El cap de comunicació de Grup 62 ha estat guardonat amb el 6è Memorial Pere Rodeja i assegura que ‘La professionalització, passió i amor pels llibres’ són els ingredients més destacats pel bon funcionament dels departament de comunicació.
Entrevista: Jordi Milian
Des de 1997 es dedica a la comunicació cultural en l’àmbit editorial i ha estat responsable de comunicació de Destino i Enciclopèdia Catalana.
Actualment és el director de premsa del Grup 62 que agrupa els segells Proa, Edicions 62, Columna, Empúries i Pòrtic.
En els últims anys s’ha resposabilitzat de la comunicació de les obres d’autors com Jaume Cabré, Carme Riera, Joan Margarit, Joan Francesc Mira, Rafel Nadal, Xavier Bosch, Màrius Serra, Vicenç Pagès Jordà, Ramon Solsona, Pep Coll, Sebastià Alzamora, Joan-Lluís Lluís, Mathias Enard, Jo Nesbo, John Irving o Yuval Noah Harari, entre molts d’altres.
Què suposa rebre un guardó com el Memorial Pere Rodeja?
La veritat és que em fa molta il·lusió. D’una banda, és el reconeixement a una feina, de per si discreta, que moltes vegades queda entre bastidors.
Per això, vull compartir-ho amb tots els companys i companyes d’ofici, tots els qui treballem en els gabinets de comunicació dels diferents segells editorials del país.
I per altra, és un premi que arriba de la mà dels llibreters, companys de viatge i còmplices de moltes iniciatives i activitats que conjuntament fem per a la difusió dels llibres i els seus autors.
Defineix la seva tasca com un de pont entre autors, mitjans de comunicació lectors i llibreters. Com és i ha de ser aquest pont?
Un pont és un enllaç. I, alhora, és una eina de servei. Ha de donar assistència als autors, als mitjans de comunicació, als llibreters, als lectors i, en l’àmbit intern, als editors, al departament comercial i als mateixos autors.
Al mateix temps, ha de ser la connexió entre uns i altres: fonamentalment entre l’autor i el seu llibre amb els mitjans, els llibreters i els lectors.
A un pont se li poden demanar moltes coses: que sigui ràpid, ample, còmode… que tingui bones vistes, que sigui de disseny, modern… totes aquestes característiques són les que pot intentar oferir un departament de comunicació en quant funcioni com a pont. Però sobretot hi ha un tret essencial en qualsevol pont… cada vegada que en travesses un, el que vols és la garantia de no caure; vols seguretat.
La seguretat seria la clau de l’èxit?
Això seria, per a mi, el que definiria el departament de comunicació: la capacitat de donar seguretat, d’oferir garanties a tots els seus interlocutors. Crec que, en general, els companys d’ofici hem assolit, en conjunt, aquest objectiu: se’ns considera un interlocutor segur.
Quina és la feina d’un cap de premsa editorial?
Desenvolupar les característiques que comentàvem fa un moment. Això requereix un pla, un pla de comunicació.
Calendaritzar la comunicació d’un llibre és un procés que comença molt abans que aquest títol arribi a llibreries. De vegades, aquesta feina se situa molts mesos abans: organitzar entrevistes, rodes de premsa, presentacions, signatures, etcètera. L’antelació és fonamental. Ho requereixen tots els actors del circuit: autors, periodistes, llibreters.
Entenem que la seva feina va molt més enllà dels contactes amb la premsa.
Evidentment. Cal reunir-se amb l’editor i conèixer la programació de publicacions i els títols que apareixeran. Aquest és l’inici.
Aleshores ve el procés de comunicació interna: sigui amb el departament comercial o establint el pla de comunicació global i concret a seguir en cada cas.
Després, llegir el llibre en proves o galerades. Reunir-te amb l’autor, conèixer les seves expectatives, necessitats, prevencions… programar entrevistes i presentacions, segons la seva disponibilitat. Avisar als mitjans de quan està prevista la publicació d’un llibre i facilitar-los la preparació de la seva feina.
També cal establir un pla de comunicació, si s’escau, a través dels nostres propis mitjans, que són les xarxes socials i diferents plataformes d’internet. I també hi podem afegir diferents materials o accions de suport, des d’expositors, anuncis o accions comercials diverses que requereixen el suport del departament. Feina no ens falta.
Creu que la feina dels responsables de premsa és prou reconeguda i valorada?
