L’escriptora gironina publica ‘Les generacions espontànies’
El nom de Mar Bosch comença a sonar amb força i ho fa amb una literatura valenta i de qualitat que la situa com una de les escriptores a tenir molt en compte.
Mar Bosh juga amb el lector amb el títol de la novel·la. No es tracta d’un relat generacional ni tampoc una novel·la sobre l’obsoleta teoria científica que assegurava que la vida sorgeix de manera espontània a partir de la matèria inerta. La seva literatura no sorgeix del no-res i ho demostra amb una segona novel·la que aconsegueix sorprendre novament al lector amb una personalitat i veu pròpies.
Amb ‘Les generacions espontànies’ (Periscopi) publica la segona novel·la després de debutar l’any 2013 amb ‘Bedlam. Darrere les hores càlides’ (Empúries). Llavors Mar Bosch s’endinsava en una mena de faula ambientada en la freda i màgica Bedlam per escriure sobre l’oblit i els records. Ho feia amb una narració carregada d’humor, surrealisme i també de certa ironia.
Alguns d’aquests ingredients també hi apareixen a ‘Les generacions espontànies’ (Periscopi) on en aquesta ocasió una entrevista de feina i un currículum són el punt de partida de la novel·la. Després d’un temps a l’atur i de fer algunes feines precàries i mal pagades, l’Eva vol aconseguir com sigui el nou lloc de feina i a través del seu currículum també ens parlarà de les relacions personals, la precarietat laboral amb feines mal pagades i altres situacions quotidianes que sap embolcallar amb una narració carregada d’humor i ironia.
Entrevista Jordi Milian
Amb ‘Bedlam. Darrere les hores càlides va rebre el premi Just M Casero i va suposar el teu debut. Què recordes d’aquell moment?
Uf! Molta il·lusió, recordo. Va ser emocionant, des del moment de la trucada del Guillem Terribas, dient-me que havia quedat finalista. Fotia por. Una veu desconeguda, fonda em deia en un to seriós que perquè collons no agafava el telèfon, després apuntava el misteri: havia estat guanyadora del primer o segon premi, però no em podia dir res més. Jo ja em vaig ben figurar que allò volia dir que era la finalista. Segona del Casero! Ben feliç, per a mi era com si m’hagués tocat la loteria… Em citava al pont de les peixateries Velles, em deia que hi hauria TV3. Allà, davant la càmera, em va comunicar que Bedlam havia estat el Casero d’aquell any. I jo botant d’alegria, tu diràs! Allò volia dir que em publicaven la novel·la i que entrava en aquest món amb el segell Casero, un premi de reconegut prestigi i que ha estat l’empenta de tants escriptors…
Gràcies al premi, la novel·la va començar a fer el seu camí.
El Casero per mi va ser un cop de sort monumental, una conjunció afortunada de factors. Vull pensar que Bedlam ha tingut estrella, (clubs de lectura, conferències, tesines al voltant de l’obra…) No ho dic per treure-li mèrit ni posar-n’hi: és una primera novel·la, hi ha tot un món condensat, molta feina, molta necessitat de dir, una voluntat estilística treballada i la pretensió de fer un artefacte ben fet, o un “trencaclosques ben tramat” com se li ha dit. [pullquote]vaig tenir sort i la sort, quan es presenta no s’ha de deixar escapar[/pullquote].Però hi ha tanta gent que escriu! I tanta gent que escriu bé i mai ha tingut l’oportunitat de publicar! Era la primera vegada que m’atrevia a presentar una novel·la… vaig tenir sort i la sort, quan es presenta no s’ha de deixar escapar.
La novel·la no ha aparegut per generació espontània.
La meva segona novel·la ha aparegut gràcies a la primera, no ho negaré. El Casero em va animar a escriure, m’ha donat seguretat (cosa que sovint perdo, sóc la dona més despistada del planeta!) Encara que a vegades penso que ho hauria continuat fent igualment i que uns quants calaixos s’haurien omplert de novel·les meves. Que quan la dinyés, els meus fills les llegirien. I sabrien a què es dedicava sa mare quan ells dormien… Sense el Casero ho hauria continuat fent.
