L’ILLA DELS LLIBRES entrevista l’escriptor suís després de la publicació de la cinquena novel·la ‘L’enigma de l’habitació 622’ (La Campana /Alfaguara)

(c) Jeremy Spierer

L’escriptor suís ret un homenatge, en la seva cinquena novel·la a Bernard de Fallois qui va ser el seu editor i artífex de la seva projecció internacional des de la publicació de la novel·la ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’ (La Campana/ Alfaguara)

El que ha fet popular i reconegut Dicker són els girs de guió que a ‘L’enigma de l’habitació 622’ continuen atrapant al lector, fet el converteix en un fenomen del ‘page turner’ que ens convida a continuar llegint la novel·la tot esperant un nou gir que ens mantingui concentrats en la lectura fins al final.

Hi ha escriptors que abans d’escriure tenen la seva novel·la planificada, però en el cas de Dicker, és tot el contrari. Assegura que sempre escriu sense un pla establert o un full de ruta i que es deixa endur per la mateixa història i pels personatges que ha creat. Concedeix les seves novel·les com a lector abans que escriptor i potser aquí hi podem trobar la clau del seu èxit.

La nova novel·la compta amb un assassinat, un triangle amorós i una història de venjances, traïcions i enveges amb molt suspens.
Per narrar aquests sentiments Dicker es trasllada a l’hotel de luxe Palace de Verbier, als Alps suïssos on es farà l’acte l’elecció del nou president del Banc Bezner. L’escenari de la banca li permet incloure a la narració tots els elements de suspens i la lluita pel poder.

Macaire Bezner banquer i un dels protagonistes de la novel·la i futurible nou president del banc es pregunta si ¿Pots odiar algú justament perquè l’admires massa?. La resposta que rep és ‘Sí, se’n diu gelosia’.

Personatges com Levovitx el gran triomfador o Tarnogol són els altres noms que sonen com a nou president del banc familiar. A l’elecció del nou president del banc i afegim un triangle amorós centrat en Anastasia, la dona de Bezner.

Però aquesta és la història del passat perquè en el present un escriptor anomenat Joël Dicker decideix passar uns dies de descans a l’hotel de luxe Palace de Verbier i una hoste de l’hotel i aspirant a novel·lista la Scarlett el convenç per investigar un possible crim que es va cometre fa uns anys a l’habitació 622 de l’hotel.


Amb ‘L’enigma de l’habitació 622’ seguim comprovant que el seu domini pels girs narratius continua intacte. Forma part de la marca Dicker?

No sé si és una marca o un estil, però sí que és un plaer narrar una història o un relat i comptar amb lectors que vulguin llegir-te. Fins i tot, com a lector dels meus propis llibres, m’agrada també que existeixin canvis i girs narratius. Coses que estimulin la lectura.

Concep les seves novel·les com un joc entre vostè i el lector.  Com és aquest joc i que relació busca amb el lector a través de les seves novel·les?
Existeix l’estímul i la idea que el lector i jo formem part d’una especial aliança o associació. No es tracta únicament que jo expliqui una història i el lector em segueixi, sinó que com a autor del llibre necessito que el lector continuï tenint ganes de llegir i que tingui una participació activa en la lectura.
El lector i l’autor són com jugadors d’una mateixa partida i de la mateixa manera què succeeix quan juguem als escacs, necessitem que hi hagi dos jugadors i que juguin en igualtat de condicions. No hi pot haver un que sigui superior a l’altre i per tant ha d’existir una igualtat.

-Continua treballant sense un pla establert. Quins avantatges i inconvenients li suposa escriure en aquestes condicions.

L’avantatge de no tenir un pla és que un com a escriptor gaudeix d’una enorme llibertat. Un pot tenir un pla i desviar-se, però quan un té un pla per força se sentirà una mica constret o contaminat per aquest pla.
Encara que un no vulgui, inconscientment el pla marcarà l’evolució de les idees i serà més difícil ser espontani.  Quan no tinc un pla establert escric amb moltíssima més llibertat, no obstant això el procés és molt més llarg perquè cal anar enrere constantment per a mirar de ser coherent i ser fidel a l’evolució de la història.
A més, mai sé el que succeirà en el relat i ni com acabarà el llibre. Això pot fer que un estigui perdut i a vegades sigui una mica un desavantatge.

-‘L’enigma de l’habitació 622’ és la novel·la més personal de les que ha escrit fins ara. Ofereix un joc entre realitat i ficció en ser un dels personatges de la novel·la.

