0 Flares 0 Flares ×

La novel·la “L’homenatge”, de Xulio Ricardo Trigo, va guanyar el premi Nèstor Luján. Pensant en la seva doble condició d’escriptor i fotògraf li hem fet un encàrrec singular. La proposta és que ens expliqui en imatges de la seva collita el perquè d’aquesta novel·la. Això és el que ha sortit…

  1. PARADOXES

Una de les qüestions més singulars a la que em vaig enfrontar durant l’escriptura de “L’homenatge” va ser que, des del meu punt de vista, el projecte era ple de paradoxes. Com a fotògraf que treballa de manera preferent en blanc i negre em vaig trobar que la fascinació pel Modernisme havia d’incloure, necessàriament, una reinterpretació dels colors, fonamentals en la visió artística d’aquest moviment. S’havia de treballar, doncs, modulant les games de grisos que podrien sortir dels arxius fotogràfics en color. Aquesta manera d’editar, gens aliena a la fotografia moderna en blanc i negre, ajudaria en la reinterpretació que volia portar a terme. Serà la base, a més a més, de les fotografies que formaran part de l’exposició “Una visió del Modernisme” que es veurà per primera vegada al mes de febrer a la Sala 22 de Girona.

La paradoxa, enorme, al meu entendre, és que fotografiar el modernisme en blanc i negre ens acosta a la representació que es feia durant la vigència del moviment artístic. Aleshores, la fotografia en color encara tenia molt de camí per recórrer i tan sols la pintura era capaç de donar-nos notícia de l’afecció pel color dels artistes del Modernisme. Literalment, d’això es podria dir “El món capgirat”.

En la primera fotografia podem gaudir del teló del Casino Prado, de la Vila de Sitges. La que figura a sota d’aquestes línies és un sostre del recinte modernista de l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Totes dues es podran veure a l’exposició…

 

  1. LA NATURA, L’ALIADA

“Li agradava observar la platja d’allí estant, més que barrejar-hi els peus nus, sobretot des que havia descobert que cap a la posta de sol la sorra es convertia en un mantell daurat que era talment del color que portaven els vestits de les princeses.” Dins L’homenatge, p. 48.

Una novel·la també és una successió d’imatges. Vaig passar moltes hores a la platja de Sant Sebastià de Sitges quan estava escrivint, mirant-la des de tots els angles, intentant descobrir com seria aleshores, als anys 30 del segle XX, però també abans durant els anys de les Festes Modernistes. Potser la sensació més intensa va tenir lloc el dia en què em vaig quedar fins a la posta de sol. La sorra es va incendiar davant els meus ulls i vaig pensar que, vivint tan a prop, la meva protagonista, la Conxita Canut, aquell personatge que em serviria com a fil conductor de la novel·la, necessàriament havia de tenir la platja com a un dels seus punts de referència.

Més tard, amb L’homenatge a llibreries, un lector va posar en dubte aquest paràgraf. La meva resposta va ser publicar una de les fotos més afortunades de les que vaig capturar durant les meves estades a Sitges…

Es pot dir que aquesta imatge té reminiscències txèkhovnianes –“La dama del gosset” ens ve de seguida a la memòria. També que no es correspon amb l’època de la novel·la, però la ficció històrica necessita aprofundir en el passat i, alhora, el suport del més proper. Interpretem la Història des del que som, des de les nostres experiències, i, sense cap dubte, només podem viatjar en el temps a través dels coneixements que ens brinda el món que ens ha tocat viure. En tot cas, les dues imatges anteriors ens parlen de la sorra incendiada que la Conxita Canut considerava com a una prolongació de casa seva.

D’altra banda, en aquesta entrada heu pogut comprovar que, sigui quina sigui la nostra adscripció fotogràfica, l’ús del color és tan connatural als nostres temps que de vegades no podem prescindir-ne.

