0 Flares 0 Flares ×

Comentaris i reflexions sobre ‘La germana gran’ de Jesús Lana (La Magrana), Premi El Lector de l’Odissea

Hi ha escriptors torrencials, escriptors que s’escriuen a sobre, com se sol dir de forma col·loquial, i que necessiten publicar de forma gairebé compulsiva. I n’hi ha d’altres, en canvi, que descobreixen la seva vocació de forma més tardana, que treballen intensament quan la descobreixen i que, quan irrompen en el món literari, ho fan de forma fulgurant. És aquest el cas de Jesús Lana (Martorell, 1966), que ha debutat als 50 anys amb una novel·la sorprenent per diversos factors, extremadament llegidora i capaç de complaure les exigències d’un espectre de lectors molt ampli.

L’argument, explicat molt per sobre a la contraportada de la novel·la, ens parla d’un periodista a l’atur que es diu Mat i d’una americana enigmàtica amb ancestres catalans que passa per problemes. El Mat accedirà a ajudar la Kate (de moment, diguem-ne així) i es veurà xuclat per un vòrtex de problemes sumats als que ja té: ha perdut la feina, s’ha separat i veu poquíssim la seva filla. Aplicant la justícia poètica, implicar-se a ajudar la jove americana l’ajudarà a millorar la seva situació laboral i familiar. Amb això que he dit, però, no s’explica res d’una de les grans fortaleses del llibre: la trama, és a dir, com se’ns expliquen diferents històries fins que es creuen i l’estesa de peces del puzle acaba encaixant. La dosificació de la informació és exemplar i hom li podria retreure a l’autor en poques ocasions d’haver incorregut en informació al lector. Com a thriller i com a exemple de com fer convergir dues històries paral·leles, la novel·la està molt ben resolta.

Dintre d’aquest mecanisme ben greixat que és La germana gran, hi destaca la manera com l’autor, que ens ha conduït fins a la pàgina 160 explicant-nos la vida de diversos personatges que amaguen algun trumfo, fa un tomb brutal en el curs de la narració. A partir d’aquest punt de gir se’ns introdueix de forma descarnada el tema de la novel·la. De la mateixa manera que hi ha llibres que han esdevingut lectures obligatòries per abordar des d’un punt de vista de la ficció temes com la integració de nouvinguts, l’assetjament escolar o els maltractaments dins de la família, goso dir que aquesta novel·la esdevindrà un referent per abordar un tipus particular d’abusos sexuals que no revelaré per no aixafar la guitarra al lector (fer-li un spoiler, com diuen els amants de sèries nord-americanes).

Amb tot, la riquesa del llibre no s’esgota amb la traça a crear una trama ben travada, ni a triar un tema que potser no té antecedents en la ficció, ni a ser de bon llegir. La novel·la suma altres fortaleses a les ja esmentades. Per exemple, d’estil. La narració s’intercala amb diàlegs abundosos plens d’acotacions on es mostra el talent de l’escriptor. Aquestes acotacions tenen moments brillantíssims, com a la pàgina 228, on totes fan referència al món de la boxa, per subratllar el caràcter de combat que té el diàleg. Diàlegs a banda, les troballes verbals són també freqüents, com quan compara uns ulls amb “un aquari preciós ple d’aigües fecals” (p. 81).

Un altre aspecte atractiu de la novel·la és la presència de l’humor. En Mat Plana, el protagonista, és gintonifòbic. En conseqüència, no desaprofitarà cap ocasió per comparar els gintònics amb macedònies. En Plana va posant anys i no cedeix a les modes, perquè és dels que es castiguen el fetge amb vodka o amb whisky: “amb la quantitat d’ampolles de Four Roses que he trascolat, jo també dec tenir una mica de sang kentuckiana” (p. 98). Tampoc no s’estarà de criticar els pírcings ni de militar en el bàndol culer abonat al malbarsalunisme o tribunerisme. En resum, en Mat Plana és un rondinetes quarantí que, com no podria ser d’altra manera, també té un costat tendre. En això no seria atrevit afirmar que Jesús Lana podria estrafer Flaubert i dir: “Mat c’est moi”.

Si en Mat Plana és una mica Jesús Lana (Plana/Lana), no és estrany que el paral·lelisme es pugui estendre al camp cinematogràfic. Tots dos són amants de les sèries i ara se cita Mad Men, ara en Paul Newman… Ara bé, que la referència cinematogràfica més subtil, per menys explícita, és la que té lloc quan els Roberts es reparteixen un pastís a Kentucky, una picada d’ull als amants de la trilogia d’El Padrí.

Pel que fa als defectes de la novel·la, la majoria ho són en el pla de la correcció lingüística. D’entrada, sobta que una novel·la publicada el març de 2017 no adopti l’ortografia nova impulsada per l’IEC. Això vol dir que els dóna encara s’hi accentuen. Com a errades més òbvies hi ha un escardar que hauria de ser esquerdar (p. 78) o amb prou feies que hauria de ser amb prou feines (p. 120). Són també incomprensibles txacolí  per xacolí o morcilla per botifarró (p. 147). També s’hi ha colat un poliglota que hauria de ser poliglot (p. 193), un ibuprofè que en català té la forma ibuprofèn, exprimit per espremut (p. 264), trigarà molt? per trigarà gaire? (p. 287), enclastar per encastar o escoltar per sentir (p. 306), per citar-ne algunes. Pel que fa a la precisió lèxica, també caldria dir que el parterre de la pàgina 160 és en realitat un escocell.

Encara es podrien abordar altres aspectes de la novel·la, com el simbolisme d’alguns noms (a en Mat Plana s’hi oposa un Jofre Pujades). O un dels atractius que hi han trobat força lectors: les escenes de sexe (brutal en alguns casos, picardiós en d’altres). En resum, La germana gran és una novel·la sobre la redempció, fruit d’un escriptor observador, minuciós, treballador i inspirat. Mat Plana té tot l’atractiu per tornar a protagonitzar alguna novel·la més. Un fet que, de ben segur, molts lectors agrairien.

Andreu González

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here