0 Flares 0 Flares ×

L’autora de ‘Wolfgang’ s’incorpora a L’Illa dels Llibres com articulista.  A ‘Rellegint literatura juvenil’ reivindica la LIJ.

És estiu. Fa calor. Decideixo llegir una estona. Més ben dit, trio rellegir. Crec que l’estiu és la millor època per rellegir en calma allò que es mereix una segona lectura.
Em passa pel cap recuperar els meus llibres de literatura juvenil. Aquells que m’han marcat, que m’han fet ser qui sóc, que han aconseguit que m’embarqués per sempre més en la lectura.

A veure: reconec que els tinc desordenats. Aconsegueixo aglutinar-ne uns quants. Comença la tria perversa. Davant meu, cobertes antigues, il.lustracions desfasades, edicions de l’any de la picor. M’emocionen tots i em costa decidir-me per un llibre en concret. “Quin dia tan bèstia” de Mary Rodgers, “El dia dels Trífids”, de John Wyndham, “L’ocell de foc”, d’Emili Teixidor, “El vigilant en el camp de sègol”, de Salinger, “Farenheit 451”, de Ray Bradbury, “El senyor de les mosques”, de William Golding, “Momo”, de Michael Ende

Amb tots ells he passat bones estones i possiblement m’han convertit en la lectora que sóc. Per cert, un incís: Qui ho diu que són literatura juvenil? Un cop, una bona amiga i escriptora, l’Anna Manso, em va comentar que si les llibreries juguessim a desordenar els llibres segons etiquetes (literatura infantil/juvenil/d’adults etc…) passarien coses molt interessants. Recupero aquest pensament. “El senyor de les mosques” és  literatura juvenil? Possiblement no.

Possiblement cometem l’error d’abandonar massa d’hora aquell llibres que ens semblen “de joves” (Etapa superada! Nosaltres ja som grans!) perdent-nos tots plegats boníssimes històries. Error.

Però tornem al tema que ens ocupa. Trio “El vigilant en el camp de sègol” (Ho sento pels damnificats!) i començo la lectura del llibre.

El primer impacte que en rebo és el de la modernitat de la seva veu. Han passat els anys però la veu del Holden Caulfield continua sent una de les més potents i irreverents que he llegit mai.
També em sorprèn la complexitat del seu personatge, entre la provocació constant, l’angoixa i la tendresa. Però atenció: començo a percebre-hi petits canvis que no havia previst.
L’Stradlater que jo m’imaginava com un noi fort i corpulent ara el veig com un adolescent fràgil i profundament masclista. La prostituta que m’imaginava despampanant i amb cara de nina ara li atribueixo un toc de fragilitat i pal·lidesa, gairebé anorèctica.

Ell llac on nedàven els ànecs i que m’imaginava enorme,  ara el  veig un llac petit, ple d’algues i brutícia. Per què? La història del llibre ha canviat? O sóc jo, qui realment ha canviat?

Crec que un dels gaudis de rellegir literatura juvenil és que podem viatjar en el temps i retrobar-nos amb el “jo” que vam ser fa uns anys. I retrobant-nos amb el propi “jo” ens expliquem qui som, què fem, d’on venim, què ens ha passat en tot aquest camí cap a la maduresa.
Perquè gràcies en part a la literatura juvenil (o com carai es digui) ens hem convertit en lectors per sempre més. I jo em pregunto: No n’hauriem de parlar més, doncs? No n’hauríem de llegir més? No ens n’hauríem de sentir més orgullosos? Torno a l’escena del llac amb Holden Caufield amb la gorra de caçador del revés i començo a veure’m d’adolescent amb quinze anys.  Nit. Estirada al llit. Pares dormint. Llanterna inclosa. Aleshores prenc una decisió ferma.

A partir d’ara aniré a la llibreria a comprar-me més literarura juvenil. D’abans i d’ara. Es fan coses boníssimes, per cert. I a Catalunya tenim grans autors. I llibreters que en saben moltíssim. Però… “literatura juvenil”, segur? O literatura i prou en lletres majúscules? Pensem-ho, pensem-ho. No siguem “grans”, ni avorrits, ni persones massa serioses, sisplau. Llegim simplement bona literatura!

 

Laia Aguilar (escriptora i guionista).

 

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here