Afortunadament aquesta passió per l’escriptura encara continua.
No concebo la vida sense poder escriure, ja sé que sona molt ionqui això, però no en puc prescindir. No em refereixo a l’acte concret d’escriure, penso a llegir, en pensar sobre el que escriuré, en agafar notes, en parlar-ne a taula, al llit, al sofà, a les caminades…escriure és tot això. I estripar papers i quedar-te tan ampla. Hi ha gent que necessita altres coses, jo (com tants d’altres, no em crec pas tocada pels déus) necessito això. És la solitud, el silenci, el replegament…i poder compartir-los després.
Vaig decidir començar a escriure la segona novel·la després d’haver publicat el segon llibre, 1001 curiositats de Girona i el Gironès Hi havia dedicat molt temps, havia anat molt bé. També havia escalfat els dits… però necessitava escriure una altra cosa, una cosa meva. Amb la primera novel·la no tens cap mena de por ni pressió ni expectativa, escrius “per tu”. Quan has publicat, penses que has de continuar fent-ho. No sé si l’impuls d’escriure Les generacions espontànies (demostrar-me que podia tornar a fer-ho, que no només havia estat un cop de sort) és gaire intel·ligent, raonat, superb…Va ser un impuls i prou i els impulsos ja ho tenen això…
Has demostrat que no existeixen límits en la teva literatura i que t’agrada explorar.
No ho sé, això. Segur que hi ha límits! Però sí que la meva “literatura” (deixa’m-ho posar entre cometes perquè sona molt gros) sí que té alguna cosa d’exploradora. Una exploradora de pa sucat amb oli, vestida de Decatlhon enmig d’una jungla tan gran i tan plena de feres…en fi! A vegades no sé com carai he sobreviscut a les meves històries. La sort del principiant! Em falta llegir molt, aprendre molt, equivocar-me més…
Pere Calders, Tim Burton semblen ser les teves influències. Quines són les altres influències literàries?
Totes les que llegeixo i m’agraden. Sóc una mitòmana bastant poc selectiva. M’enlluerno fàcilment, també amb les persones. Però em costa fascinar-me del tot. Així, en general, si és que aquesta és una pregunta pels gustos, m’agrada la ciència ficció, determinada ciència ficció, és clar. El dia dels trífids, per exemple és una història que em va fascinar per sempre, així com el Mecanoscrit…No sé per què. Hi ha gent a qui li agraden els westerns, les històries polítiques, les trames policials…A mi m’ha agradat això durant els darrers 30 anys. Alienígenes, superpoders, zombis, històries rocambolesques…Criaturades, vaja!
I quins autors t’han marcat?
Pel que fa a influències literàries, no sabria pas què dir…Neruda, Borges, Matute, Caterina Albert…Tants! La forma de Nietzsche m’agrada molt. Aquesta escriptura aforística, musical, que es deixa anar, que t’esgota com si haguessis ballat tota la nit… Que riu tan fort en cada paraula, amb tanta poca vergonya, amb un orgull que punxa a tort i a dret…
Quins trets en comú creus que tens amb altres autors de la teva generació?
