L’escriptora Coia Valls presenta a L’Illa dels Llibres el tercer capítol d’un diari personal sobre la novel·la ‘Els camins de la llum’ que publicarà el 22 de novembre a Rosa dels Vents i Ediciones B.
Quan vaig decidir que els dos anys següents de la meva vida els dedicaria a Louis Braille, l’estudi on treballo habitualment es va quedar petit.
Sense pensar-m’ho gens ni mica, vaig abandonar la taula compartida, les prestatgeries que tenia dedicades als nous llibres d’estudi i vaig habilitar un racó al menjador de casa.
Capbussar-me al Paris del segle XIX va ser apassionant, però també tot un repte! Necessitava envoltar-me de mapes, d’imatges, fer-ne esquemes amb tota la informació, consultar llibres de pintura, d’art, manuals d’història, biografies… Aquest estadi inicial, quan tot és possible encara! T’acostes respectuosament als personatges reals, intentes calçar-te les seves sandàlies, entendre la societat que els va tocar viure, familiaritzar-te amb els seus tics, misèries, genialitats… Aquesta primera fase de l’escriptura és inquietant i additiva. Com ho és, igualment, donar vida a personatges imaginaris que neixen de la teva ploma i que acabes estimant de debò.
Avui m’apropo per fer-vos partícips d’un bocinet del meu món, d’un dels paisatges que m’ha acompanyat, indiferent a les estacions que s’anaven succeint a l’exterior.
No tinc gaires manies, jo. Tampoc no soc de rituals… però hi ha un objecte que m’agrada tenir a prop, sobre els papers, a la vista. No sé si es veu prou a la imatge. És un petit boixet. Sí, un boixet de fer punta de coixí. Té gairebé tants anys com jo i era de la padrina. La melodia que trenaven tots ells en xocar els uns amb els altres va ser la banda sonora dels meus primers anys i m’ha acompanyat sempre.
Potser perquè els seus dits trenaven aquella dansa sota la qual el fil es convertia en punta, un posar i treure agulles que em tenien absolutament hipnotitzada.
Ara, quan pitjo les tecles, escolto el repic suau i, d’esquitllentes, miro com creix el text. Cada lletra, una agulla. Els punts i a banda, les comes, van dibuixant aquesta altra filigrana que és una novel·la i només cobra vida quan vosaltres la llegiu, com jo sota la influència dels boixets.
Somric, em sento el pes de les trenes.
Coia Valls
P.D.: En aquesta sèrie d’escrits us parlaré de com escric, sempre relacionant les reflexions amb la meva nova novel·la, Els camins de la llum / Los caminos de la luz.
Imatge: ©xrtrigo
