0 Flares 0 Flares ×

Javier Sierra conversa amb L’Illa dels Llibres per parlar de literatura, creativitat i el poder de les paraules arran de la publicació de la novel·la ‘El fuego invisible’.

Entrevista i fotografies JORDI MILIAN

L’autor de les novel·les ‘El maestro del Prado’ ‘La cena secreta’ o ‘La pirámide immortal’ ha rebut el premi Planeta 2017.

A ‘El fuego invisible’ un jove professor, instal·lat a Dublín i nét d’un famós escriptor ja mort, s’estableix uns dies a Espanya i  aviat es veurà implicat en una misteriosa trama que té com a objectiu trobar l’autèntic origen d’un objecte capaç tant d’atreure a poderosos enemics com de crear nous mons. L’avi va intentar explicar el gran secret de la font de les idees i esbrinar d’on venen les idees?.  Javier Sierra en sporposa nous misteris per resoldre amb una història que reivindica el poder de la paraula i l’origen de la creativitat.

El nom de Javier Sierra cada any sonava com a favorit per guanyar el premi Planeta
Gairebé han estat deu anys d’espera perquè l’any 2007 va ser la primera ocasió que el meu nom va sonar amb força entre els possibles guanyadors. Em va sorprendre molt aquella rumorologia i la intensitat de la mateixa perquè acabada de publicar ‘La ruta prohibida’
I no estava entre els meus plans escriure una altra novel·la en aquells moments.
Vaig viure moments curiosos i lectors, llibreters i premsa em trucaven i m’enviaven missatges.
Els següents anys va passar el mateix i llavors quan arribava la data del 15 d’octubre vaig optar per despenjar el telèfon perquè era molt gran la pressió psicològica. En realitat no era una pressió real perquè jo no tènia una obra per presentar-me al Premi Planeta.
No ha estat fins a aquest any, quan en el mes de maig, ja estava acabat l novel·la i vaig pensar en l’opció de presentar-me.

‘parteixo de zero cada vegada que publico una novel·la’

Per fi ha deixat enrere aquesta pressió?
He deixat enrere la pressió de la gala del 15 d’octubre perquè les bases del premi indiquen que mai més em podré presentar al Premi Planeta i tampoc ningú podrà rumorejar sobre si em presento i guanyo el premi.
Ara aquesta pressió és una altra perquè quan llances una nova novel·la has de convèncer i conquistar als teus lectors.
A cada novel·la parteixo de zero i és com si tornés a començar perquè al final cada llibre és una aventura nova.

Llavors veu cada nova novel·la com un nou repte o un nou examen.
A cada novel·la estàs plantejant un nou cas i fas noves preguntes al lector.
Nous protagonistes amb una psicologia nova i per tant tot és com una estrena.
En temes literaris no hi ha terreny guanyat i qui digui el contrari s’equivoca. Si et confies, pots acabar reescrivint obres per complir l’expedient, per estar i no per intentar escriure una bona novel·la.

Hi ha una de les frases o reflexions que apareixen en la novel·la sobre el que concedeix la bona literatura un escriptor és la immortalitat.
És el mateix el Grial. El grial és alguna cosa que es busca,  com l’autor busca una bona història per explicar. Quan s’aconsegueix, en aquestes rares ocasions, el que  aconsegueixes és la immortalitat. Una bona història és eterna i comprensible universalment com ho és el símbol del Grial.
Ho he pogut comprovar quan es va publicar als Estats Units ‘La cena secreta’ l’any 2006, dos anys després de publicar-se a Espanya, es va convertir en un fenomen i va entrar a les llistes dels més venuts als Estats Units. Llavors rebia periodistes dels grans mitjans i presentava el meu llibre a les grans ciutats americanes i va anar llavors quan em vaig adonar que una bona història interessa el mateix a un senyor de l’Empordà que a un camperol de Milwaukee. I descobrir això, és fantàstic.


No són els llibres els que no tenen ànima i potser som els lectors que l’haguem perdut.
Jo volia fer una reflexió per convidar al lector a pensar una mica sobre aquest fenomen tan contemporani que són els bestsellers. Es tracta una etiqueta, per cert jo crec que en certa mesura és desafortunada, perquè és una etiqueta diguem que de caràcter comercial i es valora comercialment l’èxit d’un llibre per si ven.
En canvi no es valora pel que explica o pel que provoca als lectors. Al món anglosaxó té unes connotacions que són molt diferents del món llatí. Un bestseller és necessàriament un bon llibre mentre que al món llatí és gairebé sempre un mal llibre un producte d’alt consum, de poca elaboració i poca profunditat.

“El lector és, entre tots els públics, el millor format”

Al final, qui  decideix  és el lector.
Sempre he pensat que el lector, és entre tots els públics que existent, el millor format. El lector és algú que reflexiona, que s’enfronta el sol al desafiament de la lectura i que té una capacitat crítica.
Per tant, dir que perquè ho llegeixen molts un llibre, és un mal llibre, em sembla una falta de respecte a la intel·ligència. Aquesta reflexió la volia transmetre en la novel·la perquè a mi m’ha tocat patir el pes d’aquesta etiqueta i crec que fins i tot les obres de Dan Brown es poden reivindicar en aquest sentit.

