0 Flares 0 Flares ×

L’escriptora reivindica la feina dels escriptors i analitza la situació actual del sector en un article d’opinió a mig camí del relat i el conte.

De tot cor i “sense fel ni sospita”, que deia el poeta, l’Escriptora els desitja Bon Nadal i que el proper 2018 els sigui ben propici. No s’atreveix a dir pròsper, perquè tal i com està el pati… Però bé, per això els desitjos existeixen i somniar encara és gratis.

El 2018 no ho té gens fàcil, perquè com també deia el dramaturg i poeta “són temps dolents per a la lírica”. I per a la prosa també, que consti. Però l’Escriptora, tossuda, possiblement equivocada, pensa com aquell poeta que l’havia enamorada quan era una adolescent, que “tal vegada no hi haurà poetes, però que sempre hi haurà poesia”.

L’any s’acaba i l’Escriptora fa balanç d’acord amb les dites de Miquel Martí i Pol, Bertolt Brecht i Gustavo Adolfo Bécquer.

Malgrat que els temps no són benèfics, vol desempallegar-se de tota la fel i encarar l’any nou amb esperit positiu i l’esperança que la poesia, la paraula, és eterna. Empedreïdament i volguda ingènua, procura valorar les coses bones. Intenta, per exemple, que no l’afecti més del compte que l’Institució de les Lletres Catalanes estigui intervinguda i que la llengua catalana, la seva llengua, una vegada més pateixi amenaces. Fa l’esforç de passar per alt que les dotacions econòmiques del premis literaris sofreixin continues rebaixes, que les bestretes s’aprimin i que es pretengui cronificar la gratuïtat de les col·laboracions literàries a l’empara d’allò que diuen de l’amor a l’art i la solidaritat.

Però l’Escriptora també menja i paga factures. I com molts dels seus companys s’ha plantat, perquè al capdavall treballa com qualsevol altre, per què ja n’hi ha prou. Per dignitat.

L’Escriptora, però, que és realista, accepta situacions que no pot canviar encara que la disgustin, la decebin i posin trista. “No és pot anar contra corrent”, es diu a ella mateixa. Ja ho sap que els llibres han perdut prestigi, que es va a un altre ritme i que a moltes famílies els dol gastar-se els euros que costa un llibre. Que n’hi massa a casa, diuen, que no saben on posar-los, afegeixen. L’Escriptora es permet un suggeriment: de la mateixa manera que ens desprenen d’aquella peça de roba que mai més no ens posaran, cal fer-ho amb aquell llibre que no els ha agradat gens i que ocupa un espai valuós de la prestatgeria.

Però s’enfada, si l’Escriptora s’enfada quan comprova que socialitzen els llibres. Els llibres que ella tan estima. Per això va sovint a les llibreries. S’anima cada vegada que hi entra. El moment de travessar el llindar de la porta sempre és gloriós… Però així que s’hi troba dins, de seguida li ve al cap aquella imatge de les pelis del far west: la d’una bola immensa de pols rodolant per la sorra cremada del desert solitari i el ziiiuuu d’un vent tòrrid que estavella els caps dels rucs.


Les llibreries sovint són buides, no pas de llibres, sinó de gent. Quatre gats mal comptats. I un d’ells és un escriptor que busca si hi ha l’últim llibre que ha publicat. L’Escriptora no ho sap del cert que sigui un escriptor, però el detecta. Qüestió de pell. L’observa discretament. Està convençuda de què farà si troba el llibre –de vegades, trobar-lo és feina digna d’un arqueòleg−: farà que sobresurti, que destaqui de la prestatgeria. Tal vegada, si és agosarat, s’atrevirà a plantificar-lo a la taula de novetats.
L’Escriptora ho ha encertat: és un escriptor. Dels discrets, dels que només posen el llibre de cara, però sense treure’ls de la prestatgeria.

L’Escriptora té un rampell, al cap i a la fi sempre que entra a una llibreria compra algun llibre. Fa com aquell que mira i remena i… s’acosta al llibre. L’agafa. Pot sentir la respiració accelerada de l’escriptor que ronda a prop. Complicitat. El fulleja, en llegeix la contraportada (sembla interessant i tot). El vol fer glatir, però, petits moments de dolenteria, i deixa al seu lloc per tornar-lo a agafar al cap d’un moment. L’Escriptora prou que procura que l’escriptor vegi que va cap a la caixa, que treu el bitlleter i li compra el llibre. Creuen la mirada fugaçment. De segur que l’escriptor li dedicaria ben de gust. Però ell baixa ells ulls, potser perquè s’ha emocionat, i surt de la llibreria. No vol veure que aquella lectora se’n desdiu i torna el llibre.

