Després de l’èxit de Maletes perdudes, Jordi Puntí publica Els castellans (L’avenç-La Magrana), on torna al gènere dels relats amb un recull a partir d’una sèrie d’articles publicats a ‘L’Avenç’.
L’any 2007, Jordi Puntí va escriure una sèire d’articles mensuals a L’Avenç i ara ha volgut fer-ne una relectura on ens ofereix una visió del Manlleu de l’època i la relació entre els fills de catalans i els de la immigració de la resta de l’estat espanyol.
‘Els castellans’ retrata la infantesa de l’autor en un Manlleu dividit entre catalans i castellans. Uns als hermanos, els altres a l’escola nacional.
Jordi Puntí va publicar l’any 1998 el recull de contes, Pell d’armadillo, pel qual se li va concedir el Premi de la Crítica ‘Serra d’Or’. La seva primera novel·la, Maletes perdudes, ha estat guardonada amb el Premi Llibreter, Premi Amat-Piniella i el Lletra d’Or.
El propi autor parla de les experiències viscudes.
“Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: ‘Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d’acord, per això no ens renyaran’. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire. Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s’estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: ‘els moros’, ‘els negres’, ‘els xinos’. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present”.”
[…] […]