‘Quan escrivia la novel·la ja em vaig adonar que seria una aposta arriscada’ assegura l’escriptora a L’illa dels llibres.
Dolores Rendondo s’ha convertit en una de les revelacions de la temporada literària amb la publicació de la novel·la El guardià invisible (Columna/ Destino).
Molt abans de sortir al mercat editorial, l’agència literària ja havia tancat la traducció a diverses llengües i adaptació al cinema.
La barreja de novel·la negra amb elements mitològics i un punt d’originalitat ha conveçut a milers de lectors i crítics literaris.
Dolores Redondo reconeix que l`èxit de la novel·la és gràcies als lectors que li han fet confiança i espera no decebre’ls amb la resta de la trilogia.
‘Gairebé vint-i-quatre hores després del descobriment del cos nu d’un adolescent sinistrament col·locat al marge del riu Baztan, s’estableix la connexió amb l’assassinat d’una altra noia un mes abans. La inspectora d’homicidis, Amaia Salazar, dirigirà una investigació que la portarà als escenaris on va néixer, d’on sempre havia volgut escapar, i haurà de lluitar en dos fronts: trobar l’assassí que està espantant tot el poble i resoldre els seus temors personals i familiars.
Traduccions a una quinzena de llengües, possible adaptació al cinema de la novel·la… Com ho ha viscut?
Molt contenta, feliç i sobretot molt agraïda als lectors que són finalment els que fan possible tot aquest èxit.
Ells han obrat la màgia d’agafar un llibre que podia haver passat desapercebut, però que gràcies a ells, han aconseguit portar-lo ben amunt i arribar a estimar-lo.
Ha aconseguit esbrinar la formula de l’èxit?
Tot això és un misteri i sempre hi ha una part màgica que espero que mai es desvetlli i que sempre existeixin aquest tipus de sorpresses amb les novel·les.
Suposo que les editorials estarien encantades en saber els ingredients o la formula de l’èxit, però al final són els lectors els qui decideixen i els que mantenen un llibre.
El guardià invisible compta amb elements màgics, mitològics i ingredients de novel·la negra.
Quan escrivia la novel·la ja em vaig adonar que seria una aposta arriscada. De fet en aquells moments no tenia ni editor ni editorial i tampoc podia imaginar se es publicaria.
Escrivia el que m’agradava i així és com va néixer una novel·la que compta amb diversos misteris; el primer referent a la família de la protagonista, descobrir l’assassí com en tota novel·la negra i finalment un misteri extra que uneix l’antiga religió típica del Pirineu navarrès que forma part d’una manera de ser, viure i pensar.
En el moment d’escriure la novel·la, ja notava bones vibracions?
El que sentia quan escrivia la novel·la, és el que espero sentir sempre. En el moment de lliurar una novel·la a l’editor has d’estar satisfeta del tot i pensar que la pots defensar amb totes les teves forces.
Després a uns lectors els agradarà i a uns altres no, però sempre has d’estar contenta del que escrius.
Nota una certa pressió ara?
Abans de publicar.se ‘El Guardià invisible’ ja tenia pensat l’esquelet de les següents novel·les. En alguns aspectes no existeix una pressió, perquè la trama està més o menys definida.
Si que podria dir que existeix una barreja d’emocions sobretot per l’afecte que rebo dels lectors i el fet que no vull decebre a ningú en el futur.
És un pes extra però benvingut sigui.
La inspectora Amaia Salazar és l’encarregada d’investigar els crims que es produeixen a la vall de Baztan. Un personatge fort però al mateix temps fràgil que haurà d’enfrontar-se als fantasmes del seu passat. Com la definiria?
La millor definició és la que comentes, perquè per una banda és una dona forta però al mateix temps fràgil.[pullquote]Jo volia fugir una mica dels perfils de la novel·la negra i buscava algú sensible i amb qui sentir-me identificada[/pullquote] Jo volia fugir una mica dels perfils de la novel·la negra i buscava algú sensible i amb qui sentir-me identificada.
Moltes vegades en el nostre treball donem una imatge que no té res a veure amb la nostra vida privada.
Volia mostrar tots aquests aspectes i crear un personatge amb els seus sentiments, pors i que no només mostrés com una inspectora de policia,
La por és un dels temes de la novel·la
Més aviat a la por com a un vell conegut. Aquesta por que has experimentat una vegada i que saps que si alguna vegada torna podria acabar amb tu .
Tots tenim una por i és diferent en cada persona, però sabem que si aquesta por tornés acabaria amb el nostre seny.
Aquesta por és el que experimenta la protagonista de la novel·la Amaia Salazar.
Alguna por confessable,…
Sempre està la por de perdre a la gent que més vols i que tens a prop o fins i tot que els hi passi alguna cosa. Crec que és una por universal.
Després hi ha altres dimonis particulars que no anem a treure en aquesta entrevista. (riu)
La mitologia juga un paper molt important a la novel·la.
Cal diferenciar els llegendes urbanes amb les costums que s’han seguit durant milers d’anys per part dels primers pobladors de Baztan.
Un lloc amb una potència natural enorme i una vida molt propera als druides. Tot això, va fer que existissin ritus per poder sobreviure en un mitjà hostil.
Durant milers d’anys va ser així i durant una època aquest modus vivendi va conviure amb el cristianisme, però amb l’arribada de L’inquisició es va voler esborrar. A Navarra és on més persones han mort a mans de l’Inquisió.
El paisatge juga un paper important en la novel·la i pràcticament com un personatge més.
Elizondo i a la vall de Baztan sempre ha estat històricament un lloc molt màgic. Per què ha escollit aquest lloc?
Sens dubte ho és. Quan tenia perfilada la novel·la i buscava un lloc on situar-la novel·la vaig pensar en Baztan.
Va ser com una comunió perquè es donen uns matisos i circustàncies molt bones; els indians que van fer les amèriques i van construïr enormes palaus a la vall, la força feroç de la naturalesa amb un bosc tenebrós a més de la presència durant segles de l’inquisició sense oblidar el pas del camí de Sant Jaume. [pullquote]si realment existeix una criatura tel·lúrica que protegeix la naturalesa ha d’estar a la vall de Baztan[/pullquote] Et fa pensar que si realment existeix una criatura tel·lúrica que protegeix la naturalesa ha d’estar a la vall de Baztan.
A més de llegir la novel·la també poder fer una ruta literària..
Molts lectors han visitat la vall després de llegir la novel·la. S’han produït petits miracles màgics que són provocats al voltant de les novel·les.
Hi ha obradors que han tornat a elaborar el txantxigorri que és un pastís típic de Navarra i que a la novel·la és la marca de l’assassí.
M’ha fet il·lusió que amb la novel·la hagin tornat a el·laborar aquest producte.
Ara segur que la duen rebre amb les braços oberts…
Estic molt contenta de l’acolliment encara que al principi tenia els meus dubtes pel fet de situar un assassí en sèrie en un lloc tranquil com és la vall de Baztan.
Però puc dir ho porten molt bé i fins i tot la policia floral Navarra em va condecorar fa uns mesos per la projecció del cos de policia gràcies a la novel·la.
Tindrem aviat la segona part?
Potser per a nadal.
Sobre l’adaptació al cinema que n’opina?
Qui ha comprat els drets de l’adaptació és el productor de Millenium,
Em va agradar també l’adaptació que va fer de les novel·les de Mankell sobre Wallader i crec que pot fer una molt adaptació.
Escolta l’audio de l’entrevista:
