78 Flares 78 Flares ×

L’Illa dels Llibres, gràcies a l’editorial Llibres del Delicte us ofereix el primer capítol del debut d’Anna Maria Villalonga com a novel·lista.

LA-DONA-DE-GRIS AM Villalonga
Després de molts anys dedicats a la difusió del gènere a la xarxa a través dels seu bloc A l‘ombra del crim, Anna Maria Villalonga publica la seva primera novel.·la amb eñ tídol de ‘La dona de gris’
Villalonga és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i publica habitualment en diferents mitjans.
L’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim i va coordinar l’antologia Elles també maten, que inclou un text propi.

 

Un tastet de ”La dona de gris”

La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.
La idea se li va ficar al cap de manera sobtada, però de seguida li va semblar que era una bona pensada, una activitat innòcua. Ja sabia que si algú volia filar prim podria considerar que vorejava la llei o, si més no, allò tan repetit de la violació de la intimitat, però no es preocupà gaire. Els escrúpols inicials li van marxar quan va reparar en la quantitat de càmeres que ens vigilen, de dia i de nit, des de qualsevol racó de la ciutat. Si el Gran Germà ja és aquí, impunement i a l’engròs, ell quin mal feia? Enmig de tanta informació confidencial esbombada a tort i a dret, un home com ell resultava clarament inofensiu.

De fet, va trobar que tot plegat posseïa un punt literari, fins i tot poètic. No ho recordava, però segur que havia tret la idea d’alguna novel·la o d’alguna pel·lícula. Ja sabem que les coses romanen adormides en el subconscient i afloren quan volen, sense més ni més. En tot cas, no ho va dubtar gaire. Era massa temptador.

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

1

LA-DONA-DE-GRIsNo vol continuar tancat a casa, però li té pànic.
És un malparit despietat i salvatge.

Per culpa seva, per culpa d’aquell psicòpata que no para d’observar-lo, cada matí li costa més traspassar la porta del bany. Dutxar-se, afaitar-se, rentar-se les dents. No suporta la imatge que li retorna: el rostre aflaquit, les bosses toves al dessota dels ulls, la mirada extraviada.
L’odia.

Fa moltes nits que dorm malament. Les parpelles li couen i les vèrtebres li grinyolen. Des que uns mesos enrere va perdre el pare i la feina gairebé alhora, viu pràcticament reclòs, rellegint llibres antics o mirant velles pel·lícules en un vídeo tan rònec com ell mateix. La quotidianitat li exigeix un esforç sobrehumà. Nota les cames flonges, com esponges gomoses després d’una grip. Menja molt poc i només surt a l’exterior quan no té més remei. Va a la compra setmanal i algun cop al cine. I prou.

És conscient que mai no s’havia sentit així, com si visqués atrapat dins d’un forat profund. Mentre treballava en aquella anodina sucursal bancària, on no havien dubtat a prejubilar-lo en una operació desesperada per esquivar la crisi i mantenir intactes les prerrogatives dels capitosts, en tenia prou amb la relació amb els companys per cobrir les seves necessitats de vida social. Un sopar de tant en tant, alguna sortida en grup per anar al teatre o a veure un espectacle i poca cosa més.

En realitat, necessitava molt poc per ser feliç. Des de petit, els seus amics més fidels havien estat els llibres, una afició heretada del pare. Com ell, es passava les hores llegint a la seva habitació, regirant les lleixes de les llibreries o visitant les biblioteques. Aviat els personatges de ficció van esdevenir més reals que la gent que l’envoltava. L’acompanyaven a tot arreu, li esperonaven la imaginació. El feien sentir bé.

A l’adolescència va descobrir el cinema, i la seva parcel·la d’oci, i de felicitat, es va eixamplar. Sempre estava al dia de les estrenes i de les novetats; mai no es perdia una bona pel·lícula. Al principi hi anava amb algun company d’estudi, els dissabtes a la tarda. Prenien un refresc, compraven xocolatines i pipes i s’empassaven el programa complet, de cap a peus. Com que en algunes sales del barri hi feien sessió contínua, sovint repetien un cop i un altre la mateixa pel·lícula. De vegades fins que el cine tirava la persiana avall, en arribar la nit. Li agradaven les comèdies. I les pel·lis d’aventures, de crims i de misteri. El cinema i la literatura li permetien viatjar a través del temps, visitar països llunyans, habitar illes desertes. Davant d’una pantalla, o entre les pàgines d’un llibre, se sentia lliure, vibrant. Podia viure altres vides, imaginar que es ficava a la pell dels cavallers, dels pirates, dels bandolers, de tots aquells herois que no tenien por.