Es tracta d’una novel·la molt personal, primer perquè està ambientada a Suïssa i a Ginebra, la ciutat on visc i he nascut.
És una ciutat que li tinc un afecte molt gran i aquest sentiment es trasllada en la novel·la.
Parlo de Bernard Fallois, el meu editor, que va ser un home molt important per a mi i també em va assessorar molt en les meves novel·les prèvies. A ‘L’enigma de l’habitació 622’ parlo molt de l’amistat que jo tenia amb Bernard i evidentment això fa que la novel·la sigui més personal.

(c) JULIEN FAURE

-Com s’ha sentit protagonitzar la seva pròpia novel·la?

No m’he sentit protagonista d’aquesta novel·la perquè Joel narrador de la part de ficció és un personatge fictici imaginari que és allí per a contar una història com qualsevol altre personatge.
Tot i que el personatge en la part de ficció que es diu Joel, aquest Joel fictici no sóc necessàriament jo perquè és un personatge novel·lesc

-Què hi havia de Joel Dicker en els personatges anteriors d’Harry Quebert o Marcus Goldman?

No hi ha en ell més de mi que en altres personatges com Marcus, Harry o Olga. Jo l’he creat i li poso situacions davant les quals ha de reaccionar però no hi ha res més personal en ell només perquè s’anomeni Joel.
En Harry Quebert el personatge principal es deia Marcus Goldman el protagonista. Em recordo que els lectors en aquells dies els lectors deien que Marcus Goldman era jo.
Jo els ‘hi comentava que no. Encara que existeixi un personatge que es s’anomeni com l’autor, això no vol dir que aquest personatge tingui més de mi que altres personatges

-Era necessari ser un dels personatges de la novel·la per a retre un homenatge al seu editor Bernard de Follois.  Descriu a la novel·la la seva relació i com va confiar en vostè. Quin llegat li va deixar Bernard de Follois?

Evidentment hi ha moments en els quals parlo de Bernad de Fallois i són moments on explico el que vaig viure. Per explicar-ho necessitava expressar-se els fets reals.

-En la novel·la s’atribueix una frase del seu editor sobre l’èxit d’una novel·la
‘L’èxit d’un llibre no es mesura per la quantitat d’exemplars venuts, sinó per la felicitat i el plaer que sentim quan l’editem’.  Què és l’èxit per a vostè?

Per a mi l’èxit, és el plaer que tenim per a quan portem a terme un projecte. No tenim control cap sobre l’èxit comercial d’un llibre, no obstant això sí que podem controlar el procés d’escriptura i per a mi l’èxit és aquest plaer, aquesta felicitat i satisfacció que un té quan porta a terme un projecte i l’acaba.

El seu editor li havia comentat en alguna ocasió que escriure de manera senzilla era el més difícil.

Bernard deia que era molt fàcil ser banal però molt difícil ser senzill. Jo crec que la simplicitat és un element fonamental per a una bona novel·la perquè quan això sorgeix amb facilitat és que un està en contacte amb el lector i que un té suficient marge per a imaginar i crear.

-Després de la publicació de cinc novel·les encara es resisteix a denominar-se o considerar-se escriptor?

Segueixo evolucionant i amb la meva cinquena novel·la evidentment és més fàcil sentir-me escriptor i presentar-me com a tal, però sempre hi ha molts dubtes i moltes preguntes sobre l’ofici d’escriptor.

Continua escrivint a les seves novel·les sobre l’ofici d’escriptor. En realitat vostè dubta de si realment és un ofici i de quines són les seves regles a diferències altres professions.

Em vaig preguntar sobre les regles si és cert que la regeixen o que regeixen e la la escriptura.  Caldrà plantejar-se que és un escriptor perquè no hi ha cap regla ni normes ni diploma que a un li faci escriptor.
Un escriptor escriu una vegada a l’any, una vegada al mes o una vegada per setmana.
Un pot ser escriptor si viu del que escriu o no. O si ho fa com a complement per a tenir uns ingressos extres.
Escriptor és qui vol ser-ho i per això em plantejo moltes qüestions i em faig moltes vegades aquestes preguntis. En el fons jo em dic que no sóc més escriptor que un altre i tot això ho tracto en les meves novel·les.

-De petit volia ser músic. Què li va fer canviar d’opinió?

Si, vaig voler ser músic però també volia explorar altres àmbits, altres formes creatives, m’agradava dibuixar, m’agradava escriure i al final escriure es va imposar com una cosa més potent, amb més força.

-Fins ara no havia parlat de la seva Ginebra natal i preferia creuar l’atlàntic. Tornar a la Ginebra natal suposa un final o un canvi d’etapa en la seva literatura?