Dins de les mateixes editorials i en el sector, sí. Crec que ja no es pot entendre una editorial moderna sense departament de comunicació; una comunicació que tradicionalment s’entén circumscrita a la relació amb els mitjans però que va molt més enllà: comunicació interna per al correcte desenvolupament de la nostra feina i la seva preparació amb el nostre departament comercial i els editors, entre d’altres; o comunicació directa amb els lectors, a través dels nostres propis mitjans, les xarxes socials i totes les possibilitats que ens ofereix internet: pàgines web, blogs, etcètera. Aquí també podem afegir la relació ja esmentada amb els llibreters (i també, no oblidem, les biblioteques) pel que fa a accions de contacte amb l’autor i/o difusió dels seus llibres.
Una de les nostres qualitats més destacades i valorades és (ha de ser) l’anonimat.
Una feina que es fa d’una manera discreta
La nostra feina s’ha de notar, evidentment. Però nosaltres, els del departament de comunicació, no ens hem de fer notar. No hem de sortir a la foto. Una de les nostres qualitats més destacades i valorades és (ha de ser) l’anonimat.
Per això moltes vegades per algú aliè al sector es fa difícil entendre o fins i tot imaginar que darrere un llibre ja un equip de comunicació que fa possible la seva visibilitat i difusió.
Ha treballat a les dues bandes com a periodista i com a responsable de comunicació. Juga amb cert avantatge?
Suposo que el fet d’haver estat exercint de periodista cultural em fa ser conscient d’algunes de les característiques que demanem a un departament de comunicació: assistència, rapidesa, fiabilitat, neutralitat, equitat…
Quin va ser el seu primer contacte amb el món editorial?
Evidentment va ser com a periodista. Rebia convocatòries de premsa, notes informatives, propostes d’entrevistes…
Per què va decidir treballar en el camp de la comunicació editorial?
Simplement va sorgir l’oportunitat. El fet de treballar en el periodisme cultural va propiciar que, ara aviat farà vint anys, en presentar-se la necessitat per part d’una editorial d’incorporar un cap de comunicació se’m fes la proposta … i vaig acceptar. Era l’octubre de 1997 i l’editorial era Destino.
Quina és la part més gratificant de la seva feina?
D’una banda, el contacte amb persones creatives, enginyoses, amb talent. Siguin escriptors o professionals vinculats al món del llibre.
I, és clar, veure com un llibre que t’agrada, que consideres bo, que hi creus… veure que aquest llibre arriba al públic, veure com els lectors en destaquen les seves virtuts, en gaudeixen… Això és molt gratificant.
I si un títol que ens agrada, que hi creiem… no aconsegueix el ressò que voldríem, i que creiem que es mereix, doncs ho patim i ens sap molt greu.
Cal no oblidar que els qui treballem amb aquest sector som, en la majoria dels casos, una mica lletraferits. I si un títol que ens agrada, que hi creiem… no aconsegueix el ressò que voldríem, i que creiem que es mereix, doncs ho patim i ens sap molt greu.
Com es gestionen les demandes o interessos d’autors i editorials?
Com no pot ser d’una altra manera, per la via del consens. És normal i lògic que un autor desitgi la màxima difusió i atenció al seu llibre. En la mesura del possible, des del departament de comunicació intentem donar la màxima projecció a tots els nostres llibres. A partir d’aquí, es tracta de treballar plegats en aquest objectiu comú i aconseguir la complicitat dels mitjans de comunicació.
Molts dels autors amb qui ha treballat destaquen la seva bona feina
Quin és el contacte que habitualment té amb els autors?
Puntualment, coincidint amb la publicació d’un llibre, d’una novetat, òbviament el contacte és intens i diàriament. T’hi comuniques constantment per agendar entrevistes i/o presentacions més immediates, al mateix temps que gestiones altres qüestions, més a llarg termini. Aquest contacte s’estableix molt abans que aquest títol arribi a les llibreries i, en alguns casos, es dilueix a poc a poc molts mesos després.
Passada aquesta etapa més estrictament professional, amb molts d’ells queda el vincle de la simpatia, la bona entesa i, en molts casos, l’amistat generada per la feina. Aleshores, el contacte es manté, més enllà dels interessos professionals d’un i altre. Això també és molt gratificant. Crec que puc presumir de tenir molts amics escriptors.
Ha portat la comunicació d’autors catalans però també internacionals. Com són en general es escriptors/es?
Com tota persona que té una projecció pública, és fàcil fabular perfils particulars, dèries, manies i singularitats diverses. Per la meva experiència, res més lluny de la realitat: normalitat absoluta. Persones com tu i com jo, que durant uns mesos o uns anys s’han tancat a escriure una història que després podrem llegir o acostar-nos-hi amb les seves explicacions.
I els autors internacionals?