Ell era diferent, tímid, reservat. Un romàntic de poques paraules, com el seu pare. La mare, tan vitalista i riallera, no els acabava d’entendre. Sempre els ho deia, fent-los una mica de burla: sou uns somiatruites acabats! I tenia raó, però no ho podien evitar. En realitat, aquella vida plàcida i sense ensurts ja els estava bé.

Per desgràcia, res no dura sempre. Encara no havia complert els disset anys quan un fet inesperat va capgirar el seu món. L’ordre natural de les coses es va ensorrar. La mare, aquella dona desbordant d’energia, puntal de la casa i centre de la convivència, va caure morta sobre els rajols de la cuina mentre preparava un dinar de diumenge. Ja està. Així de fàcil. Un vessament cerebral, els va dir el metge. Fulminant. Inexplicable. Injust.

Pare i fill, estabornits per la tragèdia, es van refugiar l’un en l’altre. A l’aixopluc de la llar, replegats com dos cargols dins d’una mateixa closca, mai no van aconseguir sortir del pou, treure de nou el cap a l’aire lliure. Ho van compartir tot. Junts, isolats, incapaços de superar l’impacte i la ràbia. Sense l’ancoratge de la mare morta, van romandre suspesos entre la realitat i la ficció, immersos en el seu univers d’històries i personatges. En aparença feien una vida normal. Anaven a treballar i a estudi,  netejaven el pis, pagaven els impostos. Però, al final, tot era un miratge. El pare complia amb les obligacions com un ninot mecànic. I ell, l’imitava.

Quan va tenir l’edat, es va posar a buscar feina. Era el que tocava. En aquells moments resultava bastant fàcil, de manera que aviat el van agafar en un banc local. Va començar des de baix, encarregant-se de les tasques més senzilles. Com que era seriós i responsable, al cap d’un temps el van fer auxiliar i li van adjudicar una taula pròpia. Així va anar pujant de categoria, a poc a poc. Mai no va arribar a director de sucursal. Es va quedar en interventor, el pas previ. No tenia prou empenta. O potser era que, en realitat, aquella feina no li interessava gens. Només l’havia acceptat per fer content el pare, perquè es quedés tranquil. A l’època, un lloc en un banc resultava una inversió segura. Un bon sou, una garantia per a tota la vida.

Quina ironia, vist amb la perspectiva del temps.

Ara, des que està sol, transita per la vida amb l’esguard esborronat, com si les imatges li arribessin a través d’unes ulleres mal graduades. Sense res concret a fer, cada dia se sent més deslligat de la realitat. L’aspecte de les coses, les sensacions, les veus… Tot ha adquirit una cadència nova. No reconeix l’entorn, s’imagina que ha anat a parar a un univers paral·lel, a un món idèntic al de sempre, però de fireta. Un decorat mal pintat, amb objectes d’attrezzo. Les parets, els mobles, fins i tot els llibres li semblen estris de ficció, andrò-mines falses. Enyora terriblement el pare, però aquest sentiment el troba impropi, li fa vergonya. És un home fat. No té família, ni amics. Ningú no l’espera quan torna a casa i ningú no el trobarà a faltar si un dia desapareix. Ha passat pel món engarrotat, erm, convertit en l’ombra d’un altre, acceptant com a pròpia la vida d’un altre.

No és una persona, és un autòmat. Una joguina guerxada.

Li costa copsar el pas dels anys. Com han pogut escolar-se tan de pressa? Té la ment plena de boira. Li ballen pel cap inoportunes referències literàries. A la recerca del temps perdut. Esclata a riure. Un riure amarg, de molt endins. Com buscar el temps, si ni tan sols no sap on és la magdalena?

A mesura que avancen les setmanes, l’aïllament li resulta cada cop més dur. A les nits, la buidor li tenalla el pit com una llosa. L’absència del pare l’ha retornat al passat, l’ha convertit de nou en l’adolescent somiador i desemparat a qui se li va ensorrar el món un migdia de diumenge. Està indefens, inerme, i els dies se li fan cada cop més feixucs, interminables. Com si els segons, els minuts i les hores haguessin quedat atrapats entre les busques del rellotge, dins d’una mena d’intricat laberint de temps, ple de paranys.

