0 Flares 0 Flares ×

L’Illa dels Llibres us ofereix les primeres pàgines de la novel·la ‘Un amor’ d’Alejandro Palomas, guardonada amb el Premi Nadal 2018.

Una de les protagonistes de la novel·la, Amalia, de més de 70 anys, vetlla per la felicitat dels seus dos fills, especialment de Fer, el petit.
La novel·la, ‘Un amor’ ens situa en el dia de les noces d’Emma però no tot serà felicitat a la família.  L’obra amb un cert aire de comèdia d’embolics ens portarà a ser testimonis d’un retrat familiar amb personatges que apareixien a les anteriors novel·les de l’autor; ‘Una mare’ i ‘Un gos’.

CAPÍTOL 1

La mare havia dit que ella mateixa compraria les
flors, però entre que els preparatius del casament
s’han complicat més del compte i que últimament
està més atabalada que de costum, no ho ha
pogut fer. Ahir, quan li vaig preguntar si les havia anat a buscar, es va donar un copet al front amb el palmell obert i va deixar escapar un lleu panteix.

—Ai — va remugar, amb cara de circumstàncies—, ja ho deia, jo, que em descuidava alguna cosa. — Es va aixecar d’una revolada i es va oferir per baixar a la floristeria.
—No cal — la va tallar la Sílvia amb una ombra
d’enuig a la veu. Havíem acabat de berenar i ajudàvem la mare amb l’equipatge, intentant convèncer-la que per a un cap de setmana al poble en tenia més que suficient amb la bossa de lona vermella—. No et deus pas voler emportar aquesta andròmina horrible — va insistir la Sílvia, dedicant una mirada esfereïda al vell maletot de quadres obert damunt del llit de la mare com un taüt—. Llevat que hi vulguis dormir a dins

— va rematar, brandant el cap—. A més a més, no entenc a què treu cap tant d’interès a emportar-te un ram de flors a una casa rural.

La mare va arrugar els llavis i va deixar anar un sospir de mare sacrificada.

—Doncs per adornar la taula, filla — va contestar, com si no entengués que algú hagués de preguntar una cosa tan òbvia—. On s’és vist, un sopar d’aniversari sense pastís i sense un centre de flors?!

La Sílvia va deixar escapar l’aire pel nas.

—Ja, mare, però és que ens en anem al poble — va dir «po-ble», marcant cada síl·laba com si la mare fos beneita—, i si alguna cosa sobra al camp són les flors, sobretot a la primavera. Però és que a més són de debò, i no aquestes coses transgèniques d’hivernacle que compres al quiosc. — La mare va parpellejar i va fer cara d’ofesa, i la Sílvia va endolcir una mica el to—.

Però vaja, si el ram et fa tanta il·lusió, sempre podem aprofitar el de l’Emma. Com que està tan nerviosa, pobreta, segur que entre una cosa i l’altra se’l descuidarà i l’acabarà perdent — va afegir, mirant el rellotge. Després es va aixecar, es va posar la jaqueta i va dir, rebaixant força el to de veu—: O més ben dit: demà, quan arribem al molí, abans de sopar sortim a fer un tomb i jo t’ajudaré a collir unes roses del jardí de l’església, et
sembla?

La mare va forçar un somriure, adreçat més a mi que a la Sílvia, i el va acompanyar amb una mirada de socors en què vaig saber llegir una súplica silenciada que segurament hauria sonat així: «Que ni se t’acudei-xi deixar que la teva germana em porti a passeig fins a l’església totes dues soles, sisplau, Fer, t’ho-suplicopel- que-més-vulguis».