Que som gent que ha crescut en català i que ha viscut prou anys a l’era de la “normalitat” de la nostra llengua. Que no tenim complexes ni cotilles a l’hora de fer-la servir, molt conscients que ens queda molt per aprendre, no som abanderats en res. Que molts es deuen posar les mans al cap quan llegeixen segons quines construccions. Però que tant se’ns en fot, que ja-ho-hem-escrit-patapum! Que som gent que també ha crescut a l’era de la imatge, de la immediatesa, del pensament viral i que per això, necessitem més que mai tenir una veu pròpia. No ho sé, segurament projecto. [pullquote]El que més m’agrada dels “autors de la meva generació” és que la majoria ratllem els 40 (jo en tinc 35) i ens etiqueten com a “joves” i “veus”. Segurament quan en tinguem 70 serem l’hòstia![/pullquote]
El que més m’agrada dels “autors de la meva generació” és que la majoria ratllem els 40 (jo en tinc 35) i ens etiqueten com a “joves” i “veus”. Segurament quan en tinguem 70 serem l’hòstia! N’haurem après, haurem fet alguna cosa interessant o serem de carn i ossos en comptes de només veus (això sona a fantasma!). Segur que la majoria haurem mort en l’intent però els afortunats acabaran convertint-se escriptors madurets a punt de despuntar. Com diu el proverbi: Ens poden prendre la vida però mai ens trauran…”lo bailao”.
La novel·la planteja un argument original i és explicar la vida de la protagonista a través d’una entrevista de feina.
Com que tendeixo a distreure’m, va ser una bona manera de centrar-me (això en l’àmbit funcional) necessita una cosa com aquesta perquè la màquina tirés. El fil conductor, però, em va enganxar fins a meitat del llibre, quan es va acabar el cabdell i en vaig començar un altre, el de la vida d’aquesta noia de veritat, després de l’entrevista…
Per què has decidit parlar del mercat laboral i de les entrevistes de selecció? Perquè una entrevista de feina em semblava una bona manera d’abordar l’assumpte de la construcció de la mateixa identitat: un ha d’explicar qui és a través de les feines que ha fet. Un és en funció del que serveix. Una entrevista de feina és una forma més de classificar les persones, avui en dia. No vull dir que hi hagi perversitat implícita, vull dir que és la manera perversa que tenim per classificar-nos.
També t’ha servit per fer-ne una certa crítica.[pullquote]Hi ha persones que confonen la seva feina amb la seva vida. Que s’ha de treballar, i tant! però treballar per segons qui, fa que la vida cansi [/pullquote] A més, parlar a partir d’aquí em permetia deixar anar unes quantes bufes a aquest muntatge merdós que és el món laboral, enganxat a la vida com una paparra. Hi ha persones que confonen la seva feina amb la seva vida. Que s’ha de treballar, i tant! però treballar per segons qui, fa que la vida cansi. I la noia, un cop ha mostrat unes quantes de les seves facetes (la identitat construïda des del perspectivisme, això intenta ser cada relat/capítol) es revela com una persona que vol escapar-se d’allò convencional (quan allò convencional és la mesquinesa, l’homogeneïtzació de la massa, la tirania del mascle i la fèmina devoradora de feminitat, la solitud radical…
La novel·la no vol ser un relat generacional però sí que parla de la precarietat laboral que pateix molta gent de la seva generació.
Sí…de la meva generació i d’unes quantes més…De fet, una de les lectures del títol (a banda de la qual refereix a la teoria precientífica de la generació espontània per explicar la influència dels orígens en la pròpia identitat) és el plural: Les generacions i no la generació. A la novel·la no només hi intervenen els joves-fotuts-de 30-anys-amb-una-vida-hipotecada-però-grans-esperances, hi juguen un paper important altres generacions: els avis i els que podrien ser els seus pares, tots entramats, còmplices i base de generacions senceres. Tots, com la protagonista, comparteixen un tret del caràcter: l’espontaneïtat, aquesta apel·lació a la bondat natural de l’home, que es manté malgrat les circumstàncies.
Has definit la novel·la com una obra optimista.
Vitalista, afirma la vida, amb tota la seva misèria i lluentor. La ironia, el sarcasme en alguns moments o la crítica directa, no ho són per les simples ganes d’estripar (que també) sinó per suggerir una visió vital de l’existència, malgrat l’essència mateixa del que suposa viure en aquest món. Què dona sentit a les nostres vides? La feina? l’amor? les dues coses? El problema sorgeix quan veiem l’amor com una feina a fer o quan l’única força eròtica que mou la nostra existència és un treball pel qual ens remuneren…
L’Eva engega a pastar tot això (o no, vosaltres jutjareu el sentit del final) i posa el sentit a l’autenticitat del seu caràcter.
