Pilar Romera analitza a L’Illa dels Llibres la nova novel·la de Vicenç Pagès Jordà

Que la de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) és una de les carreres literàries més sòlides i solvents del panorama actual en llengua catalana és sobradament conegut.

És autor d’una dotzena llarg de títols i ha estat guardonat amb premis de pes com el Mercè Rodoreda per El poeta i altres contes, el Creixells per Els jugadors de Whist o el Sant Jordi per Dies de Frontera. Proa acaba de publicar la seva darrera novel.la, Robinson.

Robinson (Proa, 2017) és una novel.la curta que es llegeix en una revolada, i a l’hora, és una novel.la insòlita. Insòlita en la manca de referències, fent impossible la seva ubicació ni en temps ni en l’espai, en la manca d’utilització de noms propis: La Mare, El Pare, La Dona, L’Advocada.

Insòlita en els recursos narratius que utilitza malgrat te una estructura senzilla. Només tres capítols, irregulars en la extensió i en la intensitat. Pagès, broda un inici de novel.la esplèndid i engrescador, i que malgrat pateix d’un cert alentiment en arribar al final,  aconsegueix que la conclusió de la història, que no sorprèn en excés,  deixi en el lector, potser per això mateix, la sensació de ser un final inapel·lable. L’únic possible.

Pagès trena una història concèntrica que te el seu centre gravitacional en un personatge, ja us aviso: indescriptible, H. i en les seus enigmes, manies, fixacions, limitacions i deliris.

Argument
Un home de mitjana edat s’introdueix a la casa dels veïns, que se n’han anat de vacances, i s’hi instal·la d’una manera peculiar. L’home és solter, té el pare en una residència i treballa de carter.

A mesura que l’acom-panyem en el seu periple d’intrús, anem descobrint les raons d’un comportament que el portarà a topar amb els veïns i amb la justícia. I també amb una advocada d’ofici.

Trena amb delicadesa i mestria un personatge maniàtic, vulnerable, una mica tocat, que comença la novel.la amb l’auto denominada “Operació Comando” consistent en assaltar la casa dels veïns  (matrimoni estàndard, fill petit, filla adolescent i gat), aprofitant que marxen per vacances, amb l’únic objectiu de destruir l’”Artefacte Diabòlic”. Aparell que emet de manera inclement una música enganxifosa i adolescent que pertorba la quietud i horitzontalitat del seu Sancta Santòrum.  Com acaba aquesta delirant incursió i les conseqüències que se’n deriven dona per un altre article.

I aquí és on rau un dels molts encerts de la novel.la, quan, amb un ofici literari destacable Pagès aconsegueix dibuixar la complexitat del personatge, el seu oníric deliri vital des de la primera pagina. I ho fa amb una narrativa a estones hilarant i sempre eficaç.

Els seus traumes vitals: la Expulsió Primigènia, la Segona Expulsió i així fins la Expulsió Definitiva. La història passada amb els pares (la mare, figura omnipresent, Psicosi potser?, i un pare autoritari que manté aparcat en una residència i que visita com un element més de les seves rutines obsesivo-compulsives).
El silenci obstinat com a recurs d’autoprotecció davant l’exterior. La relació amb L’Advocada.

I és en l’acurada descripció d’aquesta visió del mon pertorbat d’H. on l’autor barreja la realitat i els deliris d’auto ficció (fantàstics Moments Memorables) i que empra per introduir al lector en la lògica mental del seu personatge (que recorda en part al Baró Rampant de Calvino, en part a un Ignatius J. Reilly encara més alienat) quan Pagès aconsegueix  una empatia que es manté tot el relat. Perquè malgrat la comicitat d’alguns passatges, Robinson acaba sent una amarga metàfora sobre com sobreviure a la societat d’ara mateix.

Aquest entorn dur, que exclou el diferent, sovint exigent i desequilibrat, i a la fi mostra el recurs últim  de l’individu: l’auto reclusió física i mental.

 

1 COMENTARI

  1. He llegit la crítica segons després de tancar la novel·la i hi estic absolutament d’acord, tant en la referència a Calvino, en el comentari sobre el ritme, en la definició del personatge. Sobre la reflexió final, cal insistir en el regust amarg i cru que deixa el llibre. Però sobretot, estic d’acord en la valoració de Pagès com una de les obres amb més estil i sòlides de la nostra literatura. I després de la magnífica Els jugadors de Wtist, sempre tinc eixa sensació que Pagès donarà tard o prompte una Obra Memorable

Comments are closed.