No sé si és un canvi d’etapa però tenia ganes de passar a l’altre costat de l’Atlàntic i anar a Ginebra. Per a mi Ginebra és una ciutat molt important, aquí vaig néixer i vaig créixer. Crec que ja havia arribat el moment de compartir la meva ciutat amb els meus lectors.

En alguna ocasió ha comentat que li agrada escriure sobre temes desconeguts per a vostè.

M’agrada no conèixer massa alguns temes per guanyar més llibertat. Com menys sabem d’un tema, més lliures som a l’hora d’inventar.

-La nova novel·la se centra en la gran banca i en el procés d’elecció un nou president . Per què li ha interessat en aquesta ocasió la banca?

Perquè el banc o la banca és un àmbit que no conec i tampoc m’interessa en particular. Com no conec aquest món de la banca llavors i com funciona, en realitat això m’ha permès tenir més llibertat per imaginar i aquest poder d’imaginació és llibertat.

-Una novel·la on es desperten sentiments com les passions, gelosia, enveges i les traïcions.

Es tracta de sentiments que m’interessen molt i que tots hem tingut en la vida però no tots en sentir-los actuem o sentim igual.
La passió, la gelosia, l’enveja o la traició, tots hem sentit aquests sentiments en algun moment, però no tots hem actuat de la mateixa forma.
No tots hem comès un acte greu, no hem robat, no hem matat pels sentiments, no ens han portat a aquesta mena d’accions que protagonitzen en les novel·les.
Però no obstant això hi ha gent que sent aquests sentiments negatius i els porten a cometre crims.
Llavors no és tant els fets, sinó les motivacions o el motiu pels quals una persona pot actuar d’aquesta forma i pot arribar a cometre un crim

-Cinc novel·les publicades que compten amb unes certes similituds com el domini dels girs narratius però amb unes certes diferències entre elles. A cada novel·la tenim la sensació que s’ha volgut posar a prova.

És molt important quan escric un llibre preguntar-me que passarà. Sobretot que em passarà a mi com a escriptor i que aprendré, com evolucionaré i seguiré endavant. Això és una cosa que em plantejo. En aquesta novel·la tenia ganes d’escriure sobre Ginebra, tenia ganes de parlar d’ella perquè no és una ciutat que forma part de la meva imaginació. És important també narrar des del punt de vista la imaginació. Això no vol dir que en les futures novel·les no vagi a tornar als Estats Units.

-Com va viscut la pandèmia de la Covid-19?

He tingut la sort que no m’ha afectat directament la malaltia físicament ni tampoc conec a gent que hagi estat afectada per la malaltia de manera directa.
No obstant això, és molt trist i em fa moltíssima pena totes aquelles persones que han passat dificultats i, que han sofert la COVID-19.
Penso en aquesta gent que viu en petits apartaments, potser amb persones violentes i amb violència familiar. També em preocupa moltíssim els comerciants, la gent que té botigues que hagi hagut de tancar .. en fi tot això em preocupa i del que succeirà
Penso en aquest patiment moral, econòmic social o físic.

-Ara haurà de renunciar el contacte amb els lectors i la presentació i promoció de la novel·la ha canviat. Com ho està vivint?

És molt trist no poder anar a les llibreries i no poder anar a Espanya o a altres països on el meu llibre publicarà publicar-se. No poder veure directament en viu i en directe als lectors, als llibreters o als periodistes.
Tot això em fa molta pena perquè els lectors són molt importants per a mi. Vaig començar una relació molt forta i molt estreta fa vuit anys, una relació que cada vegada és més estreta.
No poder veure als meus lectors em fa molta pena i espero poder fer-ho aviat.

-Podrem treure una cosa positiva d’aquesta situació que ens ha tocat viure?

Espero que puguem treure alguna cosa positiva i que ens permeti aplicar-ho en el futur. Crec que això també és una crida a la responsabilitat perquè ens hem d’adonar que l’impossible pot arribar a ser possible. Crèiem abans del confinament que els governs no podrien tancar els països o fins i tot el planeta sencer.
Hem de ser conscients que l’impossible pot arribar a ser possible. També estic pensant en el canvi climàtic i els climatòlegs.
Sempre ens diuen que hi ha un gran perill per a la humanitat si no arribem a restablir una espècie d’equilibri ecològic natural. La gent diu que això no és possible i que no passarà una cosa així.
Espero que tots actuem en conseqüència perquè ara que hem vist el que ha ocorregut amb la pandèmia, estiguem tots a l’altura de la responsabilitat que tenim.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here