L’autor de “La pell freda” i “Victus” publica “Les estructures elementals de la narrativa” (La Campana)
Què fa que una història enganxi? Què tenen en comú obres com “Moby Dick”, “El Quixot”, “La metamorfosi”, “La Guerra de les Galàxies” o “La pell freda”?
En aquest nou llibre reflexiona sobre el procés narratiu on Sánchez Piñol no ens ensenyarà a escriure, però sí a gaudir molt més de les nostres lectures, pel·lícules o sèries.
D’on sorgeixen les idees? I per narrar, quins elements necessitem? Sánchez Piñol ha fet una investigació per apropar-nos al que anomenat PAPITU, una mena de mapa o guia que ens servirà crear històries. Assegura que el 95% dels relats de ficció contenen l’estructura de plantejament – nus – desenllaç.
En llibre està escrit en plena pandèmia. Per què ha decidit escriure “Les estructures elementals de la narrativa?
Amb mi coincideixen el narrador i l’antropòleg i la meva antropologia ha influït en la meva narrativa i a l’inrevés. Aleshores durant la meva vida una cosa m’ha fet estudiar l’altre i a la inversa.
Això, al final et donar una mena de bagatge sobre les coses que has anat esbrinant en aquest món narratiu des del punt de vista antropològic
I quan va començar la pandèmia tots ens vam sentir més mortals i penses que qualsevol dia fotrem el camp d’aquí.
Volia explicar-ho i que ho aprofiti qui vulgui, no només gent que escriu, sinó també lectors que poden gaudir molt més de les històries.
El que explico en el llibre sos els elements profunds i estructurals que conformen qualsevol relat en tres actes.
Crec que l’antropologia m’ha ajudat a veure quins són aquests elements, definir-los exactament i fer com una metodologia més acurada del que teníem fins ara.
Fer-ho m’ha reportat un gran plaer i un gran ajut a l’hora d’escriure i llegir.
Comentes que quan vas començar a escriure , vas voler buscar opinió entre grans escriptors sobre el fet de narrar i dels mètodes que utilitzaven. Però et vas adonar que no entenien ni idea.
És una crítica afectuosa. En un capítol dic que les rodes rodolen i ho explico perquè una roda, roda, però no sabrà mai que és el moviment.
Molts autors provenen de filologia, l’autodidactisme, del periodisme o d’altres camps i tenen com una pulsió instintiva que els fa escriure i no es paren mai a reflexionar sobre les estructures inconscients que estan per sota del relat i la creativitat.
Com a antropòleg, sí que m’ho ensenyaven i pensava que els autors tindrien unes idees més elaborades.
Estic convençut que un llibre com aquest, m’hagués facilitat molt les coses, molts patiments i molts esforços. Com per exemple saber que és un factor desencadenant i tenir-ho ben definit o saber quina és la seva funció en un relat.
Per mi ha estat com un Sudoku monstruós perquè fa trenta anys que li dono voltes, però volia llegar-ho i que quedés escrit i que ho aprofiti qui vulgui.
Algú et va dir que “Narrativa és… narrativa és… posar una paraula rere l’altra”.
Amb aquesta definició no vaig enlloc, perquè seguint aquesta definició, llavors quan parlo també ho faig i en canvi no estic fent narrativa.
A l’estructura narrativa l’anomeno PAPITU i té unes normes i lleis pròpies.
No es cap principi de fe i de la manera que ho proposo poden fins i tot ser discutides. Un midpoint o un gir narratiu podria ser una altra cosa, perfecte, anem a discutir-ho, però fins ara aquestes definicions m’han estat molt útils i em sabria greu que no s’aprofitessin.
Llavors, sense ser antropòleg no hauries pogut escriure aquest llibre o novel·les com Victus o La pell freda.
Aquest llibre sobre les estructures narratives segur que no, perquè és una obra que té molt a veure amb l’antropologia, En els primers capítols parlo de xamanisme i la mediumnitat, i sí no ets antropòleg, no se t’acudeix aplicar aquests conceptes a la narrativa.