Comprèn que ha de lluitar contra l’abúlia si no vol convertir-se en un agorafòbic carregat de manies. Aquesta possibilitat, la confortable benedicció de no sortir de casa mai més, li ha voltat pel cap alguna vegada, com una mena de temptació encara fugissera, però deliciosa. Aclaparat per la calor, ha passat l’estiu acaronant la idea, parapetat rere la finestra en les llargues nits d’insomni. Li sembla una imatge estèticament perfecta, del color sèpia de les fotos antigues, quieta, decadent. El desenllaç més coherent, més còmode, la culminació lògica d’una vida com la seva. Tanmateix, també s’adona que tot plegat implica un estrany contrasentit. Vol fugir de l’avorriment i, en canvi, coqueteja amb el projecte de tancar-se per sempre, com un anacoreta en una cova. Se li acut que aquesta actitud delata una sort de revenja masoquista. I això l’espanta. La paraula “revenja”, que se li infiltra dins del cervell de manera subreptíciament maligna, li obre els ulls. Revenja? Contra què? Contra qui? Contra ell mateix? Es tracta d’expiar la seva deixadesa vital? De veritat necessita torturar-se, culpar-se, immolar-se? Per què? Què ha fet malament? Res, no ha fet res malament.

Només hi ha un responsable de la seva soledat.

La vida.

Aquella broma de mal gust.

Llavors, es decideix. No li resulta fàcil. Ha de sobreposar-se a la rutina, a l’apatia, a l’agressió del displicent mirall. Ha de convocar tota la seva voluntat, les restes magres de la seva força, però finalment troba el moment de sortir al carrer sense una raó concreta.

Sortir per sortir.

Fa un matí assolellat. Traspassa el llindar del portal i s’atura enmig de la vorera, indecís. Un cop fora del refugi, no té ni idea de què fer ni d’on anar. Se sent com un titella sense fils, desorientat, envoltat de gent estranya que es belluga amunt i avall massa de pressa, desordenadament. Mil anys que viu al barri i ningú no el coneix, com si es tractés d’una ombra sense amo, d’un esborrall de fum.

Se li acut que el millor serà fer una mica d’exercici. Una bona caminada per tonificar les cames, aquelles extremitats ingràvides que s’estiren com un xiclet i gairebé no el sostenen. Fa dues passes i es torna a aturar, amb una rara sensació d’expectativa. Mira al voltant. Respira fondo. Potser alguna cosa feia temps que estava escrita, perquè, sense cap motiu, canvia de pensament i es dirigeix a la cafeteria de la cantonada. Entra i s’acosta a la barra a poc a poc, amb una certa prevenció, però el cambrer, que no perd punt, de seguida li fa un gest amb el cap. Què vol prendre. S’ho rumia una mica. No havia pensat beure res, però llavors s’adona que no té altre remei. Un te calent, sisplau.

El cambrer, amb un cop sec de professional, diposita la tassa davant seu. Tan fort, que la cullereta tremola. El lloc és agradable. No gaire net, però prou acollidor. Té taules de fusta, cadires de colors clars i quadres a les parets. Amb tot, se sent incòmode. Li molesta l’estridència del cop del cambrer, que ha fet trontollar la cullereta. Quina bestiesa, colpejar amb les tasses. Quina irracional exhibició de poder.

És l’hora d’esmorzar i el local vessa de clients. Sap que ningú no el mira, que tothom va a la seva, però té el convenciment que s’ha convertit en una anomalia. Allà dret, perdut absurdament entre els tamborets metàl·lics que envolten la barra, xarrupant un te que no li ve de gust. Què hi faig aquí. I amb aquest te, tan amarg. He de tornar a casa. Ara mateix.

És aleshores quan tot comença. Com en un thriller de baix pressupost o en una mala novel·la.

Ni jove ni gran, ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja. La normalitat que traspua, tan evident com la seva pròpia, li crida l’atenció. Vestida de gris, fa un senyal al cambrer i fica el cap dins la bossa fins que en treu un moneder. Amb el gest, el mocador que duu al voltant del coll, l’únic detall de coqueteria que la distingeix, llisca delicadament, com una ploma, i cau a terra.

–Hèctor, em cobres sisplau?

Així que es diu Hèctor, el colpejador de tasses. Un nom d’heroi clàssic. Li  queda fatal.

–I tant. Què era?

–Un cafè amb llet i una ensaïmada.

–Ah, sí. Tres amb cinquanta.

Res no trontolla quan ella deixa unes monedes, l’import exacte, damunt la barra. Després, sense mirar ningú, travessa la porta i desapareix.

