La novel·la ha guanyat el I Certamen Internacional de Novela Histórica Ciudad de Úbeda.
El periodista Raúl Montilla ha publicat la novel·la El último invierno (Roca editorial) on narra els darrers dies de la guerra civil i l’inici de la dictadura franquista.
L’acció es situa al Baix Llobregat i per les pàgines de la novel·la hi desfilen diversos personatges amb un futur incert. Des de soldats republicans, militants del POUM fins a membres de l’exèrcit franquista.
La data del 24 de gener de 1939 és l’escollida per Raúl Montilla per escriure una novel·la que destaca per la força dels diàlegs i per la exhaustiva documentació.
Amb aquests elements el periodista i escriptor ens submergeix en les darreres hores de la guerra civil per oferir-nos una radiografia del moment.
L’illa dels llibres ha entrevistat a Raúl Montilla.
Pot sobtar que un escriptor jove com vostè estigui interessat en escriure una novel·la sobre la guerra civil….
La guerra civil és potser el moment històric més important que han viscut Catalunya i Espanya a l’últim segle. Un conflicte que va ser la conseqüència de tot el que es va viure els segles immediatament anteriors. És la gran història èpica, el gran capítol bèl·lic de la història més recent.
Qualsevol país té més llibres que nosaltres dedicats a esdeveniments menys importants… Tot i això, s’ha escrit molt de la Guerra Civil, però moltes vegades des d’un punt de vista, o des d’un altre. Del moment just del cop d’estat, de la guerra en si o de la postguerra.
Per a mi era important escriure un llibre sobre la Guerra Civil, simplement, perquè ho havia de fer. Igualment que tinc clar que ja no n’escriuré cap més.
El último invierno narra els darrers dies de la guerra civil i l’inici de la postguerra amb la l’arribada de la dictatura. Per què ha buscat aquest periode?
Primer perquè em produïa molta curiositat. Tots tenim a la ment imatges de la contesa, dels bombardejos sobre Barcelona. I, després, del passeig triomfant de les tropes franquistes per la ciutat. Però què va passar entre un moment i l’altre? M’interessava, primer, conèixer que havia passat i, després, explicar-ho. A més, és interessant perquè suposa un canvi brutal pels que es van quedar i pels que van arribar.[pullquote]M’interessava, primer, conèixer que havia passat i, després, explicar-ho. A més, és interessant perquè suposa un canvi brutal pels que es van quedar i pels que van arribar.[/pullquote]
També hi havia catalans combatent en el bàndol franquista. I després era també el moment ideal per combatre falsos mites i per desmuntar el maniqueisme amb què s’acostuma a tractar la Guerra Civil. No tots eren bons o dolents, sobretot, eren persones.
La transició de República a dictadura es va produïr en molt poc temps. En la seva novel·la es respira la incertesa del moment
És que tot va canviar en qüestió d’hores. Hi havia els qui pensaven que el Llobregat seria un nou Jarama, mentre el govern de Catalunya i el de la República ja estaven a Figueres i les rambles plenes de carnets de la CNT i de partits polítics trencats.
Hi va haver un gran nombre de persones atrapades sense saber què seria d’elles en les següents hores. Va ser un canvi psicològic brutal, però també pels que van tornar i que durant tot aquell temps havien estat amb l’enemic. És que, de sobte, els dos bàndols ja no estan l’un davant de l’altre, a un costat i a l’altre de la trinxera, sinó que estan compartint vorera.
El último invierno és una novel·la coral. Què en destacaría dels seus personatges?
La idea era fer una novel·la àgil, de lectura ràpida i sobretot de matisos. Que el lector pogués impregnar-se de l’atmosfera, de l’ambient, que pogués viatjar en el temps. Tots aquests personatges donen riquesa a la història, l’omplen, precisament, d’aquests matisos i permeten fugir de la tradicional història de bons i dolents. Ells no només són personatges. Tots, d’alguna forma, són els protagonistes de la novel·la. Tots són importants.[pullquote]La idea era fer una novel·la àgil, de lectura ràpida i sobretot de matisos. Que el lector pogués impregnar-se de l’atmosfera, de l’ambient, que pogués viatjar en el temps[/pullquote]
Parlar de la guerra civil encara és un tema tabú o ja se’n pot parlar amb total normalitat?
Depèn d’amb qui ho parlis i d’on ho facis. Encara hi ha ferides obertes i el més important: no crec que siguem una societat prou madura. Crec que encara estem a la fase de superació que, potser, durarà encara molt de temps. La Guerra Civil és la història d’Espanya des de l’edat moderna. En molts aspectes no crec que haguem avançat tant.