Tampoc fuig de la part lúdica.
Però la part lúdica és la forma, no el fons i aquesta és la clau. Vivim en una època on ens perdem en les formes i per tant quedar-nos solament en la part lúdica i l’entreteniment és fer-li un flac favor al veritable valor de la literatura. El veritable valor de la literatura és que ens desperta noves percepcions a nous mons, ens fa preguntar-nos qui som i a on anem.
D’alguna manera ens inquieta i sí la literatura no t’inquieta d’alguna manera, no et sacseja per dins, hauríem d’anomenar-la una altra cosa i no literatura.

Moltes novel·les se centren en la recerca del sant Grial però ‘El fuego invisible’ cerca precisament la seva utilitat.
És la gran pregunta que deixa sense respondre Chretien de Troyes en el seu famós llibre ‘El conte del Grial’. Gairebé tota la literatura que s’ha gestat entorn del Grial és una literatura que beu directament del mite de la copa que va tenir Jesús en la taula de l’últim sopar i de la cerca d’aquest objecte.
Vaig descobrir que el Grial és alguna cosa que no apareix en els Evangelis i ni tan sols Sant Pau fa referència en la seva carta als Corintis on descriu l’Últim Sopar. Hauríem d’esperar més de 1000 anys per llegir en un llibre la paraula Grial i és precisament en l’obra de Chretien de Troyes, on diu que és un objecte que sosté una dama en un festeig.
Un objecte particular com una espècie de bol que irradia una llum tan potent apaga i eclipsa a totes les persones del seu  voltant.
Com no explica, no interpreta que és i perquè serveix, mor sense acabar el seu conte i després arriben molts intèrprets que diuen de tot; la immortalitat, que és una pedra caiguda del cel o una maragda que s’ha desprès del front de Llucifer, la copa que utilitzo Josep d’Arimatea per recollir la sang de Jesús en la creu o la copa en la qual va beure el vi en la consagració. Tot això són interpretacions posteriors.

Però, una de les primeres imatges del Grial segons narra a la novel·la es produeix en unes pintures romàniques de Sant Climent de Taüll.
El veritable Grial és un objecte que irradia llum i aquest veritable Grial apareix 60 anys abans de Chretien de Troyes en 1123 pintat a l’església romànica de Sant Climent de Taüll als Pirineus.
Tenia un misteri per davant, perquè es va inventar pictòricament el Grial als Pirineus?. Tenia un misteri a les meves mans molt potent i em vaig aferrar a aquest misteri per construir el meu novel·la

“El Grial representa el punt d’intersecció entre el món diví i el món humà”

Per què ens fascina el Grial?
La resposta és molt senzilla, perquè el Grial representa el punt d’intersecció entre el món diví i el món humà. És aquesta peça aquesta frontissa del contacte entre el sobrenatural i el natural, i és la resposta tots els nostres anhels en el fons. Però no solament el Grial, ho és també la Kaaba per als musulmans. Són certes relíquies en altres contextos culturals, per això ens fascina, perquè és la nostra clau d’accés a aquest món que intuïm que existeix, però que no som capaços de veure-ho.

Però sobretot que ens parla de literatura, de creativitat i de saber d’on sorgeix aquest foc invisible.
Les idees i d’on sorgeix aquest foc invisible és l’ànima d’aquest llibre. Tracta de respondre a aquesta pregunta i naturalment les respostes estan en els autors que al llarg dels segles han donat alguna pista sobre d’on vénen les seves idees.

Gràcies a això em trobo amb Ramón María del Valle Inclán que ha passat a la història com a dramaturg del esperpent, l’home que retrata la societat espanyola castellana sobretot de finals del segle XIX inicis del XX.

Valle Inclan tenia unes inquietuds espirituals molt profundes i van molt més enllà de les socials. Va escriure un llibre titulat La luz maravillosa l’any 1916 on tracta de trobar la raó que de vegades il·lumina l’ànima del creador en els processos d’escriptura i aquesta llum meravellosa és una metàfora de la il·luminació que tenen els místics quan de sobte comprenen l’univers i se senten capaços de transmetre-ho a la resta.

Això em va semblar fascinant, igual de fascinant descobrir que Victor Hugo es va passar dos anys de la seva vida a l’illa de Jersey exiliat per culpa de Napoleó III, practicant sessions d’espiritisme i comunicant-se amb els difunts, que li explicaven històries que ell anava anotant meticulosament en un quadern. S’especula que d’aquestes revelacions va treure idees per escriure Els miserables.
Totes aquestes històries em fascinen perquè t’estan dient que l’origen de les idees és aliè a l’ésser humà i sembla que estan per aquí surant i de sobte ens connectem, no se sap amb quins mecanismes, i només per aquesta insinuació a mi em semblava molt interessant per explorar.

