Filla del pintor català Xavier Valls i germana del polític francès Manuel Valls, Giovanna Valls descriu a ‘Aferrada a la vida’, amb tota mena de detalls la seva caiguda a l’infern de les drogues.
El seu testimoni ha captivat a molts lectors pujant als primers llocs de la llista dels més venuts en ficció en català, fet que ha provocat a l’editorial RBA comenci la distribució d’una tercera edició del llibre.
El relat està construït a partir de cartes i fragments del diari personal de l’autora per oferir-nos una narració sincera i punyent on destaca una història de superació personal que conclou amb una rehabilitació.
L’illa dels llibres gràcies a l’editorial RBA us ofereix un tastet del llibre ‘Aferrada a la vida. diari d’un renaixement’
Ara fa nou anys era al Brasil, a l’Amazònia. Primer vaig començar a escriure un diari, fet del dia a dia i també de correspondència. Va ser el començament de la reconstrucció d’una vida, la meva vida. Una reconstrucció que de fet no finalitza, ja que avui la puc explicar. La puc seguir plasmant aquí, asseguda davant del jardí, quiet, fresc, tranquil, clar, com ho són també aquests darrers anys per a mi.
Però com el toc d’una onada freda haig d’explicar sense esgarrifors què em va portar a tocar fons per haver de tornar a construir-ho tot. Absolutament tot.
Sóc una dona nascuda en la generació dels seixanta, encara nena als setanta, i l’adolescència i la dolça joventut varen arribar als vuitanta…
Vaig néixer a París, filla de pare català i mare suïssa italiana. Vaig créixer rodejada de gent que estimava la vida. Anava a l’escola pública amb nens i nenes de diferents cultures i àmbits socials.
El meu pare era pintor i lluitava cada dia davant d’una tela ja començada, amb l’avenç del dia de l’aire matinal gris blavós del cel de París. I la meva mare, que havia sigut mestra, amb una passió fidel cavalcava cada dia al nostre costat en ones de vitalitat divina.
Amb el meu germà Manuel vàrem aprendre a compartir amb afecte tot el que girava al voltant nostre, amics, valors, llàgrimes i el murmurar de la vida.
Amb emocions diferents, quan veníem a passar els estius a Barcelona, a Horta, prop de la família paterna, quan anàvem al Ticino, prop de la família materna, alçàvem el cor en descobrir una imatge d’alba blanca, de branques d’arbres que no temen l’hivern, de finals de tarda prop del mar, dins el flux i reflux de les coses.
Vivíem els uns en els altres, fent part dels arbres de casa, i com tots els homes i dones, també vàrem compartir llàgrimes i penes, coratge i resistència. Llegíem molt, no teníem televisor, però anàvem al cine, al teatre, a un concert.
Escoltàvem la música de temps enrere, aquella que agradava a casa i que ens agradava a nosaltres. I jovenets, els Beatles encara ressonaven dins nostre, ballàvem lents amb cançons italianes que feien furor a l’època, i entre xerrameques interminables i un petó robat d’amagat, ens endinsàvem en la música disco que va marcar la nostra manera de ballar.
Sabíem de la violència de la terra, érem conscients que el món no només girava sinó que trontollava sovint, que hi havia hagut guerres espantoses, i vàrem començar a viure més a prop d’altres. A casa meva es parlava, hi havia diàleg, hi havia bellesa, ximpleries, aquella flaire, aquell color que va omplir els meus primers vint anys.
Però entapissat de gris de colom hi havia un perill de mort camuflat de falses intencions que feien tornar boig, que feien tancar els ulls. Tot plegat volia significar la naixença d’una nova religió.
Vaig passar de recitar de memòria els poêtes maudits amb innocència, vaig passar de veure pel·lícules en blanc i negre plenes de llum, vaig passar de riure i somriure, perquè em vaig trobar cara a cara, amb vint anys, amb una droga, l’heroïna.