Al cap de mitja hora — i tot i que va costar Déu n’hi do, perquè des que tenim casament a la vista la mare està tan sobrepassada que computa el que pot i està en mode «El que vosaltres digueu, però faig el que em dóna la gana perquè, encara que em tracteu com
una nena, continuo sent la vostra mare»—, vaig sortir de casa seva convençut que tot rutllava a la perfecció, després d’haver-la sentida jurar i perjurar que «Sí, Fer, agafaré la bossa de lona, no passis ànsia. No sé què m’ha passat pel cap quan se m’ha acudit baixar de l’armari aquesta andròmina horrorosa». Mentre em preparava per marxar, ella seguia atrinxerada al sofà, darrere la tauleta de centre, sobre el vidre de la qual hi havia dos pilons de coses: al de l’esquerra, el que tenia intenció d’emportar-se al molí — roba, necesser, bossa de les compreses, pastiller, tàper amb el pinso de la Shirley, ràdio, ulleres de recanvi, targeter amb la targeta del banc, la de la Seguretat Social i la fotocòpia
del carnet— i, al de la dreta, el petit munt de roba que es posaria per al casament: uns mocassins Geox d’ant marró, la roba interior, una mena de capa-fulard-torera de fil, de color violeta, les arracades de perles de l’àvia Esther i una brusa blanca amb coll mao que jo no li havia vist mai i que, segons vaig entendre, havia demanat a la tieta Inés que l’hi deixés.

—Que no havies dit que et posaries un vestit? — li vaig preguntar en veure la camisa.
Un somriure il·lusionat li va il·luminar la cara mentre agafava la brusa, la desplegava, la tornava a plegar amb molta cura i l’allisava amb la mà oberta.

—Sí, però al final he decidit que valia més que no.
— Ens vam mirar un instant i, en veure que jo no li preguntava res, va afegir—: Ai, Fer, és que ahir vaig veure una cosa tan bonica… però tant que no m’hi vaig poder resistir. — I abans de deixar-me parlar va afegir—-: És una peça moderna. O sigui, moderna, però no moderna com les que porten les nenes de la plaça, amb aquells shorts d’on els pengen les butxaques per sota perquè no se’ls vegi  que no porten tanga ni res. No, no, no. És més… italiana. És a dir, entre xícster i… d’això, com en diu, la Sílvia? — Es va prendre uns segons per trobar la paraula exacta, mentre acariciava amb els dits el cotó de la brusa, fins que a la fi la va trobar—. Apoderada. Això mateix! La teva mare estarà a-po-de-ra-da! Ja ho veuràs. — Es va posar a aplaudir només amb els capcirons dels dits, com una nena petita, i va fer una rialleta—. No em coneixereu. I a la gran li encantarà.

«La gran». No vaig poder reprimir un somriure.
«La gran» és, evidentment, la Sílvia, però no perquè sigui la més gran dels tres, sinó perquè el dia que, per tercera vegada en l’últim any i mig, ens va anunciar que havia decidit fer reformes a casa seva i va començar a enumerar amb tots els ets i uts tot el que tenia al cap canviar — «Hem de reformar el vestidor sí o sí, i tirar a terra un parell d’envans que no acaben de… i les rajoles de la cuina, que aquest to de verd no sé si m’acaba de…»—, quan per fi se’n va anar i vam poder respirar després de tanta paret, tant de led i tanta llista de materials nobles/ecològics/sostenibles, la tieta Inés es va arrepapar al sofà de la mama, es va posar tres terrossos de sucre a la tassa i va dir:

—No cal dir que si algun dia algú decideix fundar l’orde de la Mare de Déu de les Grans Obres, faran cridar la Sílvia.

La resposta de la mare va ser breu:
—Sí — va dir, untant un brioix amb mantega salada—.
Sí que és una mica la Nena dels Envans, sí.
I, entre broma i broma, entre brioix i brioix, el cap de la mare, que normalment absorbeix com una esponja el que menys li convé, va resumir a la seva manera l’intercanvi de noms, malnoms i rialles, i llavors va rebatejar la Sílvia com «la gran», i s’hi refereix així  sempre que no la té al davant. Això o «la teva germana», quan, després que aquesta l’esbronqui, ella em truca, ofesa, per desfogar-se.

Al sofà, la mare somreia, il·lusionada, imaginant-se la sensació que causaria vestida per al casament amb el seu estilisme sorpresa, i un altre cop vaig haver de dissimular un somriure, tot i que bé em podria haver estalviat l’esforç, perquè la mare ja hi veu tan poc que a penes copsa els matisos de l’expressió facial aliena. Apoderada, havia dit. Aquesta és una de les paraules estrella del seu vocabulari particular, que des de fa alguns mesos explota a tort i a dret i que la tieta Inés detesta per sobre de totes les coses. Aquesta, i unes quantes més amb què l’actualitat l’aclapara — com ara transversal, resiliència i zona de confort—. Tot i que apoderada supera de molt la resta, perquè li va arribar per error i qui la va ajudar a corregir-la amb un èxit més o menys discutible va ser ni més ni menys que el doctor Armadillo, el seu nou traumatòleg.

