquella casa en una eloqüent metàfora de la vida: ens lliurem a ella fins i tot sabent que acaba.
Haurem d’esperar al 6 de març per llegir la novel·la que va sorgir arran d’una experiència personal de l’autor “Vaig veure en aquella família, vivint en una casa que havia de ser enderrocada, una metàfora de la vida. Ens hi aferrem malgrat saber que un dia o altre s’acaba”. Es tracta del llibre més personal de Jesús Carrasco “Sí, per descomptat que és el meu llibre més personal. El que succeeix és que aquesta intimitat que narro està codificada. Només els meus èssers estimats sabran descodificar el llibre sencer. Als lectors no els diré que part és real i quina part fictícia. No em faria bé ni a mi ni a ells, em temo.”
A través de les mans del narrador, Carrasco es narra la història que s’amaga a “Elogio de las manos“. Dedica la novel·la i el seu títol a les mans “A les mans podria dedicar-li una dotzena de llibres perquè és un tema amb moltes implicacions i derivades. Són la part del cos que ens permet operar sobre el món. Sense mans no hi hauria escriptura, ni bisons a Altamira, ni artesania, ni força de treball, ni proletariat, ni capitalisme, ni revolució industrial ni descobriment d’Amèrica.”
Per l’autor, “són importants perquè soc conscient d’aquesta presència en la història i, més personalment, perquè van ser una part central de la meva formació com a ésser humà. El meu pare i la meva mare eren, entre altres coses, treballadors manuals. Així que la idea no sé si sorgeix en un moment o estava tan dins de mi que de l’una o l’altra forma havia de sortir en forma de llibre.”
La casa és un dels elements protagonistes de la novel·la “Tot transcorre al voltant de la casa. És l’espai natural de la vida quotidiana i, també, un lloc propici per a trobar-se amb uns altres: amics, familiars, veïns, animals. Com a punt de trobada, la casa condiciona també el tipus d’experiència que es narra en el llibre. No hi ha explosions, ni misteris esotèrics, ni tirotejos. Hi ha gent que cuina, que neteja el bany, que arregla la parra, que juga al parxís, que llegeix. Aquest tipus de coses que li succeeixen a tothom tots els dies. La casa, a més, té la seva pròpia història. Per a començar, no és de la nostra propietat, encara que l’hàgim habitat. Des del primer dia sabem que la derrocaran així que totes aquestes petites experiències diàries es veuen condicionades pel fet que no es projectaran cap al futur. La casa caurà igual que la vida acaba. Sense més.”
La directora editorial de Seix Barral, Elena Ramírez assenyala que el jurat ha premiat la novel·la de Jesús Carrasco “per la seva lluminosa celebració d’una vida senzilla en aquests temps d’acceleració i falta de sentit, per la seva originalitat com a paràbola sobre la importància del treball manual com a origen últim de l’art, i per la riquesa d’una prosa tan precisa com plena d’emoció que, estem segurs, farà les delícies d’una gran varietat de lectors”.
Enguany s’han presentat 772 obres i la temàtica dominant és l’autoficció, la novel·la policíaca o negra i les novel·les familiars o que tracten dels conflictes entre pares i fills. Ramírez, destaca que entre les temàtiques “mereix un esment especial l’abundància d’exercicis metaliteraris que versen sobre la pròpia escriptura o que hibriden diferents gèneres amb l’objectiu que el lector transiti entre la realitat i la ficció; la presència de temes com les malalties mentals, el moviment LGTBIQ+ i les distòpies com a manera d’analitzar el present.