Després d’un enamorament que em va fer molt de mal, vaig quedar fràgil, i un dia, un dia buit, a casa d’uns coneguts, em varen proposar d’esnifar un ratlla, com una branca que s’estirava. Era heroïna, i jo no sabia res de res. Em va canviar el caràcter, em va trencar per dins. Els que m’estimaven no hi van tenir cap culpa, es van trobar amb una realitat sincerament difícil de curar en quinze dies. Algu
na cosa passava també dins meu aquell dia. Fou un vespre terrible. L’endemà d’aquest dia, jo, sense saber-ho, ja estava psicològicament enganxada a l’heroïna. Perquè hi ha neurones que com un tros de glaç es desenganxen, i d’altres que com una confessió terrible et roben la vida mateixa. Així vaig començar la destrucció de la meva vida.
La meva reconstrucció ja està escrita, però ho haig de fer, haig d’evocar de nou els meus primers records amb la droga, amb l’heroïna. Sé que aquestes paraules em molesten, però són les úniques que convenen per explicar intensament i des del més profund de mi mateixa el moment en què les meves forces varen decaure per primera vegada.
Tinc temença, respecte i pànic a l’hora d’escollir les paraules per obrir del tot aquesta història, la meva història. Però tinc el gran desig d’explicar-ho amb aplom. De transmetre allò que no s’explica perquè intimida, inquieta, acovardeix i impressiona.
Tinc cinquanta anys i vaig començar a sortir del pou quan en tenia quaranta. Aleshores m’estava matant a cops de xeringa, ionqui desesperada, amb els virus de la sida i de l’hepatitis C. Cometent furts atrevits per subsistir amb l’heroïna, tot per ella, entrant i sortint de la presó. Els meus pares, el germà, la família, tocats de ple. Ho haig d’escriure, haig d’endinsar-m’hi, abadernar els records perquè el lector pugui entendre què em va passar a la vida per haver d’anar tan lluny, anys després, per curar-me de l’addicció i sortir de les tenebres.
Com ja he explicat al començament, corria l’any 1984 quan vaig inspirar per primera vegada una ratlla d’heroïna, densa i frondosa. Desconeixia les drogues, sabia que l’alcohol era perillós i poca cosa més. Allò va ser com un esclat, una detonació, de la qual no sabia que m’inhibiria, m’allunyaria i em rompria en mil trossos. Em va devastar durant gairebé un any. Em desvetllava ràpidament per adquirir l’heroïna, corrent pels carrers de París. Fredament vaig trobar un amant algerià que feia de camell. Em protegia i em respectava. Però em venerava amb les dosis que cada dia necessitava.
Un any abans que passés tot això, havia estimat un home de manera tan intensa que quan em va abandonar em vaig quedar vidriosa, esberlada, humiliada. I l’heroïna va perfumar i aromatitzar les meves neurones i va saber omplir aquell buit del desamor, de la derrota de la meva pròpia estima. No va ser l’ambient, ni l’educació, ni els meus pares, ni el que m’envoltava el que em va corglaçar. Però vaig ser una presa fàcil i el sabor delectable de l’heroïna al paladar em va atrapar de manera vertiginosa.
Tenia emotivitat, no havia perdut el seny i vaig ser capaç, després d’un any, d’aturar i estancar el paràsit de l’heroïna. Ho vaig deixar tot, la meva ciutat natal, me’n vaig allunyar, vaig marxar de París, sempre amb l’ajut dels meus pares, que varen saber suportar la situació i sostenir-me en tots els sentits.
Quan vaig arribar a Barcelona em vaig desintoxicar a cops de banys calents, de brogit, de turment, de cinglada, i vaig saber aleshores el que era realment la síndrome d’abstinència a seques. Però en mans del centre cívic de Sants i del doctor Rodríguez de Los Santos, em varen tornar els valors, la protecció, l’acord, i malgrat una forta hepatitis B, vaig retrobar una bona qualitat de vida. Era l’any 1985, i fins al 1995 més o menys vaig poder passar uns anys de treva. Treballar, viure sola, viure acompanyada; sempre vaig tenir unes relacions sentimentals errades, desencertades. Però malgrat tot, em vaig abstreure en la feina i em vaig quedar suspesa en un aigualejar que vaig anar mantenint.