De sobte, l’Escriptora, pensa en els seus, de llibres (algun hi haurà, no?). I sí, encara sort. En troba un parell de ben entaforats. Però ningú no n’hi agafa cap i aquell dia no té esma d’“endreçar” la llibreria. Què hi farem, demà ja serà un altre dia.

L’Escriptora, finalment, surt fora i s’esglaia de pensar que la llibreria potser desapareixerà com tantes altres de la seva ciutat estimada. Fa un prec interior “aquesta no, si us plau, aquesta no”. Foragita aquest mal pensament i s’encoratja amb la idea que ara ve Nadal i la llibreria s’omplirà de gom a gom i vendrà molts exemplars.

Mentre camina pel carrer, ple de gent, es topa amb una criatura que bada. En canviar el pas, obliga a un jove que va en bicicleta a desviar el seu rumb. Una criatura, un jove… Ara que hi pensa… No n’hi havia cap ni un a la llibreria. L’Escriptora es torna a enfadar i constata que és molt costerut això d’encarar el nou any sense fel ni sospita. Sí, seria bo, que els infants i els joves trepitgessin les llibreries.

A les biblioteques sí que s’hi veuen grups d’alumnes amb els seus mestres i professors. Però sovint l’Escriptora es topa també amb la idea que això de vendre llibres no té res a veure amb la lectura, i més encara, que és lleig que els autors tinguin la pretensió de viure de la feina que fan, que és molt romàntic morir-se de gana tot creant.

Ah, aquí hi ha una part bona: ben cert que amb els mancances la inspiració s’esperona, però l’Escriptora també ha comprovat que quan es pot permetre algun luxe, res de l’altre món, que ningú no mal pensi ara, també s’inspira. I molt.

S’inspira, sí, perquè d’idees no n’hi falten (una altra cosa bona que la conforta). Per això es programa la feina. Aquests dies de festa té pensat de treballar. Ja ho fa per sistema, això: escriu els caps de setmana, els ponts, les vacances… Com si no existissin, ella va al seu aire. Com deia un clàssic, “escriure és una manera de viure”, en Gustave Flaubert, sí. Gent que l’estima li diu que no treballi tant, que al capdavall són quatre dies. Els vol fer cas, i els en fa una mica, però poc li dura, perquè una nova idea assetja i hi cau captiva.

D’altra banda l’Escriptora ja fa temps que sap que no hi ha prou amb escriure una bona història, fins i tot això és el que té menys importància, que el seu “caché” dependrà de les vendes. L’Escriptora, que és comprensiva, entén que si un editor no ven, l’empresa se’n va a can pistraus. Però es rebel·la què caram, perquè sovint es fa més cas als escriptors de fora que als nostrats, allò que hom diu que de fora vingueren i de casa ens tragueren. I als “mediàtics”, i als que tenen alguna mena de ganxo que no té res a veure amb la literatura…  Com passa amb els bancs, que concedeixen més préstecs a aquells que tenen més, les editorials atorguen més promoció a aquells que no les necessiten.

Les diferències i els oblits fan mal. I l’Escriptora se’n dol. Com el greuge que es repeteix cada any durant “La Nit de les Lletres Catalanes”: es fa ressò del Sant Jordi, del Carles Riba, del Mercè Rodoreda… perfecte, molt bé, però el ressò quan es proclama el Joaquim Ruyra i el Folch i Torres brilla per l’absència. L’Escriptora no pot deixar de preguntar-se per què? per què? per què? Una vegada més, es menysté la Literatura Infantil i Juvenil. Fins quan?

L’Escriptora ha dit que vol valorar les coses bones i ho fa. I una de les millors són els seus lectors i lectores, bàlsam miraculós de les seves nafres. Gràcies als seus comentaris, a les seves mostres de suport, i sí, també al fet que li compren llibres, s’engresca contínuament amb nous projectes. No sap si viurà prou anys per poder-los dur a terme, perquè els anys passen… L’Escriptora pensa que té amics que ja es jubilen i amb els que ja s’han jubilat. Perquè negar-ho, ho cobeja. Deixar de pagar els autònoms i cobrar ni que sigui una misèria, així, cada mes, trinco- trinco, que deia la seva àvia. Salivera.

I una altra bona notícia: les idees són seves (coses que passen, no ho poden dir tots els que publiquen llibres), són el seu tresor. I coses que passen també, pretén viure d’elles. Quina gosadia!

Per tot plegat, perquè és Nadal, l’Escriptora també els demana “l’aguinaldu”, que no és una altra cosa que comprin i regalin llibres (molt millor si són nostrats) a la iaia, al nebot, a l’amiga, a la parella, al veí del costat. Sí, perquè és un bell regal que no s’acaba de desembolicar del tot fins que no s’arriba a l’última pàgina.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here