Entrevista: Francesc Puigpelat ‘Macbeth és l’única de les grans tragèdies de Shakespeare que admet continuació”

Puigpelat reprén la trama de Shakespeare a ‘El retorn de Macbeth’ (Bromera) i assumeix el repte de continuar l’acció 40 anys després de la mort del rei Macbeth decapitat a Dunsinane.


La novel·la va obtindre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira i el jurat va destacar la seva qualitat i originalitat a més de l’estil d’una història que segons l’autor català requeria continuació, ja que deixava alguns caps solts.
Puigpelat destaca a L’illa dels llibres el repte  d’escriure una continuació de l’obra de Shakespeare.

És  agosarat  escriure una seqüela de Macbeth?
Sí, és una cosa atrevida. La prova és que, que jo sàpiga, no ho ha fet ningú. Sigui com sigui, es tracta de l’única de les grans tragèdies de Shakespeare que admet continuació, per dos motius. Un, que les bruixes profetes segueixen existint al final de la tragèdia. Dos, que al final no s’ha complert la profecia inicial, de forma que alguns dels personatges poden intrigar per realitzar-la.

En quin moment es planteja  escriure la continuació de Macbeth?
Ja fa més de 30 anys, després de veure la versió que en va fer Roman Polanski. El director polonès segueix fil per randa la trama de Shakespeare, però hi afegeix un epíleg mut: Donalbain, el germà del nou rei Malcolm, visita les bruixes. Ve a ser com el tràiler de la segona part, però Polanski no la va rodar. És en aquest punt on jo començo.

Què en destacaria de l’obra original de Shakesperare?
Que es tracta d’una trama universal i atemporal. La prova és que se n’han fet milers de versions, des de la d’Orson Welles que canvia Escòcia i Haití i la fa amb actors negres, fins a la darrera versió al cinema, amb Sam Worthington de protagonista, que transcorre entre les actuals màfies australianes.

Macbeth  demanava una  segona part?
Macbeth no existeix ni demanava res. La literatura no té vida autònoma; només hi ha persones concretes, autors i lectors. La segona part era factible i crec que és interessant. L’he demanada jo, i espero que la demani el públic.

Com va afrontar  el repte?
Amb molta tranquil·litat, perquè la història és tan apassionant i els personatges tan interessants, que per força havia de sortir bé. El problema fora fer una seqüela d’un tema que no s’aguanta ni a la primera part.

Per què fins ara no s’havia publicat res semblant?
Ho ignoro. Per a mi, la continuació és molt clara. I no només Polanski, sinó molts autors o directors (per exemple, Akira Kurosawa) han insistir que la de Macbeth és una història cíclica: la usurpació del poder / ascensió / caiguda / nova usurpació.

Ha pensat en la rebuda que podria obtenir la novel·la a Anglaterra?
Crec que podria ser molt bona, si s’arriba a traduir, ja que Macbeth és molt més conegut entre el pública angloparlant que entre nosaltres. El problema és que, en general, el mercat anglès és bastant reaci a les traduccions. Però s’intentarà, és clar.

La novel·la arrenca amb un retrobament entre El fill de Macbeth i Fleance fill de Banquo  al castell de Dornoch.
El retorn de Macbeth  és una seqüela però també una preqüela…
Sí, és les dues coses alhora. L’acció transcorre en una sola nit, 40 anys després de la mort del rei Macbeth. És una única escena i una única conversa on desfilen els records de tots els esdeveniments que envolten la figura de Macbeth. Per això hi ha, no només la continuació, sinó els orígens. I s’hi respon a moltes preguntes sobre el caràcter dels personatges. Per exemple: per què Lady Macbeth és tan malvada?

Amb quins adjectius definiria la  seva novel·la?
Ben construïda, captivadora, amb molta acció i amb personatges interessants.

Ha trobat altres clàssic que mereixen una continuació?
De moment, no m’ho he plantejat. Però potser algun dia em vindrà una idea.