L’escriptor Marc Pastor publica la cinquena novel·la i L’Illa dels Llibres gràcies a l’editorial Amsterdam Llibres publica un tastet de ‘Farishta’
Acaba d’acomplir els divuit anys i la Farishta, desinhibida i valenta, ja ha trobat la feina de la seva vida. Som al 1993, i la companyia russa Iefremov-Strugatski l’ha contractada per atendre les famílies riques que viuen en un complex d’illes privat a la Polinèsia francesa, on se’ls ha garantit que podran educar els fills sense cap risc.
Quin és el secret inconfessable d’aquelles famílies?
Per què estan aïllades del món?
De debò ho han sacrificat tot pels seus fills?
Farishta narra la vida de set famílies que viuen en unes illes remotes de la Polinèsia en l’època dels experiments nuclears francesos. Farishta, la jove protagonista, descobrirà que en aquell paradís aparent s’hi oculten secrets que posen a prova totes les seves creences.
Un tastet de Farishta
Dijous
18 de febrer de 1993
Welcome to the jungle.
Axl Rose canta nananannanana amb aquesta veu seva d’esgarraparse el paladar i la música s’escampa entre la boirina que acarona l’aigua en calma. No hi ha cap altre so en aquesta nit estelada, excepte el que surt del tocadiscos que he col·locat a la porta de la cabana.Em pregunto si les famílies del complex Sànnikov poden sentir-lo. Demà ho sabré. He de visitar els Kobayashi, que són els més bròfecs de tots. De ben segur que, si l’Axl ha despertat el pobre Ryu,m’ho faran saber.
De moment, que els bombin. En Manse estava especialment divertit, avui. Sortíem amb la llanxa de l’illa de la senyora Gagarin quan hem sentit un so greu i sostingut, com un tro.
—Què ha estat això? —li pregunto.
El cel en calma, amb pocs núvols, ni el més petit indici de tempesta.
—Un tro, no?
—I d’on ha sortit?
En Manse mira amunt i avall, a esquerra i a dreta, i acaba encongint-se d’espatlles.
—Deuen bombardejar atols una altra vegada.
I ho diu així, comsi res, comqui rep un tret i engega «deuen atracar-nos una altra vegada».
—No fotis que som a prop de Mururoa.
—Depèn del que entenguis per a prop.
—Això és un sí.
—No prou a prop perquè et creixi un altre braç, si és el que tems. Sabia que França feia proves nuclears a l’oceà Pacífic, però amb un simple càlcul de probabilitats n’hi havia prou per concloure que era complicadíssim que un arxipèlag residencial s’ubiqués a la vora dels tests. També és cert que l’estadística mai ha estat el meu fort.
—És perillós?
En Manse somriu. Sempre somriu quan no vol respondre, el malparit.
Hi insisteixo.
—Correm perill?
—Deu haver estat un avió, Farishta.
Cada cop que diu el meu nom, fent lliscar la darrera síl·laba com si patinés sobre el llac glaçat de Rybinsk, em fonc per dins.
—No n’he vist cap, d’avió.
—Ni els veuràs, si esperes el so. Per aquí només acostumen a passar reactors supersònics francesos. Quan hi ha un espetec d’aquests, és perquè acostumen a trencar la barrera del so. Si els sents, és que ja són molt lluny.
—Aleshores no ha estat cap bombardeig —beneita de mi, tota alleujada.
—Podria ser.No ho descartis. Els atols són a uns quants centenars de quilòmetres cap al nord, i res no impedeix que el retruny de l’esclat arribi fins aquí.
—Ni la radiació.
—Em van assegurar que els vents la contenen a la zona de proves.
He dit que en Manse estava força divertit avui, oi? I de moment no ho sembla. Més aviat al contrari. Quina merda de narradora estàs feta, Farishta. Potser sí que hauries de llegir una mica.
Sigui com sigui, m’he quedat amoïnada amb l’explicació d’en Manse («em van assegurar» és, potser, l’expressió menys tranquil·litzadora després de «no et farà mal» o «ho he après de les pel·lícules»), i hem romàs en silenci uns quants minuts.En Manse sembla viure-hi feliç, en el silenci.
Es dedica a sotjar la mar mentre acarona el timó a banda i banda. De vegades em llança alguna llambregada, veu que no les tinc totes, i em fa l’ullet.
L’excusa per portar-me a la seva illa (que he rebatejat superenginyosament com a Manseville) era que volia que triés els discos per mi mateixa.
—Així no hauré de jugar a la ruleta russa cada cop que te’n porti un.
Vaja, que ha endevinat que el de Nirvana no em devia fer gaire el pes, i vol assegurar el tret. Si posa tant d’esmerç en la meva educació musical, és que algun interès hi deu tenir, no?
