Jordi Nopca: ”Els editors-cocodrils de l’actualitat hauran de fer dieta a base dels seus propis llibres”.

Jordi Nopca presenta a L’illa dels llibres ‘El talent’  la seva  primera novel·la
Text de Jordi Milian

El periodista i crític literari del diari Ara, Jordi Nopca debuta com a escriptor amb ‘El talent’ (Labreu edicions), una novel·la plena de referències literàries amb petites dosis d’humor i aventura.

Els protagonistes són  una jove parella d’editors que ha robat un aparell capaç de descobrir el talent literari. Viatgen a Lisboa convençuts que descobriran nous autors i potser algun bestseller que els permeti tirar endavant el projecte d’Edicions del Cocodril. Nopca també aprofita per oferir-nos una radiografia del sector editorial actual.

Jordi Nopca respon a les preguntes de L’illa dels llibres.

-Després de parlar de literatura en diversos mitjans de comunicació, publiques la primera novel·la.  En quin moment decideixes donar el pas?
Vaig començar a escriure El talent a principis del 2007. Fins llavors només havia fet col·laboracions sobre música en revistes com Mondosonoro, Benzina i Go-Mag. El plantejament, els personatges, l’estil i fins i tot el títol tenien poca cosa a veure amb el que finalment ha acabat formant part del llibre. Em vaig decidir a publicar l’any 2011, després de posar punt i final a la tercera versió del llibre (encara el tornaria a escriure una vegada més).

-Com es veu des de l’altra banda?
Amb molta, molta calma. El meu llibre és una agulla en un paller: costa de trobar, i és molt petit.

–Sents respecte per les opinions dels lectors i dels companys de la crítica?
Les lectures que s’han fet del llibre fins ara han estat enriquidores i generoses. Creia que seria rebut amb molta menys clemència.

-A quin tipus de lectors va dirigida la novel·la?
A algú que vulgui passar una bona estona i a qui li agradi descobrir segones i terceres lectures en frases aparentment divertides. No cal haver estudiat literatura per llegir-lo: només ser una mica curiós i tenir ganes de jugar.

-Has  creat una novel·la molt literària. Moltes referències a la literatura, a escriptors com Quim Monzó, J.V. Foix i aparicions en forma de ‘cameo’ d’autors com Ramon Llull.
Volia integrar referències cultes i populars en les converses dels personatges. Per a ells, la literatura és tan important com alimentar-se, dutxar-se o dormir en llits separats –una de les seves fixacions. Des de fa tres anys, a mi em toca conviure professionalment amb la literatura, i la frontera entre textos literaris i quotidianitat se’m fa cada vegada més borrosa.

–El talent pot ser llegida també com una novel·la d’aventures, però que al mateix temps ens permet moltes capes de lectura. Quines han estat les influències a l’hora de crear la novel·la?
Tres escriptors que m’han estat molt importants –en diferents moments de la vida– han estat Josep Pla, Boris Vian i Kurt Vonnegut. Diria que dels dos primers n’ha quedat algun rastre, al llibre: Pla, pel que fa als adjectius; Vian, en relació al ‘tot és possible’, idea que seguiré explorant més endavant.

-El protagonistes d’El talent són dos joves editors que han robat un  detector de talents que els permetrà descobrir nous valors pel catàleg d’Edicions del Cocodril i decideixen viatjar a Lisboa. Per què Lisboa?
Per proximitat, per una estranya debilitat personal per les ruïnes i sobretot perquè va ser un dels epicentres de l’avantguarda artística i literària de principis del segle XX.

-Debilitat per Pessoa?
Sobretot per dos dels seus heterònims, Alberto Caeiro i Bernardo Soares.

-És necessària avui en dia una màquina capaç de captar el talent?
No puc respondre aquesta pregunta sense comprometre’m!

-Si volguéssim crear un detector de talent, hauríem d’anar introduint les dades per definir que és el talent. Coneixem quins són els seus ingredients?
El científic que inventa el prototip de talent, Johann Wolfhart, està convençut que aquests ingredients hi són… La Júlia i en Marco fan de conillets d’índies del detector.

-En moltes ocasions el talent literari no es veu reflectit amb l’èxit editorial.
A la novel·la hi apareixen uns quants futurs escriptors que, molt probablement, no vendrien gaires desenes d’exemplars. Per això es guanyen la vida d’altres maneres. Ara i sempre ha estat molt difícil poder viure de les novel·les, fet que en català és encara més difícil. Per aconseguir-ho, tot sovint cal deixar d’esforçar-se per escriure literatura i començar a trencar-se les banyes per aconseguir un bon producte.

-La novel·la compta amb una certa crítica dirigida al sector i mercat editorial…
La Júlia i en Marco es poden permetre comentaris àcids i estripats. Així i tot, el context descrit al llibre no és una fotocòpia de la realitat, vol ser més aviat una distorsió en què les estructures grans són perverses i egoistes i els projectes petits intenten obrir-se camí fent petites queixalades. Edicions del Cocodril és un nom que pot remetre fàcilment al món del còmic.

-En aquest punt crític també apareix l’humor….
L’humor recorre tota la novel·la (o això em vaig proposar). Si me n’he sortit o no ho han de dir els lectors.

-Les vendes de llibres cauen, algunes llibreries han de tancar…  Quin futur ens espera?
Negre i auster. Els editors-cocodrils de l’actualitat hauran de fer dieta a base dels seus propis llibres.

-Tindrà continuïtat el Jordi Nopca escriptor?
Em temo que la patologia de l’escriptura és incurable.

LaBreu edicions ha publicat ‘El talent’ de Jordi Nopca.