El xamanisme i la mediumnitat són els dos grans instruments que ha creat el gènere humà per entrar en contacte amb altres realitats.
Això, té una correspondència immediata amb el fet creatiu i narratiu. Els dos instruments són tan poderosos que han creat tots els arguments del món.
El xamanisme és algú que té la capacitat de sortir del seu cos per entrar en contacte amb altres realitats i mediumniutat és algú que té la capacitat que aquestes altres realitats entrin en el seu cos.
Però, tots els relats que s’han inventat fins ara, ho resumeixo afirmant que tots hi han estan escrits sobre algú o alguna cosa va o algú o alguna cosa ve. A la pràctica tots els relats o són xamànics o són mediumnics, o una barreja dels dos conceptes. Si no ets antropòleg, és difícil que arribis a explorar per aquí.
Afirmes que Les estructures de la narrativa pot explicar com s’escriu un llibre, però mai com l’has d’escriure.
En narrativa et podem ensenyar a esculpir, però no et podem portar el marbre. Si t’hi fixes, en els estudis oficials reconeguts no hi és la narrativa. Tenim les Belles Arts que et poden ensenyar a esculpir, pintar, solfeig i tenen un reconeixement acadèmic però la narrativa no. Hi ha un cert prejudici que no es pot ensenyar.
El que ningú, ni jo, et pot ensenyar, és com l’has d’omplir i que has d’escriure.
Jo t’explico com funciona un primer gir narratiu que és un moment del relat que no pot anar més enllà de la tercera part de l’extensió de l’obra i que conforma el conflicte que hi haurà en la història i que et planteja una pregunta binària. Em refereixo sempre en text de tres actes.
Si saps això, et serà molt més fàcil omplir amb eficàcia la història que vols explicar.
El Papitu és vigent des del primer moment que comencem a explicar relats. La Pell Freda, La Metamorfosis o el Quixot, tots tenen un factor desencadenant.
Al mapa o a la guia ens ajudarà li poses el nom de Papitu.
Anomenar estructura narrativa paradigmàtica és molt llarg i després de fer alguns cursos a l’Ateneu explicant el meu bagatge com a escriptor i per no repetir un nom tan llarg i per fer-ho menys pompós el vaig anomenar Papitu.
Alguns escriptors asseguren que quan comencen una novel·la no tenen una guia. Menteixen?
No ho sé si menteixen, però jo en conec alguns que diuen no tenir una guia i realment em quedo estupefacte, perquè és com començar una catedral sense plànols
Ocupa molt de temps de la teva vida escriure una novel·la. Un bon Papitu i un bon guió és un gran mapa per anar construint el relat amb una mica de seguretat.
Sense tenir el primer o el segon gir narratiu em sorprèn molt. L’experiència literària és diferent en cada individu, però per moltes garanties que tinguis, també la pots espifiar
En narrativa i en el viatge narratiu no hi ha garanties i per moltes seguretats que tinguis també corres riscos. Però, sense un mapa o guia és molt més difícil.
Llavors un dels secrets deu ser la capacitat de l’escriptor en formular-se una bona pregunta i procés de la resposta?
Quan estàs llegint una novel·la o veient una sèrie o una pel·lícula, ens hem de fer la pregunta del perquè no ens aixequem i continuem enganxats a la lectura o la sèrie.
Si ho intentes analitzar conscientment, veuràs que la resposta és que estàs pendent d’una pregunta que el narrador t’ha formulat.
I segons qui siguis tu o els teus interessos, t’interessarà o no la pregunta.
La pregunta principal s’emet sempre en el primer gir narratiu. El contingut del relat pot ser una sofisticació terrible, però el contingut del primer gir narratiu, ha de ser infantilment binari amb una resposta de sí o no.