Vaig conservar les relacions amb la família, amb els amics, amb la feina, sempre havia sigut una noia activa, impulsiva, rebel, entusiasta, treballadora. Anava a París cada any per Nadal, pels esdeveniments, alguns viatges amb amics. Tenia el meu caràcter, les meves il·lusions, somnis, fantasies. Hi havia els estius a Horta amb els meus pares. Hi havia moments tan preciosos. Si miro més enrere puc veure i sentir presències, olors, aromes, i ho contemplo. M’agradava la velocitat. El risc. Els homes intel·ligents i desenfrenats… I també hi havia coses que anaven amb mi, la dignitat. La dignitat de dona, que quan te la toquen i t’obren en canal és difícil de perdonar i perdonar-se. I hi havia els valors que havia après a casa. Però dins meu, de sobte, el meu cor i tota jo eren com un oceà ben trist.
Amb les relacions sentimentals que vaig tenir l’ànima se’m va congelar. La soledat era com petites estaques al meu voltant. I al meu voltant corrien tipus premeditats, engrescadors. I suposo que el meu cor era ferralla, que jo era un cadenat. Si bevien, jo bevia. Anava trampejant autèntics laberints.
Havia viscut amb un alcohòlic, gairebé un any, que sense cap motiu m’insultava i em pegava. Tot allò va ser foscor. I quan un dia vaig ser capaç de no admetre cap més maltractament, el vaig fer fora de la meva vida, amb el cor buit de noblesa per haver-me deixat ofendre, agreujar, deshonrar, i ho dic ara amb el cap ben alt. Crec que en aquells moments l’alcohol i un infame em varen fer molt de mal. De nou l’autoestima esguerrada. És clar que a casa em volien ajudar, però jo anava a la meva i em refeia càndidament.
Fins que el meu espai, la meva vida, es va transformar en llacuna, aleshores vivia cada cop més al límit i va costar poc que rebés el puny de la cocaïna. Sempre aspirant pel nas, vies del tren cobertes de neu. Tenia trenta-vuit anys, vaig haver de deixar de treballar. El meu psiquiatre, molt afectat i tremolant només de saber que acabava de descobrir la droga més llaminera de totes, i evidentment els meus pares, superats.
Vaig fer un tractament ambulatori, però seguia vivint al mateix lloc i hi havia les mateixes ànimes. No m’estimava gens. I ja era dinamita. Aguantava al pis de Petritxol, un àtic preciós, en el qual mai no vaig ser feliç i on vaig tocar fons. M’estava en aquell pis per no estar-me al carrer. Els meus pares se’n feien càrrec. Amb la cocaïna ja ho vaig perdre tot. M’ho vaig vendre tot, llibres, discos, cedés, etcètera.
Era esgotar-ho tot. Buidar-me a poc a poc, rosegant paraules de fe perquè en el fons sempre hi ha les divergències de dos camins que arriben a una mateixa cruïlla. I encara avui em costa entendre com la mateixa humiliació va portar-me a la pertorbació. I potser el que m’ha salvat sempre ha sigut la fe, la meva fe.
Un dia, no recordo la data, l’any 1998, un bocamoll del barri em va proposar d’anar a un lloc en concret a comprar cocaïna, em vaig deixar portar, disposada. Vàrem agafar un autobús i em vaig trobar de cop en un lloc «carnívor» que es deia Can Tunis. Hi vaig posar el braç i em vaig deixar punxar, heroïna i cocaïna. Em vaig despertar en una ambulància i un metge molt humà que em va deixar a casa meva, al llit, em va dir: «Què hi fa una noia com tu en un lloc com aquest? Has tingut una sobredosi!».
L’endemà mateix la neurona que havia esperat tants anys em va guiar cap a l’autobús 38 i vaig tornar a Can Tunis. Al cap d’una setmana ja estava infectada de la sida i de l’hepatitis C. Em vaig trobar entremig del carnatge, de la mortaldat, sola. En el fang.