Es pot ser original escrivint una novel·la sobre la Guerra Civil?
L’editora, a la nostra primera trobada, després d’haver guanyat el premi em va dir: ‘Gairebé sembla més una novel·la d’aventures’. Insisteixo en la idea, és Guerra Civil, sí, però d’ella es pot escriure de moltes maneres i sobre moltes coses. És el seu escenari i reflecteix un moment potser una mica més desconegut. No comparteixo la mania que té alguna gent per les novel·les ambientades en aquest moment històric.
Ambienta la novel·la en el Baix Llobregat, un indret que coneix prou bé i que potser ha estat poc tractat en la literatura sobre la guerra civil…
És un territori molt important però que no ha gaudit de gran protagonisme en la literatura. Per què no? Cal explotar-lo i aprofitar-lo. Sóc d’aquí, del Baix Llobregat, i ho dic amb cert orgull. Doncs la meva comarca havia de fer d’escenari de gran part de la trama, igual que la ciutat de Barcelona. ‘La marca del meridiano’ de Lorenzo Silva s’ambienta també al Baix i ha funcionat molt bé…
El último invierno va ser preseleccionada per un comitè lector en el qual tots eren andalusos. En el jurat final només l’editora era catalana.
Hem de llegir investigacions policíaques que ocorren en ciutats sueques de nom impronunciable i jo, que sóc d’aquí, he de renunciar a la meva comarca? Doncs no.
Sembla ser que una fotografía va ser el detonant per escriure la novel·la…
Sí. Va ser una fotografia que, per primera vegada, vaig veure en un llibre sobre el franquisme en el Baix Llobregat editat pel Centre d’Estudis Comarcals. Pel pont de Can Rigalt, avancen unes tanquetes italianes cap a Barcelona per L’Hospitalet. Quina resistència es troben? Cap. Un grup de dones amb cistells buits es dirigeixen corrent cap a les tanquetes. Tenen gana… També va ser molt important una frase del llibre de George Orwell, ‘Homentge a Catalunya’ que ve a dir que les latrines van ser les culpables de desinflar la seva il·lusió per la Guerra Civil espanyola.
La documentació haurà estat un procès molt important. Amb quins documents va treballar?
Textos del Centre d’Estudis del Baix Llobregat i d’altres llibres sobre l’època (assajos o memòries, cap novel·la). Per ajudar a crear l’ambient va ser molt important la música: Ja no només cançons de trinxera, si no altres composicions de l’època. Fotografies, moltes fotografies i documentals. També va ser molt important l’hemeroteca de La Vanguardia.
L’han influenciat els seus coneixements periodístics alhora d’esciure la novel·la?
Potser en el llenguatge: Sóc dels que opinen que no calen quinze pàgines per descriure un carrer.[pullquote]Sóc dels que opinen que no calen quinze pàgines per descriure un carrer.[/pullquote] He tingut la sort de, durant un bon temps, dedicar-me a fer reportatges d’ambient o cròniques. Amb la idea de traslladar al lector a un punt i a un moment concret. Això sí que crec que es nota en el llibre.
Com va rebre la noticia del premi?
Doncs la veritat és que no m’ho esperava. L’any 2005 vaig ser finalista en el Premi Ateneo Joven de Sevilla, al 2006 d’un altre premi de novel·la curta i vaig publicar una petita novel·la amb una distribució ínfima. A partir de llavors vaig seguir escrivint, però un parell d’anys després vaig deixar la literatura. Per com era de difícil aconseguir publicar i per un altre seguit de qüestions. L’any passat vaig decidir posar-m’hi de nou, de debò, i al desembre va arribar aquest premi. Ha estat tot un al·licient.
Seguirà escrivint? Té algun projecte?
Segueixo escrivint. Compto amb una nova versió de la novel·la que va ser finalista en l’Ateneo Joven de Sevilla, una història sobre la postguerra i els maquis que, d’alguna forma, encara que va ser la primera, tanca la trilogia que es pot establir entre la que vaig publicar el 2006, sobre el pistolerisme, i la que publico ara. I, mentrestant segueixo treient la pols a vells projectes i n’enceto de nous. La novel·la negra m’interessa molt, també el segle XVIII o la novel·la juvenil que, d’altra banda, la trobo extremadament difícil. Però la història acaba de començar.
