Nou article d’opinió a L’Illa dels Llibres de l’escriptora Maria Carme Roca
Des que la memòria es perd en el temps, que l’ésser humà ha tingut la necessitat que li expliquessin històries. I sovint, també ha mostrat el desig de contar les seves.
La satisfacció, l’enriquiment que ens ofereix la paraula, ja sigui escrita o formulada en veu alta, forma part del nostre bagatge cultural que anem engrandint en el decurs de la vida.
Quan som infants rebem com un regal les veus estimades que ens acompanyen. Escoltar el pare, la mare o una àvia que ens explica un conte, que ens l’ensenya, ens ajuda a consolidar i reafirmar la nostra educació a banda de ser tot un luxe per als sentits.
En créixer, així que ens endinsem en l’aprenentatge de llegir per nosaltres mateixos quan ja dominem la comprensió lectora, descobrim el gaudi que ens proporciona la lectura, i el que és millor: el convenciment que mai no estarem sols.
Però no s’atura aquí, el periple. I si bé és cert que les vetlles a la vora del foc formen part d’un altre temps, que les noves tecnologies han arraconat el ritual nocturn d’escoltar les històries que es transmetien de generació en generació, també ho és que les ganes de compartir-les segueixen ben vives. Han canviat les circumstàncies, però no les necessitats, ja que continuem cobejant que algú ens digui la seva a través d’un llibre i volem compartir aquelles paraules que ens han fet vibrar. En certa manera, podríem dir que els clubs de lectura han substituït les vetlles a la vora del foc.
Moltes persones a les quals els agrada llegir formen part d’aquestes tertúlies que organitzen les biblioteques, els centres culturals o, simplement, un grup d’amics que es troben de manera periòdica per comentar llibres. No es fa gens estrany que cada vegada més n’augmenti el nombre de components, perquè el creixement personal és inqüestionable. En dono fe, perquè hi participo en més d’un, de club de lectura, i tinc l’honor de conduir-ne un altre. Són trobades que uneixen dos quefers: la lectura solitària, individual, que ja hem fet, i l’exposició conjunta de les opinions que el llibre ens ha suscitat.
De vegades, i això ho puc fer extensiu a molts dels tertulians, després d’haver comentat una obra entre tots, la percepció que teníem d’un llibre ha canviat. No en essència, que per això cada lector és únic, però sí que s’ha modificat –sense cap mena de dubte s’ha enriquit−, perquè n’hem copsat altres punts de vista, al nostre pòsit lector s’hi ha afegit els dels altres, complementant-lo.
Hom diu que quan llegim un llibre d’aquells que et frapen, que ja no podem tornar a ser els mateixos. Pot semblar exagerat, però és innegable que després d’una lectura que ens ha meravellat, que ens ha sotraguejat de cap a peus, experimentem una evolució, un canvi, encara que sigui molt petit. És el fruit de l’aprenentatge. I aquest fet, el podem aplicar després d’una sessió en una tertúlia literària que ens convida a analitzar de nou aquell paràgraf que un dels tertulians ha comentat, a reinterpretar aquell personatge, que vés per on, no li havíem atorgat la importància que mereixia, o al contrari, havia eclipsat els altres tal vegada perquè havíem creat una empatia o unes expectatives exagerades vers ell.
Cal agrair a les biblioteques, sobretot, aquesta tasca de coordinació que permet que els lectors s’uneixin per comentar una obra literària. En ocasions, gràcies als clubs de lectura llegim llibres que d’una altra manera no hauríem llegit. Ja adults, tenim els gustos arrelats, unes tendències que fa que triem uns llibres en lloc d’uns altres. I, de tant en tant, ens sorprenem, fem troballes literàries gràcies a l’amable “imposició” d’una lectura en grup. La responsabilitat de formar part del club fa que llegim, una feina que ens autoimposem amb molt de gust per poder gaudir de l’immens plaer de compartir la lectura.