Recordaré sempre el silenci que s’estripa quan per telèfon li vaig dir a la meva mare que havia tornat vint anys enrere, amb heroïna i aquesta vegada directa a la vena. Molt ràpidament vaig començar a estar molt malalta del fetge, anades i vingudes a l’hospital, i quan el metge em va dir que m’havia de repetir la prova de la sida, vaig saber a l’acte que l’horitzó nocturn resplendia amb andanades de creuers que lliuren batalles. Només volia que els llamps perforessin el cel i trenquessin la meva vida del tot. La meva mare i jo vàrem anar juntes a buscar els resultats, vaig obrir el sobre i recordo que la meva mare es va quedar amb la pell freda, ja que la meva mirada va ser gèlida, desapassionada, indiferent. I quan ho va saber el meu pare, desolat, va prevaler l’amor per una filla, que ell sabia que lluitava però que es deixava abatre.
Era l’any 1999, encara no estava fitxada per la policia, encara no cometia furts, encara tenia l’esma de tirar endavant. I els meus pares em varen convèncer d’anar a una comunitat, prop de Manresa, Can Solà de la Vall. Vaig acceptar-ho, ja que volia fugir d’una superfície buida. Allà em vaig trobar amb gent com jo, amb els mateixos problemes, i a poc a poc, amb teràpies i bona voluntat, disciplina i constància, vaig renovar-me, retrobar-me, vaig delectar la qualitat de vida que necessitava.
Hi vaig estar quatre mesos, anava i venia sovint de l’hospital, tot girava al voltant de les meves malalties. Però pensava que havia vençut l’adoloriment. Estàvem en ple Nadal, ja m’havien diagnosticat amb una biòpsia l’hepatitis C i sabia que dins de les entranyes portava les sentències ajustables. Veia la meva família quan podia, i sempre, sempre varen ser partidaris de tot allò que feia respecte a mi mateixa. Però a una comunitat s’hi ha d’anar per curar-se, deixar-se ajudar i no queixar-se.
Sobretot si tens uns pares que s’estan deixant la pell per pagar-te una comunitat privada i que no abandonen la lluita contra la droga. Només els meus pares podien harmonitzar-me la vida. Ells varen assentir, varen fer cohesió. Varen patir molt també. Però mai em varen abandonar, en la confiança que jo estimava la vida i que m’hi aferrava. Ja que la voluntat, la fe, tampoc no em deixaven.
Però em vaig equivocar de nou, i aprofitant la neu que havia deixat la masia sense calefacció ni aigua calenta, amb els pacients alterats perquè els terapeutes estaven de vacances, ens vàrem sentir sols, a vuit graus de temperatura, i uns quants vàrem fugir, set o vuit persones; va ser una falla per part dels responsables i una debilitat dels que vàrem marxar.
A més, vaig anar-me’n mig enamorada d’un home que ja havia sortit i que ni ell sabia com tocar de peus a terra. Tot i així, a casa meva varen seguir conferint el que jo necessitava. Em varen tornar a arreglar el pis de Petritxol, li varen fer un bon rentat de cara. I m’hi vaig instal·lar de nou amb un company, exalcohòlic però noble i treballador, que era enginyer. El primer mes va anar molt bé i vàrem traspassar l’any 2000 junts i nets. Aleshores vaig començar l’interferó per a l’hepatitis C.
Ell viatjava molt i de cop em vaig trobar sola, malalta, patint de la quimioteràpia, i la meva debilitat em va portar de nou a Can Tunis. Al barri no havia canviat res. Els ionquis falsament entendrits ja tocaven al timbre de casa. Estava cantat. Afeblida, després de quatre mesos polida, la barreja d’heroïna i cocaïna va entrar dins les meves venes inquietes, vaig sentir dins la sang una mixtura de complaença, d’incògnita, de secessió, d’efusió i de fúria. Jo vaig prendre la decisió, i a partir d’aquell moment la baixada als inferns la vaig encendre jo.