Puntualment, alguns autors internacionals d’èxit, més acostumats a gires promocionals per diferents països que s’acosten més a l’ideari que tenim d’actors o músics, podríem pensar que ens trobaríem amb una més que comprensible distància i fredor. Però tampoc és així: a la distància curta, acostumen a ser propers i francs. De fet, qui crec que de vegades pateix més aquesta fredor són els periodistes que els entrevisten.
De totes maneres, com en tots els àmbits, sempre hi ha perfils més amables que d’altres, més fàcils que d’altres.
La cultura continua sent oblidada en els mitjans tradicionals de premsa, televisió i ràdio?
No. Però tampoc rep sempre tota l’atenció que caldria o desitjaríem.
Afortunadament, els mitjans de comunicació, escrits, radiofònics, televisius i digitals, atenen la informació cultural i, concretament, es fan ressò de les novetats editorials. Això és així. A més, i en tinc proves cada dia, els nostres interlocutors, els periodistes culturals, són persones preparades i, en molts casos, entusiastes de l’àmbit de treball informatiu en el qual es mouen. Bons professionals. I això és un gran avantatge, en aquest cas per a nosaltres, que treballem en un departament de comunicació oferint continguts a aquests periodistes, i també pel seu públic, que tenen la garantia que qui tria i desenvolupa la informació que li arriba sap el que es fa.
Ara bé, més enllà d’interessos purament professionals, sí que trobo a faltar un pas endavant, una aposta més decidida per l’espai o el temps que els mitjans dediquen a la informació cultural.
En donen? Sí. Però de vegades, la justa. I em consta que alguns companys periodistes pateixen i es dolen de no disposar de més espai per donar sortida a informació, en el meu cas de novetats editorials, que moltes vegades es queden al calaix o que malauradament ni tan sols poden arribar a atendre i treballar.
Quins serien els mitjans que més atenció al món del llibre?
La premsa escrita i els digitals. Però algunes emissores de ràdio, però especialment les televisions en general, queden lluny del que crec que seria desitjable. Amb puntuals i molt professionals excepcions, algunes de les quals ja no veurem la temporada vinent.
Quin paper juguen els mitjans digitals?
Els mitjans digitals són una nova plataforma de continguts i informació. Una opció més. Una alternativa diferent pels qui cerquen informació.
Si els mitjans tradicionals han adaptat els seus continguts al format digital, és normal que hi hagi mitjans estrictament digitals, nascuts ja en aquesta nova plataforma.
Constitueixen una nova oferta, que s’afegeix a les ja existents. I s’està produint una rèplica del panorama tradicional: hi ha digitals d’informació generalista i d’altres, especialitzats.
O també l’aparició de blogs.
Més enllà dels mitjans digitals, està cobrant cada vegada més importància el paper del blog o de l‘opinador en xarxa. Les noves tecnologies han afavorit l’aparició de moltes persones que publiciten la seva opinió i anàlisi, en aquest cas, sobre les novetats editorials. En alguns casos, són opcions benintencionades però mancades de professionalitat, recursos i criteri. Però també és veritat que han aparegut blogs de persones ben informades, lectores de mena, amb opinió fundada, o especialitzada en un determinat gènere o àmbit narratiu o assagístic, que evidentment des dels departaments de comunicació cal conèixer, valorar… i triar.
En els darrers anys ha canviat el model de comunicació editorial. Com ha canviat amb l’aparició de les xarxes socials i tot el que envolta el món de la xarxa?
Evidentment, les xarxes socials són la gran novetat dels darrers anys. Dues qüestions a tenir present. Per una banda, les xarxes socials, i altres plataformes digitals (les nostres pròpies webs o altres canals a internet) ens han permès comunicar-nos directament amb el lector: dirigir-nos a ell per informar, engrescar-lo amb les nostres activitats, publicitar els nostres títols … Però també ha estat important en el sentit invers: el lector es pot comunicar amb nosaltres, ens diu què li agrada i què no li agrada, ens felicita o ens critica, ens pregunta, ens suggereix …
Crec que l’objectiu ha de ser enfortir aquest canal, millorar tant com es pugui aquesta comunicació i aprendre, aprendre i aprendre.
I com visualitza el futur editorial?
Sempre s’ha dit que el món editorial té una mala salut de ferro. Doncs bé, crec que en aquests darrers anys de crisi global ha demostrat tenir molt bones defenses i saber aplicar el millor tractament per superar uns anys difícils. Té un futur d’excel·lents perspectives.
Pel que fa a la comunicació editorial, només pot refermar-se com la peça indispensable que ja és en qualsevol projecte editorial, que no es pot entendre sense un pla de comunicació.
Professionalització, passió i, si em permets, amor pels llibres és el còctel que ha de definir les diferents accions a desenvolupar des del departament de comunicació. Si ho fem així, ho farem bé.