Ell s’ajup i recull el mocador, que ha quedat atrapat entre les potes d’un tamboret. Fa la temptativa de cridar-la. Ei, senyora! Però no gosa. No sap com li sortirà la veu. A més, ella ja no és a la vista. Pregunta a l’Hèctor quant val el te. Un amb vuitanta. Un amb vuitanta per aquell beuratge viscós i amargant! Li dóna just, amb un gest involuntari d’incomprensió. Potser ha passat massa temps aïllat i un amb vuitanta és ara un preu normal. Potser també és normal la textura pastosa del te. Vés a saber.

Al carrer, la llum del sol s’ha intensificat. El cel resplendeix amb un blau impressionista, de pinzellades elèctriques. Un inici d’octubre magnífic, si més no en aparença. Fa dies que l’home del telenotícies insisteix que la contaminació de l’aire ha assolit un nivell preocupant per a la salut de la població, sobretot en el cas de les persones grans o de la gent que pateix malalties cròniques. Si no plou aviat, ho tindran molt magre. A simple vista, però, res d’això no es nota. La tebior de l’ambient resulta més aviat un bàlsam per a la pell.

La distingeix al fons del carrer, quasi tombant la primera cantonada a la dreta. Primer prova de córrer, però després no s’hi veu amb cor. Impossible amb les maleïdes cames de goma. Malgrat tot, la segueix amb decisió, disposat a tornar-li el mocador així que en tingui l’oportunitat. La dona camina a bon pas, amb una certa precipitació. On deu anar? A treballar? A fer una volta? A comprar alguna cosa? Sense previ avís, s’atura enmig de la vorera i, lentament, es palpa el coll. S’acaba d’adonar que ja no el du. Mira a terra, al seu voltant, i fa un gest d’enuig. L’ha perdut.

És el moment. Si s’afanya, la pot atrapar en un parell de minuts. Però aleshores, com un esclat clarificador, la idea irromp dins del seu cervell, sorgida del no-res però disposada a romandre, obligada per un impuls irresistible. Dedica un curt instant a interrogar-se sobre el motiu, però l’instant i la pregunta s’allunyen a gran velocitat de la seva ment, amb la fugacitat d’un llamp. Després, només pot pensar, amb insistència, que serà divertit. Com si hagués fet un gran descobriment. Com si l’antiga possibilitat de reclusió, estèticament perfecta, hagués quedat substituïda per un projecte molt més bell, més enlluernador.

No li tornarà el mocador, de moment. Només la seguirà, l’observarà. Es convertirà en un personatge de novel·la, o de pel·lícula. En el típic protagonista independent i dur que sap manejar a la perfecció la seva soledat. Vol ser com ell, com aquell personatge. Un heroi. Ambigu, emboirat i misteriós, però potent. Una ombra projectada en un mur. Per què no. Total, no pretén fer mal a ningú. Únicament hi ha aquella ridícula història de la intimitat.

Desemboquen en una avinguda molt transitada. Amb prudència, es barreja amb la massa per no perdre-la de vista. El gris del seu vestit es confon amb la roba dels altres, de la resta de gent que avança carrer amunt. Ell se sent sorprès. Mai no s’hi havia fixat en aquella uniformitat, en la gamma quasi inacabable de jaquetes negres o marronoses, fosques, repetides. Inesperadament, ella es para i consulta el rellotge. Està davant d’una entrada de metro que, de cop i volta, l’engoleix a tota velocitat, com la boca famèlica d’un llop. Ell queda desconcertat. No havia comptat amb la possibilitat que la dona es fiqués al metro. Mimèticament, també mira l’hora. Dos quarts de deu. No és massa tard per anar a treballar? En principi sí, pensa, però en realitat hi ha molts tipus de feina i molts horaris diferents. I, de fet, què en sap ell, del lloc on va?

Es deixa caure en un banc que té el respatller empastifat de cagarades d’ocell.

I ara què.

Una mica confós, mira el mocador que encara conserva entre els dits, un fulard de teixit suau, llarg com una bufanda, que combina els tons negres i blancs en una mena de ratlles poc definides. Emana un lleu perfum, una tènue flaire de fruita dolça, però després de l’estona que fa que el subjecta, està una mica rebregat, com deslluït.

Es passa la mà per la cara i guarda el mocador a la butxaca de la jaqueta. No sap com definir l’experiència que acaba de viure, però nota un formigueig excitant que li recorre les terminacions nervioses. Ha pres una decisió i pensa tirar-la endavant. Amb parsimònia, es posa dempeus i s’allunya del banc. Com diuen els psicòlegs de les pel·lícules, ara cal processar correctament els esdeveniments.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here