L’heroïna, la cocaïna, els àcids, pel nas, per la vena o fumades… Què hi fa? Et dominen. La droga et domina del tot. I tu ja no ets ningú, ni ets res, ets un esclau a mercè de la droga.
Dies d’una pal·lidesa mortuòria, anys de cercles violeta fosc. El fred i la por et cremen els llavis. Allà, dins meu, la pluja havia creat una mena de bassa. Em vaig deixar caure de cop. I no vaig gaudir gens ni mica de la mentida, ni del narcòtic. Era pura submissió. Era sobreviure i res més. El meu company va fugir corrents, indefens, desprevingut. Els meus pares, anguniats, angoixats, a distància, a vegades se’m creien les invencions, i la butllofa ben inflada. Però sabien que tot era mentida. Ho sabien tot, però varen ser extraordinaris.
Varen començar quatre anys molt llargs de cadenes i lligams units a la droga. Vaig trobar-me amb un noi italià que tenia certa categoria, ens vàrem «enamorar», ens vàrem respectar. El Luciano va venir a viure a casa i va fer fora del meu voltant els que eren diables. Tots dos estàvem enganxats, anàvem junts a tot arreu, a Can Tunis era un noi respectat, la policia li tenia tendresa, un d’ells un dia li va dir davant meu: «Luciano, treu aquesta dona d’aquest forat!». Però l’absolutisme de la droga pot més que tot allò raonable. No em vaig prostituir mai. Només ho diré una vegada. Mai. No vaig atracar cap banc, ni vaig anar darrere la gent gran ni deteriorada per robar-los, i mai no vaig traficar. El meu amant em va ensenyar a robar. Robàvem roba d’home de marca, desconnectàvem les alarmes de les peces de roba i ens ho posàvem damunt la pell, sota la roba. Tots dos anàvem nets i pulcres, no cridàvem l’atenció, estàvem ben organitzats. Després ho veníem al Raval, de vegades per un vint per cent, un trenta i amb sort pel cinquanta per cent… Robàvem als grans magatzems. Ens punxàvem sis, set, vuit, deu vegades al dia, ja no ho recordo. La carència et fa transgredir-ho gairebé tot. I t’acaba agradant el color de la sang quan t’injectes i la xeringa s’omple de carmí. Després d’aquest minut suculent, en segueixes necessitant més i més, i de fet et persuadeixes de seguir vivint com un fantasma i treure’t la carència. Només vius per això, i això no era vida.
La policia, evidentment, ja ens anava al darrere, la primera vegada que es varen endur el Luciano a la presó, davant meu i en abstinència, vaig tenir la sensació que tota sola em moriria. I vaig haver de seguir fent la mateixa vida per poder-me punxar jo sola i seguir fent-me respectar. A Can Tunis sempre hi havia pirates que t’arrencaven la xeringa de les mans, o et robaven… Allò no era el Far West, allò era el purgatori ple d’ànimes en pena. Un desert dominant, amb una alfolba de xeringues. Allò era com un supermercat a l’aire lliure amb dret de pícnic. Allò era el paratge dels «busca i captura».
Al principi, quan la policia t’enxampava amb roba robada, anaves directe al calabós. T’hi podies passar setanta-dues hores, et portaven al palau de justícia, et notificaven la multa i et deixaven marxar. Els calabossos eren llisquents, llenegosos. Plens de tot tipus de persones, persones humanes. Les mantes que et donaven eren repugnants, tot era ronya. Els crits dels que tenien el mono, els crits dels altres, el soroll del forrellat, dels passadors. Quan sorties del palau de justícia anaves de quatre potes com podies cap la llacada; no sempre, però normalment trobaves una bona persona al mig del fang que et treia el mono. Hi havia entre ionquis un pacte: quan sabien que acabaves de sortir del calabós i arribaves marejat, desesperat, t’ajudaven i es brindava amb les xeringues, com qui brinda amb una copa de vi.