El que va passar va ser que fa uns mesos la mare va caure al carrer. Va ser una mala caiguda. Com que hi veu amb prou feines, va ensopegar amb un dels esglaons de la plaça mentre passejava la Shirley i va caure de morros a terra, aterrant amb les mans i els genolls. Al cap d’un parell de dies, un dels genolls continuava inflamat i el dolor no remetia, de manera que vam decidir curar-nos en salut i que la visités un especialista.

La consulta no va començar amb bon peu. Només d’entrar nosaltres, el metge, un individu que feia cara de sentir molt poc interès pel que tenia entre mans, amb una certa mirada de desídia, va bromejar, més que res amb sorna, en veure aparèixer la mare escortada per tota la seva prole. Ella, sense adonar-se del to de l’home, va semblar complaguda amb l’observació i, tombant-se cap a nosaltres, que ens estàvem drets darrere seu, ens va presentar:

—Sí, doctor — va dir amb un somriure de mare orgullosa—. He vingut amb els meus tres fills. — Com que ell no va reaccionar, la mare va decidir fer les presentacions corresponents—: Aquesta és la gran, aquesta és la lesbiana i aquest el petit.

La cara del metge es va contreure una mica, i la Sílvia es va afanyar a corregir-la.
—La mitjana, mare. És la mitjana.
La mare va assentir.
—És el que volia dir, sí — va assentir, sense perdre el somriure.

Deu minuts més tard, mentre esperàvem en silenci que el metge ens lliurés una petició per fer-li una radiografia del genoll, la mare, que semblava que s’havia quedat del tot absorta en alguna cosa que passava a l’altra banda de la finestra, es va inclinar cap endavant i
va dir:
—Doctor, vostè sap el que és l’aposentament?

L’home, que també semblava concentrat en els seus assumptes mentre esperava que la impressora donés senyals de vida, va deixar de gargotejar al talonari de receptes i va mirar la mare com si no l’hagués sentit bé.

—Com diu?
La mare es va inclinar una mica més cap endavant.
—Això de l’aposentament. Com és? — va dir. Després, en veure que l’Emma i jo ens miràvem amb cara de pòquer, va girar els ulls en blanc i es va explicar—:
Ja m’entén. Això de les dones aposentades.

L’explicació no va ajudar gaire. L’Emma va abaixar la vista i jo vaig intentar pensar en alguna cosa trista, però no me’n vaig acabar de sortir i se’m va escapar un riure mal contingut, que vaig voler transformar en un sospir i que va acabar en tos. La Sílvia estava lívida.

—La veritat, no sé exactament a què… — va començar el metge, vermell com un tomàquet.
La mare va comprendre que aquell principi de confessió no semblava pronosticar la resposta al seu dubte, i va decidir intervenir a temps.

—És que a la ràdio, la senyora dels matins sempre treu a col·lació l’aposentament. De fet, no és només ella. A les tertúlies d’aquell noi petitot del canal 24 hores també en parlen molt, sobretot una dona pèl-roja i una mica grassoneta que parla així com estrany. Que si cal aposentar, que si l’aposentament… La meva amiga Inés, que de sociologia hi entén molt perquè ha estat professora de religió durant quaranta anys, diu que tot és per les feministes, les noietes del Fetén. Ja sap: les que ensenyen els pits, odien els capellans i s’arrebossen en la tomatina… Però l’altre dia, al curset que faig de memòria, algú va comentar que és una… una mena de moda que ve d’Anglaterra.

El metge mirava la mare sense pestanyejar. En veure que ella guardava silenci, va obrir la boca per dir alguna cosa, però va semblar que s’hi repensava i la va tornar a tancar. La mare va assentir i va reprendre el fil.
—És clar que qui ho sap, oi? — va dir, tombant-se cap a la finestra—. Ben pensat, té sentit. Deu ser aquesta tirada que tenen els anglesos a aposentar-se tan bé, en castells i cases inmenses.
Ni el metge ni nosaltres vam dir res. Ell, perquè estava tan atònit que ni parpellejava. Nosaltres, perquè sabíem que quan la mare es fica en aquests culs-de-sac, se l’ha de deixar buscar la sortida tota sola.