  1. LA MAR, SEMPRE PRESENT.

Hi ha estudiosos, com ara en Carlos García Gual, capaços de trobar els ancestres de la novel·la històrica en antigues narracions, fins i tot de l’Egipte alexandrí. No hi ha gaires dubtes, però, que tal com la concebem ara prové de la fascinació romàntica per l’Edat Mitjana. Des de Walter Scott, els novel·listes que ens acostem al gènere demostrem sovint un profund interès per l’ambientació de les nostres obres. Això implica no sols un ús correcte del llenguatge o les eines quotidianes, també les forces de la natura formen part de la construcció psicològica dels personatges.

Un dels aspectes que més sorprèn els visitants del Cau Ferrat és la proximitat a la mar de l’edifici que en Santiago Rusiñol va deixar en herència a l’ajuntament de Sitges perquè el convertissin en un museu. Les finestres són a tocar de l’aigua i les ones transmeten el seu estat d’ànim a l’interior de la casa. Una mar que brama o una mar silenciosa configuren extrems possibles per als habitants que van ocupar el Cau durant l’època modernista i més enllà.

Així mateix, la mirada viatja lluny, a través de les finestres, fins a una ratlla de l’horitzó sempre canviant. Hi ha una vella fotografia d’en Rusiñol i la seva companya, la Lluïsa Denís, en què tots dos són al balcó semicircular de la Sala del Brollador. Des què la vaig veure em pregunto quina seria l’escena marina que contemplaven, quin era el moment del dia? La resposta és difícil, atesa la mala qualitat de la imatge, però en nombroses captures, des de l’interior o les proximitats del Cau Ferrat, he intentat esbrinar-ho…

  1. A LA RECERCA DE LA INTIMITAT.

Una visita al Cau Ferrat ens permet captar escenes que ben bé podrien tenir a veure amb la intimitat de les persones que el van habitar. Darrerament m’interessen de manera molt especial la intimitat dels personatges de les meves novel·les. Pot resultar molt fascinant investigar els grans fets històrics, les batalles, els regnats de llegenda, però al capdavall, al darrere de tot això, hi havia sempre algú que pensava, que sentia, que somiava.

No us passa, quan visiteu pobles gairebé abandonats, que acabeu al bell mig d’algun carrer intentant imaginar-vos les veus de les gents que el devien viure, els crits dels nens sortint del col·legi o l’enrenou a la botiga de queviures i de tantes altres coses?

Alguna cosa semblant em va succeir mentre escrivia “L’homenatge”. Si això és possible, amb més intensitat que altres vegades. Trepitjar els espais que havien servit com a escenari era important, però encara ho era més estudiar les contradiccions que devien arrossegar els homes i les dones modernistes. Quan van començar a pintar sobre fets quotidians, a retratar la família, a escriure sobre els seus viatges, trencaven en mil bocins els conceptes del classicisme que els havia precedit.

En poques coses devia ser tan evident com als quadres de nus. Era la vida, palpable, tangible, la que s’hi manifestava, lluny de mitologies i mistificacions. Per això vaig escollir per incloure a la coberta de la novel·la el magnífic quadre de Ramon Casas “Flors despullades”. Per això, també, vaig fer moltes fotografies perseguint aquests retalls d’intimitat.

A la següent imatge, retall de la reconstrucció que s’exhibeix al recinte modernista de l’hospital de Sant Pau.

  1. EMMARCAR EL MÓN.

Milers d’imatges se situen dins el meu visor durant l’escriptura d’una novel·la. De sempre he sentit interès per la fotògrafa americana Annie Leibovitz, però es va convertir en devoció quan vaig escoltar en un documental sobre la seva obra com plantejava els records de les seves primeres captures.

Segons l’Annie, va entendre el que era una fotografia mentre anava de viatge amb els seus pares; les finestres del cotxe familiar li servien de marc per enquadrar tot allò que veia. Així va fer tota una col·lecció de captures prèvies a les que més tard començarien a conformar la seva extraordinària obra fotogràfica.