La casa d’en Manse és molt semblant a la meva. Una cabana enorme prefabricada, tallada amb el mateix patró que totes les que he vist al complex, amb petites variacions.M’ha sorprès, però, la sensació d’ordre i disciplina de l’interior. Confesso que, d’en Manse, n’esperava una ratera, un cau brut i desendreçat, amb calçotets per sobre de les cadires, revistes porques ensenyant la punteta sota el coixí del sofà, qui sap si un animal indeterminat (un hàmster, un lèmur, un gos, un petit mamífer a l’atzar) ofegat en el seu propi vòmit a la cuina. I el que hi he trobat m’ha fet avergonyir del meu desordre. En comparació d’en Manse, sembla que jo visqui com una indigent boja en una baconera atapeïda de porcs.Ni rastre de pols, ni un plat brut a la pica de la cuina, el llit fet, el bany com si l’hagués d’estrenar avui, prestatges amb llibres i vinils per ordre alfabètic i un bloc de notes sobre la taula del menjador. Hi faig una ullada: anotacions de feina, tasques pendents, tot molt impersonal.
S’ha afanyat a posar un disc a la cadena. S’ajup i cerca amb l’agulla el solc corresponent a la cançó que em vol fer escoltar.
Take me down to the Paradise City, where the grass is green and the girls are pretty…
No havia escoltat mai Guns N’Roses, però podria dir que ha estat un amor a primera oïda. El malparit va i em posa «Paradise City», no sé amb quina intenció, però sóc de les que veu indirectes a tot arreu i aquesta arriba amb forma de guitarra elèctrica, baix, bateria i mocador al cap. En Manse m’agafa la mà i em fa sortir a fora. Baixem per les escales i ens traiem les sandàlies. Els peus duren poc sobre la sorra. En Manse salta, en una espècie de dansa índia descoordinada i contagiosa. El segueixo.
Ell canta i fa ganyotes, imita l’accent americà amb una facilitat sorprenent i toca una Fender Stratocaster de color roig que no existeix, en una demostració de destresa digital sense precedents. Salto amb ell. Ballo a la platja, oh won’t you please take me home?
Quan la cançó s’acaba, torna a casa i tria un altre disc. Sembla que m’ha calat, perquè encerta les cançons següents com si em conegués de tota la vida. Mentre es dedica a fer una selecció de «Grups Que Fan Per Tu», arrufa el front, tot concentració.M’ensenya les portades dels vinils, l’una més lletja que l’altra —l’Slanted and Enchanted, de Pavement, s’emporta la palma— i finalment n’agafa un i diu:
—No t’enamoris de l’Evan Dando o em posaré gelós.
M’he enrojolat i he fet veure que no l’escoltava, tota concentrada en l’estrella metàl·lica de l’Automatic for the People.
—D’on els treus, tants discos? N’hi ha molts de recents!
—D’una botiga d’importació de Tahití. Uns francesos amb contactes, que la toquen bé.
—M’agradaria veure-la.
En Manse no respon. Bé, no ho fa de paraula.Però se l’entén del tot.
—Sé que per contracte no puc abandonar el complex, però quin mal faig si un dia t’hi acompanyo?
—Està prohibit, Farishta.
M’he sentit avergonyida de cop, com una nena a qui els pares descobreixen fent plans per escapar-se de l’escola. No sabia què dir. Fins que en Manse ha afegit:
—Les prohibicions ho fan més divertit, Mrs. Robinson.
I aleshores tampoc no sabia què dir, així que l’he abraçat de forma matussera, els braços contra les costelles, que jo crec que n’hi he trencat un parell, petó a la galta, i ell que es queda astorat, sense saber si tornar-me l’abraçada o sortir corrent. Durant uns quants segons hem congelat aquesta felicitat sobtada, com si en Manse provés de trobar els interruptors adients i no se’n sortís. M’ha agafat la mà, ha fet una passa enrere i ha somrigut. Somriure d’escut, protector, d’incomoditat emocional, una catifa de lli sobre un pantà d’inseguretat. Em deu haver vist la cara de decepció, perquè sense deixar-me anar la mà ha apropat els llavis a la punta del nas i m’ha retornat el petó. Càlid, fugisser, sobre el pòmul esquerre i, el que és pitjor, fraternal.
La música ja no era tan festiva, o a mi m’han passat les ganes de ballar. He esguardat l’hidroavió, atracat al petit moll que hi ha a la platja. He caminat fins a les palmeres, tot i que no buscava l’ombra. El sol s’ocultava a l’horitzó i la meva pell era menys bruna i més ataronjada.
Refrescava. En Manse, que dibuixava espirals a la sorra amb el peu, s’ha afanyat a seguir-me.
Tàctica femenina número #276: fes-te l’ofesa en una platja deserta del Pacífic i camina d’esquena a la posta de sol si el noi que t’agrada no et correspon.
Sembla mentida que aquests trucs de novel·la rosa barata encara funcionin.
—Vols quedar-te a sopar aquí? —ha preguntat.
Es nota que no té gaire traça amb les noies, en Manse. I això el fa encara més encisador. Ai, rocker de pa sucat amb oli.
—Demà visito els Kobayashi i no vull que se’m faci gaire tard.
En Manse ha trobat una pilota de voleibol per terra i l’ha alçat d’una puntada de peu.Com un nen petit, s’ha dedicat a fer tocs mentre parlava:
—Et porto a casa d’hora. Els teus pares no s’enfadaran —ha bromejat.