Vam trigar cinc minuts més a descobrir que l’aposentament de la mare en realitat era l’apoderament que esquitxa les tertúlies i els programes que escolta a totes hores a la ràdio; i el metge en va trigar cinc més a explicar-li el significat de la paraula.

Quan ell per fi va acabar de parlar, la mare va posar cara de satisfacció i va resumir, encantada:
—Ah, ja ho entenc. Apoderada és com dir «millor impossible», oi?

El metge va assentir amb parsimònia, fent un gest que va ser d’alleujament, i va acabar d’escriure la recepta.
Mentre s’imprimia la petició, la mare, que s’havia quedat molt callada, va inclinar una mica el cap a un costat i va arrugar el front, abans de preguntar:

—Però, llavors… Això de l’aposentament què és? I va ser així com, des d’aquell dia, si veu alguna cosa que la sorprèn favorablement, la mare ipso facto l’apodera, o, si no,l’aposenta, segons d’on bufi el vent, la claredat mental disponible i segons quins siguin l’adjectiu, l’adverbi o el temps verbal. Apoderat — o aposentat— és bo. O més ben dit: és el resum de totes les bondats que el seu cap imagina. La concursant ucraïnesa que s’ha après l’Enciclopèdia Britànica de memòria i que ha batut el rècord de setmanes participant en
el programa de xifres i lletres que la mare veu cada nit abans del telenotícies és «molt aposentada». Una mandarina especialment dolça, també. Semblantment, allò que abans la fascinava, ara «l’apodera». I no la treus d’aquí. O sí. Perquè hi ha més termes estrella. Per
exemple: transversal. És transversal tot allò que no sap explicar i que li fa nosa; és una bona crossa salvavides, a la qual recorre sovint, algunes vegades amb més encert
que d’altres. Si no sap com definir una situació, una trobada, una notícia… si per la raó que sigui s’encalla a l’hora de descriure una cosa, sigui el que sigui, de seguida apareixen indefectiblement els seus apoderaments, els seus aposentaments i també el seu transversal.
Aquestes últimes setmanes de més estrès pel casament de l’Emma fa servir aquestes paraules per a gairebé tot. Per postres, a tot això ha començat a sumar altres reinterpretacions del llenguatge que en la majoria dels casos ens fan gràcia, però que tant la Sílvia com la tieta Inés comencen a veure amb una certa preocupació. La tieta Inés diu que la culpa de tanta expressió nova la té en Marco, el coach colombià que la Sílvia ha contractat per a la mare perquè la «redreci una mica i l’ajudi a treure la ràbia que, segons ella, té enquistada contra el pare», i la Sílvia, per part seva, està convençuda que l’únic culpable és el transisto que la mare porta penjat al canell com una granada de mà i que l’acompanya encès a tot arreu, junt amb la seva adorada Shirley. Debats, notícies, magazins… a casa la mare es dina, es sopa, es parla i es fa la migdiada amb la ràdio posada. La ràdio és soroll, i la mare no sap viure sense soroll, perquè des que viu sola el silenci no li resulta una bona companyia i li allarga massa els dies.

La ràdio i la Shirley. Aquests són els planetes que orbiten al voltant de la mare, les dues úniques realitats que, sumades a nosaltres — els seus tres fills i també la tieta Inés—, sent seves de debò: «la meva ràdio», «la meva gossa», «els meus fills» i la Inés. No «casa meva», no «la meva ciutat», no «la meva vida».

«Per això ho perd sempre tot», la justifica l’Emma cada vegada que, després d’un dels descuits de la mare, ens toca reposar moneder, pastiller, targetes, bossa de mà, mòbil, claus, carnets… Tot el que envolta la mare, el que configura el seu dia a dia més enllà del quadrinomi gossa-ràdio-fills-amiga, hi és, però és a fora. No li pertany. No té a veure amb ella.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here