Eva Botet decideix finalment ser ella mateixa en una entrevista de feina. Intentem amagar la nostra identitat o no estem convençuts de les nostres possibilitats?
Ens venem, mostrem la nostra millor cara. Què és, d’altra banda, la nostra identitat? Serveix d’alguna cosa, la nostra identitat, per a aquella feina? El mercat laboral ens obliga a transformar-nos, a ser un mil coses alhora. És això pervers? Potser sí. Sens dubte no ens avorrim. I no, no crec que ningú estigui convençut de els seves possibilitats, “malaurat aquell que creu que pot fer-ho tot!” (això no sé d’on ha sortit)
Per què a vegades no som autèntics?
Per por de no agradar. Necessitem tant de l’amor, de l’aprovació dels altres per saber-nos que, paradoxalment, mentim sobre qui som. I tothom content! És tan important la placidesa…
La fantasia continua formant part dels ingredients de la teva literatura malgrat que ara apareix en menor mesura.
Sí. Però avui en dia “fantasia” s’associa a fades i unicorns i no hi ha res que em provoqui més ganes de matar. La “fantasia” m’agrada entendre-la barrejada amb la realitat, com la imaginació que és indestriable de la intel·ligència… A més, els elements insòlits van bé per introduir la sorpresa, allò grotesc, aquesta màgia barroera de cada dia. A l’Aniol Rafel, l’editor que he fet la sort de conèixer en aquesta aventura, va dir que això que feia no era pas “realisme màgic” com s’ha dit sinó “realisme insòlit”. Jo no sé pas què és. Faig el que puc.
En canvi l’humor si que hi és més present ara.
Sí, potser perquè estic en una etapa de la vida que necessito més expressar-me amb humor que amb tendresa… A Bedlam estava esperant una criatura, ara són dues criatures que m’esperen a mi. Calen moooooltes rialles per portar bé mil coses alhora.
L’Eva Batet ha fet diverses feines com especialista en genètica a maquilladora de cadàvers fins a professora o detectiu privat especialitzada a investigar baixes laborals. Ha de reinventar-se contínuament.
L’Eva és l’antiestereotip. L’heroïna en un món on Marvel mai ha existit, la victoriosa fracassada, el monstre simpàtic, la dona de la qual tots maleiríem haver-nos-en enamorat…que a vegades fa gràcia i a vegades far por, una tempesta que no se sap si descarregarà.
Què hi ha de Mar Bosch és l’Eva Batet?
No hi ha res de mi en ella. Jo sóc la mar d’equilibrada, tot el que faig em surt bé i només un paio s’ha enamorat de mi i va ser perquè el vaig convèncer-lo amb bons arguments. A l’Eva no crec que l’aguanti ningú, tot i que ella té bastants més recursos que una gironina carregada de punyetes.
Moltes de les seves feines han estat fruit dels seus somnis de petita. Ser escriptora ha estat un dels teus somnis?
Jo volia ser moltes coses però escriure no em va passar pel cap. El meu avi va ser dibuixant, la meva tia és pintora, jo volia ser una mica com ells. M’encantava el que feien. Poder posar sobre un paper el que els sortís dels nassos i que la gent ho pengés a la paret i tingués motius per estar content, o sorprès o tranquil en veure-ho. Més això que cap altra satisfacció personal o les ganes de comunicar.
I posar a somiar quin seria el teu somni com a escriptora?
Aquesta pregunta ja és un somni! Que algú llegit com tu em preguntis sobre les meves esperances com a escriptora…uau! No sé si sóc escriptora, això ho deixo pels grans. Jo escric i el meu somni, per ara, és poder-ho fer fins que no pugui més. Però mai se sap. Si et sembla, ens emplacem d’aquí 20 anys i en tornem a parlar.
