Analitzem la novel·la ‘Els impostors’ de Pilar Romera

Els vull parlar d’una novel·la que he llegit i que m’ha agradat molt. Ben bé es podria titular els mentiders, els farsants, els traïdors, els caragirats, els egoistes. O senzillament els humans. Perquè a Els impostors de Pilar Romera (Columna/Destino) ningú és el que sembla malgrat que la novel·la ens presenta uns personatges paradoxalment autèntics, veritables, reals. Supervivents d’una guerra civil salvatge, d’un internament en un camp de refugiats i d’una crua postguerra que perfila i cisella els perfils angulosos. Són persones que es valen d’un artifici, d’una màscara, d’una falsa aparença per malviure una existència miserable.

Romera ens descriu amb sensibilitat, amb mala llet i amb detall les vides d’aquestes persones atrapades en una gran teranyina i de la qual no se’n poden desempallegar. Té la capacitat i l’habilitat que empatitzis amb tots i cadascun d’ells i ho aconsegueix perquè els fa propers, i perquè ens deixa que els entenguem des del cap i des del cor.

La Pilar ens ho ha posat molt fàcil per pensar mentre llegeixes que arribat el cas que descriu- sigui el de Miquel, Bonaventura, Paco, Fuentes o Dora- nosaltres potser també actuaríem de la mateixa manera que veiem que ho fan els personatges de la novel·la. Apel·la a la consciència del lector constantment i directament a través d’uns personatges que malgrat viuen vides reaprofitades tenen els seus remordiments i les seves frustracions. I no han renunciat als seus sentiments, als seus ideals, als seus somnis perquè se’ls guarden per quan puguin portar una vida digne.

A més, la novel·la de Romera té una factura cinematogràfica extraordinària. I no només pels fragments de diàlegs molt encertats de Casablanca, la pel·lícula de Michael Curtiz, que acompanya i obre les quatre parts i l’epíleg d’Els impostors. Us convido a traçar paral·lelismes per trobar la Ilsa, en Laszlo, en Renault, l’Ugarte, en Rick i, fins i tot, en Sam, de la novel·la. No, no tan sols això que està molt ben aconseguit. Si no perquè entres en els ambients que descriu, tant de la freda i terrible platja d’Argelers, a la Barcelona en aparença grisa i esmorteïda de postguerra però que darrere la façana és viva i colorista.

Diàlegs vius, punyents, ràpids que et conviden a posar-te a la pell d’uns personatges que els veus literalment com es mouen, com respiren, com pateixen, com suen, com reneguen, com estimen, com menteixen i com, al capdavall, es desviuen per malgrat ser un frau mirar de no decebre i portar una vida que no et faci vergonya viure-la.


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’,   ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i ‘El pont dels jueus’.


 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here