—El meu pare t’hauria enviat la kgb a buscar-te, si no em tornaves aviat. De fet, te l’hauria enviada igualment.
En Manse jugava amb la pilota. Me l’ha passada i l’he xutat per retornar-l’hi, però només he aconseguit fer-me mal a una ungla i marcar gol entre dues palmeres. Ha corregut unes quantes passes fins a la pilota i, de nou —beneïda insistència masculina—, me l’ha passat.
—Total, demà t’hi he de portar jo, amb els Kobayashi.
—Però no els hauràs d’aguantar tu.
—Si en fa d’anys, que em criden per foteses!
—Sempre són tan esquerps?
—Només en Hideo. Ella és encantadora, però ell no m’hi deixa parlar gaire. I amb en Ryu no hi tinc gaire tracte.
—Quant fa que són aquí?
—Et quedes a sopar o no?
El do d’en Manse Melville és respondre les preguntes amb una altra pregunta. Mai puc anar més enllà, sempre barra tots els camins.
Finalment, he hagut de refusar l’oferta. I no perquè no em morís de ganes de sopar-hi —més aviat, de menjar-me’l sencer—, sinó perquè una noia s’ha de fer la dura, en aquestes situacions. No pot semblar tan evident, i menys després de la finta que m’ha fet fa una estona. Si vols marro, Manse, et tocarà treballar-t’ho.
Li he xutat la pilota i m’he mossegat la galta per dins per ocultar el dolor de l’ungla. Ell ha esprintat cap a la sorra i l’ha recollida. Hem tornat a la cabana.M’ha preparat els discos mentre jo examinava la llibreria.
—Tens llibres en espanyol! —Li he dit, després de veure-hi El Quijote i Rayuela.— Saps parlar espanyol?
—Claro que sí, Dulsineia.
No sé què m’ha dit, però la meva fermíssima decisió de marxar ha trontollat.
—Quins altres idiomes saps?
—Italià, francès, xinès…
—Xinès?
Ha fet una ganyota mentre ventava la mà, així-així.
—Molt bàsic: sé dir «què s’ha espatllat?», «què necessita?» o «tens uns ulls molt macos».
—I com és això, Don Joan?
No sé ni per què ho pregunto. Ho hauria d’haver endevinat. En Manse pot ser molt curt de vista, de vegades.
—La noia anterior era xinesa.
La Noia Anterior tornava a l’atac.
—I tenia els ulls molt macos, eh. —No podia encabir més bilis en una sola frase.
—Sí, sí. Però era força ensopida.
Focs artificials, una ampolla de xampany que es destapa, serpentines i desfilada triomfal pels carrers de la capital.
—Ahà —he respost, simulant indiferència.
No donis armes a l’enemic, Farishta. Deixa’l que caigui en la seva pròpia trampa. Deixa’l que quedi ben enganxat a la teranyina. Era el moment de marxar, malgrat que volia saber-ho tot sobre La Noia Anterior. Però tindràs temps de sobres. Si una cosa no et faltarà és temps, Farishta.
—A ella no li agradava la música —afegeix.
T’està comparant. Ara mateix ets en una balança. La Noia Anterior dels ulls macos a una banda, i tu, la Farishta, a qui agrada la música, a l’altra.
—Ahà. —Potser no és l’estratègia més elaborada de la història del conflicte entre sexes, però sí que és una de les més efectives.
—I no era gaire parladora, tampoc.
L’enemic contraatacava!
—Però et va ensenyar xinès.
—Si això és un interrogatori, prefereixo respondre mentre sopem.
Hem pactat taules. Fi del primer assalt.
Durant la tornada a la meva illa, li he preguntat per La Noia Anterior, com qui no vol la cosa.
—Què li va passar, a La Noia Anterior?
—Què vols dir?
—Em vas dir que no s’acostumava a la vida a l’oceà, que necessitava pastilles per dormir.Va acabar el contracte o va marxar abans?
—Va abandonar.
—Quant de temps va durar, aquí?
Jo mirava les altres illes, les cases il·luminades. No hi veia ningú, per molt que m’hi escarrassés. Mai hi veig ningú fins que no hi arribo. I en Manse ho ha aprofitat per desviar el tema, com fa sempre.
—Et portaré a un lloc que és millor que la botiga de discos de Tahití.
—No sé què hi pot haver millor que una botiga de discos, aquí a la vora.
—T’agraden les històries de pirates?
—Ara em diràs que La Noia Anterior tenia barba i un pegat a l’ull, i duia un lloro a l’espatlla.
Ha fet que no amb el cap, és clar que no, com pots dir això. En Manse sap parlar molts idiomes, però la ironia no és el seu fort.
—Et portaré a veure un vaixell pirata enfonsat.
S’ha acabat el disc. L’Appetite for Destruction dóna pas al ronc del generador elèctric. Olor de crema solar barrejada amb el rastre subtil però insistent del gasoil. Se’m tanquen els ulls. Un vaixell pirata enfonsat, diu.
Que en Manse Melville es prepari per a l’abordatge