Això, és el que manté l’expectativa i quan un autor renuncia a això, està corrent un risc molt gran. Sí no tens girs narratius o una incògnita, llavors molt probablement caurà l’atenció.
El lector, només sabrà que aquest llibre o història no enganxa i no serà conscient de si el gir narratiu no hi és o ha entrat massa tard.
Poses com a gran exemple a George R. R. Martin de qui destaques la seva capacitat de narrar i crear personatges. Personatges dels quals s’anirà desfent al llarg de la novel·la. Assegures que un autor vagi matant els seus personatges és com un banquer que va cremant bitllets.
El més interessant del Papitu és que sempre dic que coneixem l’1% de l’univers i el 0,1% del Papitu. Sempre pots anar explorant i descobrint coses noves que passen a dins del Papitu, sense trencar-lo, sense sortint-te’n de l’estructura dels tres actes en un relat.
Martin fa una novetat extraordinària i és liquidar els personatges, Costa molt de crear un personatge, perquè has d’invertir temps, esforços i pàgines, i per tant et costa molt sacrificar-lo.
Ell ho fa i no només amb un personatge, sinó amb molts i demostra una habilitat narrativa extraordinària. Jo parlo dels elements estructurals i no formals de contingut o elements ideològics.
El mèrit de George R. R. Martin és estructural agafant personatges i liquidar-los, Ningú abans ho havia fet amb aquesta profusió.
Per mi Joc de trons és un relat reaccionari perquè el poble només té una funció i és ser carn de canó, ser fanatitzada per religiosos bojos o ser calcinats pels dracs voladors. Allà, el poder és una cosa que resolen quatre que es troben tancats en una habitació.
Una història que no té un bon final, mai serà un relat reixit.
És una obvietat. Almenys en relats de tres actes perquè també parlo dels relats dels pobles primitius.
Dic, que hi ha un primer moment narratiu on es planteja el conflicte que expliques en aquell relat i en el segon gir narratiu has de contestar la pregunta que has formulat a l’inici.
A la vida podem incomplir les promeses, però amb la ficció mai, perquè, si tu has fet una promesa al lector de què contestaràs a la pregunta que planteges en el primer gir narratiu. Si no contestes a la pregunta és un fracàs de relat.
-De la sèrie Lost, la defineixes com la gran estafa piramidal aplicada a la narrativa.
El temps ho mata tot, però l’últim episodi de Lost, va provocar el primer desencís a escala global. L’estafa piramidal és aquella estafa que tu demanes diners a dues persones que al seu torn en demanaran a quatre, a vuit i a trenta-dos.
Al principi, això és un èxit increïble, perquè tu vas rebent diners, però com més ample és la base, més difícil és satisfer la demanada de tots els que busquen nous deutors, fins que al final peta, perquè ja no pots aconseguir més gent que aporti diners.
En narrativa, Lost és aquest fenomen. Què fan ells? Van fent una pregunta principal sobre si sobreviuran a l’illa, però et van fent moltes subpreguntes com que fa un os polar al tròpic, que és el fum que assassina a gent? Què hi fa un búnquer en mig de l’illa?
És una estafa piramidal perquè enlloc de tancar les incògnites i els conflictes t’anaven obrint més.
Sempre has de complir les teves promeses i sí tu planteges la pregunta de què fa un os polar al tròpic, has de donar sempre la resposta. Pots tenir un final millor o pitjor, però això era una estafa.
Estàs començant un nou Papitu?
Sí, sempre tinc molts papitus oberts, però el problema és tancar-los.
Vaig fent coses, però no sé quan sortiran, perquè són els llibres els que decideixen quan seran escrits i publicats.
Molt sovint tens més rendiment escrivint guions que no pas novel·les, perquè és una indústria més gran. Fem el que podem perquè hem de pagar factures.
De moment, espero que aquestes reflexions que explico a “Les estructures elementals de la narrativa”, quedin i les aprofiti qui vulgui.
Les capelletes el criticaran molt, però ells no han escrit cap llibre al respecte.