Em va impactar amb força aquesta frase. Jo també veig contínuament fotografies, a través d’un visor real o imaginari, també viatjava sovint amb els meus pares i feia el possible per retenir el món que veia a través de les finestres del cotxe.

Tants anys després d’aquestes experiències, el meu mètode no ha canviat gens. Continuo mirant i construint a través del visor. Em costa pensar un escenari si abans no ha quedat fixat de manera fotogràfica, necessito emmarcar l’espai, tal com treballa un escenògraf o un pessebrista.

A la primera fotografia: Un grup de persones passejant pel Racó de la Calma de Sitges. Aquest fa honor al seu nom i talment semblaria que ni una multitud seria capaç de trencar el silenci que l’envolta. El propi carrer funciona com a marc natural. A la segona, una de les reixes de la col·lecció de ferros d’en Rusiñol.

  1. ALGÚ QUE ARRIBA I OCUPA TOT DE BUITS.

Moltes de les novel·les que hem gaudit, des del segle XIX fins aleshores, parlen d’un personatge que arriba, que se situa en un lloc on era necessari per omplir buits. Se m’acut, així d’entrada, Anna Karenina, de Tolstoi, o Los gozos y las sombras, de Torrente Ballester.

A L’homenatge, en Carles Solé fa aquesta funció i només podia arribar a aquella estació de Sitges que va ser durant el primer terç del segle XX un punt d’encontre per a la burgesia catalana, una mena de distribuïdor des del que es podien prendre múltiples direccions. En Solé convoca els homes i dones del Modernisme amb l’ajuda de la vídua d’en Rusiñol, la Lluïsa Denís, i els convida a explicar-se.

Els escenaris que proposa la meva novel·la són París, Barcelona i la vila de Sitges, indrets on els protagonistes d’aquesta època tan fonamental per a l’evolució de l’art català fan seu l’esperit de la modernitat. Jo em vaig limitar a escoltar-los i a retratar-ne els espais amb l’esperit del que vol fer seus els records d’una vida.

  1. LA FOTOGRAFIA DISSOL I RESÒL.

Res més lluny de la fotografia que la realitat. Des de l’instant en què aproximem l’ull al visor i enquadrem ens dediquem a construir una realitat paral·lela, contaminada bellament de totes aquelles influències que hem rebut com a fotògrafs, com a persones. Però hi ha una altra característica molt propera a aquesta que, particularment, m’ajuda en la lectura de la Història que després faig servir a les meves novel·les.

La fotografia dissol la realitat i fa que les imatges s’endinsin en el terreny d’allò nebulós, no tant per la manca de definició com per convertir el real en una referència llunyana, capaç de resoldre la distància temporal.

Si fem una fotografia en un espai molt concorregut a mesura que anem augmentant el temps d’exposició les persones es van convertint en meres formes que acaben esvaint-se. Existeixen càmeres capaces de mostrar en pantalla l’evolució de la fotografia a mesura que es va construint. Resulta enigmàtic i sorprenent comprovar com amb el pas dels segons les figures humanes van desapareixent del enquadre i només queden les formes d’allò més difícilment immutable, com ara els carrers, els edificis, les parets…

En aquesta fotografia de l’ermita de Sant Sebastià de Sitges, un dels referents de la novel·la “L’homenatge”, el reflex en l’aigua la transforma doblement. No sols es veu a través del filtre de la càmera, també l’element líquid la fa extremament fràgil. Si augmentéssim el temps d’exposició, una ona es podria emportar la ja escassa nitidesa…

Hi ha una expressió japonesa, Yūgen, que relaciona el coneixement amb l’emoció, la profunditat, el misteri, quan aquests van més enllà de les paraules. Em penso que la fotografia ens pot proporcionar de vegades les eines per endinsar-nos en aquestes sensacions. A través d’aquesta dissolució que ens proporciona podem resoldre la distància temporal, somiar amb la seva col·laboració que l’escenari de referència és aquell que va ser en una altra època.

Xulio Ricardo Trigo
Gener, 2018