0 Flares 0 Flares ×

L’escriptor  comenta la novel·la “Li deien Lola” de la riberenca Pilar Romera
miquel esteve
Fa temps que no tenim notícia de la descoberta d’un escrit inèdit i arcà d’algun escriptor de renom traspassat. Un escrit d’aquells que trasbalsa el mon literari com ho va fer l’aparició sobtada del poema “La chasse spirituelle” d’Athur Rimbaud el 1949 a França, publicat al diari Le Combat i que va encetar una polèmica sobre la seva autenticitat que va impregnar el mon literari i cultural francès…

El poema va resultar una falsificació de dos estudiants de literatura francesos, Nicolas Bataille i Akakia Viala. Inconscientment van encendre la pira de les vanitats literàries i van dur a l’enfrontament a les autoritats humanístiques obrint una veritable polèmica nacional. Finalment va ser André Breton qui va desvetllar el frau amb una anàlisi literària del poema que molts dels coneixedors de Rimbaud, com ara Pascal Pia, havien acceptat en un principi com el veritable poema extraviat de Rimbaud.

Els fraus literaris d’aquesta mena no sovintegen però si que ens fan adonar del poder dels autors i les seves paraules. Els autors releguem al paper el nostre conscient i inconscient i també l’inconscient col·lectiu, aliens molts cops a les possibles reaccions que un escrit pot desvetllar en la societat o en algun col·lectiu en particular, víctimes de l’onirisme personal. Tots tenim ben present les conseqüències dels “Versos Satànics” de Salman Ruhsdie, la fatwa que l’aiatolà Jomeiní va promulgar contra l’autor de la novel·la…

Malgrat el fenomen best-seller i el negoci editorial, la literatura no ha perdut ni un gram de la seva capacitat provocadora i mistèrica. Hi ha autors de volum de negoci que son estetes sense miraments i no escatimen a l’hora de vomitar sobre el paper polit, com ara Houellebecq. Mosseguen la mà d’on mengen conscients o inconscients de que la mossegada omple més la mà. La provocació i la denúncia no son patrimoni exclusiu dels autors de poc negoci.

Fins i tot llegim títols que sense saber-ho disfressen una càrrega de denúncia i coratge importants. En aquest sentit, voldria posar d’exemple un dels darrers títols que he llegit, “Li deien Lola” de la riberenca Pilar Romera, editat per Columna.
La novel·la, fantàsticament ben trenada, és una apologia encoberta de l’anarquisme i la revolta; l’exaltació del sexe femení amb la rotunditat del significat de la paraula sexe. La història d’una serventa de poble bellíssima, violada i abusada per homes de poder que transmuta el seu rol de Justine al de Juliette -fent servir a Sade– deixant enrere els “infortunis de la virtut” per viure en “les prosperitats del vici”. Però com succeeix amb la Juliette sadiana, l’autora no pot aparcar el moralisme nostàlgic i la Lola manté els principis revolucionaris malgrat la seva talaia benestant. És una obra valenta, sense cap recreació d’estampes sexuals ni violències explícites. La novel·la destil·la una violència inconformista implícita i subtil. El final resulta apodíctic. L’heroïna és assassinada perquè en el mon on els de sempre estan al capdavant, tot ha de seguir igual que sempre. I en aquest darrer punt és on la literatura resulta alquímica: amb la Lola en l’imaginari col·lectiu inconscient lector el mon ja no és com sempre, com ha de ser o aquests de sempre diuen que ha de ser. Un pols narratiu fresc l’ha bombardejat. Això sí amb onirisme. Però és que com molts escriptors subscrivim: de vegades s’ha de recórrer a la ficció per explicar la realitat.

Miquel Esteve, Móra la Nova

FER UN COMENTARI