Les multes ni arribaven a casa, i aleshores varen començar els «busca i captura», per multes de cent euros o més, i amb la llei Aznar, quan t’agafaven anaves directe a la presó. El Luciano i jo vàrem estar quatre anys junts. Vàrem entrar i sortir de la presó bastantes vegades, jo hi vaig estar en total cinc mesos, entre multa i multa. Però el dia abans de sortir les venes ja es bufaven, rígides, i després d’un mes de solitud, de desgràcia, de vulneració, anaves corrents a punxar-te, perquè la presó no serveix de res quan tu no vols trobar la sortida.
Els meus pares ja no sabien gairebé què fer, i tot i així el meu pare, als seus vuitanta anys, va voler venir a veure’m a la presó de dones de Wad-Ras, en vis-a-vis, per portar-me el llibre que acabava d’escriure amb les seves memòries: La meva capsa de Pandora. I les paraules que em va dir varen ser de tendresa i bondat. Vaig llegir-me el llibre d’una tirada. Vaig veure davant meu un home gran, d’una qualitat humana natural, un pare que amb vuitanta anys volia demostrar abans de res que m’estimava i que volia dialogar amb mi. Però jo, entre vergonya i desventura, sortia de la reclusió per caure en una altra captivitat.
A mi i al Luciano ens deien «la banda de los italianos». No era cap orgull. Vaig anar a parar a l’Hospital del Mar per una pneumònia molt forta, i quan sentia la protecció al meu voltant pensava que me’n volia sortir. Sortir de la malesa, sortir del sofriment. Perquè, al cap i a la fi, arriba un moment en què només vols que el pròxim xut et porti a l’altre barri. I jo estava molt malalta del VIH i del fetge.
Anys 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, fent una vida de gos afligit. Em llevava d’hora, sense abstinència, em rentava i procurava anar discreta, sortia de casa, sempre vigilant que no em seguís la policia, em colava al metro o feia quilòmetres a peu, robava, venia, anava a buscar les dosis, tornava, ens trèiem la carència i tornàvem a fer el mateix. Dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any. Un no parar, una pena sense elixir, un esgotament eixorc.
El món de la presó, de les detencions policials, emmanillada davant de tothom, el tracte amb la policia, amb els funcionaris de presons, amb les mateixes presoneres, la deshonrança, només ho sap qui ho passa. El fred de les reixes, la falta de llum, el soroll de les claus que tanquen i obren les cel·les i les fan espetegar sobre les reixes perquè sàpigues que són les cinc del matí o les onze de la nit, el recompte. El soroll de les botes dels funcionaris, amunt i avall. La primera vegada que hi vaig entrar, almenys hi havia infermeria i t’ajudaven una miqueta amb l’abstinència. Mai no vaig voler metadona, però al final me’n varen donar… Però l’enganxament a la xeringa pot molt més sobre un cervell controlat per les substàncies. La metadona sempre em va fer sospitar.
Els ionquis, si preníem meta, ens punxàvem coca. És per això que vaig aparcar la metadona. A la presó no dormia, però somiava amb els ulls oberts, menjava, tenia aigua calenta, recuperava forces, escrivia molt, em passava el dia a la biblioteca. Em deien «la solitària». Sempre em vaig comportar amb educació. Però quan et quedaves a les fosques a les deu de la nit, hi havia com un silenci de metall que estripava la respiració. Amb la meva mare ens trucàvem, rebia cartes de la família, donant-me ànims. Amb el Luciano ens escrivíem cartes d’amor i ens prometien que deixaríem la droga, però quan ens retrobàvem érem feliços perquè el primer era drogar-se. Ens vam estimar com dos ionquis es poden estimar. Vaig conèixer policies bons i policies dolents.
Vaig passar totes les abstinències possibles, amb les dents serrades, els punys tancats i els ulls oberts. L’abstinència és esgarrifosa, apocalíptica… Em deixava manar per la dignitat. No cridava, no plorava, i així m’anava tancant a poc a poc dins d’un món que no desitjo a ningú. Hi havia les bromes sobre si tenies el bitxo, i allà vaig entendre que tenir la sida era agenollar-se; vaig trigar a allotjar la malaltia dintre meu i acceptar-la sense martiritzar-me.