“Sóc un escriptor en construcció”

Ha aconseguit arribar a aquest foc invisible?
Em queda encara molta feina per fer. De la mateixa manera que els místics havien de preparar-se amb llargs dejunis i períodes d’aïllament, jo m’imagino que per arribar aquest moment d’epifania, hauré de preparar-me amb molts aïllaments de cara a les pròximes novel·les. Jo sóc un escriptor en construcció, cada nou projecte em millora i cada nova novel·la és millor que les anteriors.

Tal com assenyala a l’inici de la novel·la, Doris Lessing, ja va parlar d’aquest foc invisible.
La cita és espectacular. Tenia com cinc o sis cites per començar el llibre però un primer títol per a la novel·la era La muntanya artificial. Quan vaig acabar la novel·la, el títol de La muntanya artificial no em quadrava del tot i em semblava un títol una mica fred pel que jo volia transmetre. Potser el lector es despistaria amb l’adjectiu d’artificial, així que vaig decidir buscar un de més càlid i va sorgir ‘El fuego invisible’ que és molt més càlid.

Quan vaig trobar el foc invisible i vaig llegir les cites de l’inici, em vaig adonar que Doris Lessing estava parlant d’això exactament i vaig veure que era la cita perfecta. Ho vaig interpretar com un senyal i que aquest llibre no podia tenir un altre títol que El foc invisible.

“Moltes vegades ens limitem a nosaltres mateixos”

Que ens pot limitar la creativitat?
Moltes coses que ho limiten són els dogmes, les idees dogmàtiques, les educacions excloents o els ambients amb excés materialistes.
I sobretot, ens limiten la creativitat, els frustradors que són uns personatges que transiten per la meva novel·la i que podem ser qualsevol de nosaltres en qualsevol moment. Quan a algú a qui  presentes una idea quimèrica i et diu que és impossible,aquest, segur que és un frustrador.
El més trist de tot plegat, és que moltes vegades ens limitem a nosaltres mateixos. Cal buscar aquest equilibri per saber vèncer i tenir sempre l’esperit en el cel i els peus en la terra.

Llavors ens autocensurem.
Moltes vegades, ho fem per no defraudar o per no semblar un boig. Busquem una integració còmoda dins del col·lectiu. Moltes vegades ens censurem nosaltres mateixos i actuem com els nostres pitjors enemics.

“En aquest país hi ha molt escriptor i molt talent sense fer eclosió”

Creu que la novel·la podrà despertar el foc invisible als lectors?
M’encanta que ho vegis així, perquè una de les coses que més m’agrada, és que el llibre pugui estimular a nous escriptors. Cal aixecar el cap i donar un cop d’ull al voltant i parlar amb les persones que tens a prop, per adonar-te que tothom té una història a explicar, En aquest país hi ha molt escriptor i molt talent sense fer eclosió.
Molta gent em ve i em comenta que voldria escriure però no s’atreveix.

A ‘El Fuego invisible’, el que faig, és donar una empenta a aquest abisme que és l’escriptura, perquè també hi ha una mica d’abisme, però és un abisme meravellós on un pot aprendre a volar i això és el millor que et pot passar en la vida.

En una època com massa distraccions al nostre al voltant, com aconseguim augmentar el nombre de lectors o captar la seva atenció?
És complicat però ningú diu que la vida sigui fàcil.
Quan tu analitzes la fórmula de Javier Sierra te n’adones que és un nen nascut en una ciutat petita, educat en col·legis públics, de pares funcionaris i sense escriptors en la família.
És un nen que es mostra interessat de ben petit pels ovnis, el sobrenatural i els misteris de coses que aparentment a ningú li interessa. No obstant això, aquest nen quan creix guanya el Premi Planeta.
Aquest nen no és només Javier Sierra, aquest nen, som tots i com ha arribat aquest petit a ser el que és? Doncs sobretot creient en un mateix i creient que el missatge que porta dins és important i que és molt més important que el resultat esportiu del diumenge o el número de la loteria de la grossa del 22 de desembre. Hi ha alguna cosa que està per sobre de tot això, si tu t’ho creus i estàs convençut, acabes convencent a la resta.

“No ens deixem abatre pels frustradors”

Quin consell li hagués donat a aquest Javier Serra nen?
Principalment, que no és deixés abatre pels frustradors. Jo sí que he sofert aquest abatiment en moltes ocasions i aquesta solitud.
Sobretot, cal mantenir-se fort, si val la pena el que has de dir i explicar.

Veurem aviat algunes de les seves novel·les adaptades al cinema?
Hi ha projectes en marxa com el procés de preproducció d’una sèrie europea sobre ‘La última cena’, però tot va molt lent i com és una producció molt cara, els productors s’ho prenen amb molta filosofia.
Però, no m’importa massa, perquè una de les virtuts de la bona literatura és que estimula les imatges en el lector. He vist coses en els últims anys des de la perspectiva de lector. Ja ningú , per exemple, podrà imaginar la cara d’Harry Potter sense la cara de Daniel Radclife. Hollywood ens ha robat a Harry Potter i això, no sé si està bé, però és una reflexió que deixo.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here