Vaig tenir l’ajuda d’un tutor i d’una monja que em varen ajudar molt a dins de la presó, però a fora era diferent. Mentrestant anava pensant, em repetia els valors de la vida, i resava molts i molts parenostres. Fins i tot resava quan robava. Demanava protecció, però trobava la protecció equivocada. I pensava en el meu pare, la meva mare, el meu germà… Els estimava, sabia que els feia mal, era conscient que la meva vida s’escapava. A la presó anava a missa. No vaig deixar mai de demanar ajuda a Déu. Sóc creient i ho seguia sent mentre em drogava. Encara ho sóc.
El món de l’heroïna, de la cocaïna, de l’alcohol, de totes les drogues, és un món pervers. Jo no vaig ser mai viciosa, ni pèrfida, ni corrompuda. Però dins meu tot es degradava.
No conec ningú que es col·loqui amb heroïna només els caps de setmana i no hi estigui enganxat. La droga és un monstre. I sempre, sempre hi ha alguna cosa per fer. Quan va desaparèixer Can Tunis, els toxicòmans anàvem perduts. La Mina plena de mossos que t’arrencaven les dosis i et deixaven tremolant, suant… Et volien fer cantar els noms dels gitanos. Vaig callar sempre. A la presó certes gitanes em respectaven i em donaven tabac. Va començar la ruta de San Cosme, de Gavà, fèiem quilòmetres i quilòmetres a peu per trobar-nos a vegades barricades de policies. Però subsistíem com podíem. A penes menjàvem, cada dosi costava deu euros i nosaltres en necessitàvem unes quantes al dia. Recollia burilles perquè no em podia comprar ni un paquet de tabac. No sóc capaç de negar mai una cigarreta a ningú.
Molt sovint hi havia la presència de voluntaris, de l’autobús que repartia material higiènic, entrepans, sucs, i el bus que servia de narcosala. Tinc molta admiració encara per aquesta gent, entre educadors i metges t’aconsellaven, t’intentaven convèncer. I sempre estaré a favor que hi hagi llocs on els toxicòmans es puguin punxar amb decència i rebin certa atenció.
D’altra banda, hi havia una inquietud que ni tan sols era capaç de convertir en paraules: eren els mateixos monstres que ocupaven l’espai dins meu i s’arrossegaven per les meves tripes.
No vaig poder veure créixer els meus nebots, no vaig poder gaudir de coses tan boniques com és un bateig. Tot l’horror del món es concentrava en aquella porta convulsa. Estava més enllà de la rendició, més enllà de la bogeria, però encara no estava més enllà de la resignació, ni més enllà de l’apatia, i per tant no podia acceptar el meu destí en pau. Al mateix temps que plorava, mentre em mossegava un puny, era conscient que alguna providència em trauria d’aquella illa deserta. Jo trontollava com una fulla de llorer que bull a l’olla, rebentaria pels quatre costats d’un moment a l’altre. Una nit vaig seure damunt del llit, abraçant una xeringa ben plena, i vaig esperar, volia lluitar fins a l’últim alè, ho vaig posar tot damunt d’una balança: la droga o la meva vida. I quan va sortir el sol, havien guanyat les meves ganes de viure.
Aleshores vaig trucar a casa i vaig dir amb un crit de mort que estava disposada a tot per sortir d’aquella atmosfera lúgubre. El setembre del 2004 ho deixava tot per guanyar una dura batalla que em cobria de granit; en lloc d’aquella terra inhòspita vaig trobar el camí de l’esperança entrant en un oasi de calidesa, de comprensió i de vida digna. Vaig tenir la sort d’uns pares excepcionals, d’un entorn expansiu, d’un germà prop meu, d’uns nebots preciosos, d’amics, vaig rebre amor, sempre. Però si no hagués trobat les forces per sortir-me’n jo sola, us ben asseguro que no hauria pogut escriure aquesta història. Perquè amb la droga només tu decideixes i fas una elecció. La meva elecció va ser aquesta: viure i no morir.
