Entrevista: Mara Torres i La vida imaginaria

La finalista del premio Planeta presenta a L’illa dels llibres la seva  primera novel·la.
Text i fotos: Jordi Milian

Mara Torres va escriure La vida imaginària perquè necessitava volar.
Amb la novel·la La vida imaginaria ha estat ser finalista del premio Planeta 2012 gràcies a una història  àgil, amena i  directa.
Torres descriu el procès de dol que pateix Fortunata Fortuna  la protagonista, després de tres anys de relació amb Beto. Fortunata no assumeix en un inici que la relació s’hagi acabat  i ha de començar de nou i reinventar-se a si mateixa per superar la situació i tornar a la vida real.
L’illa dels llibres ha entrevistat a la periodista i ara escriptora.


Vas escriure La vida imaginaria perquè necessitaves volar….
La literatura precisament m’havia donat ales; jo estava vivint un moment en el qual necessitava escapar quan vaig crear a Fortunata Fortuna, de fet la vaig crear perquè em fes companyia, i és cert que des d’aquest moment ja no vaig tornar a sentir sola mai.
M’he adona’t que després de fer un informatiu diari amb informació tan complicada i tant dura des de fa quatre anys, em venia molt bé al matí tenir aquest moment de desconnexió i de llibertat en el qual tu t’estàs inventant la realitat que et ve de gust.

Les ganes de volar les dóna la literatura però no el periodisme diari..
En el periodisme estàs treballant amb informació real, la pots fer més o menys original, pots buscar fórmules per fer alguna cosa diferent cada dia, però treballes amb un material que és la realitat, no pots inventar-te-la. Amb la literatura pots fer el que vulguis amb els teus personatges i amb la trama, encara que a la meva realment les ales me les ha donat la literatura com a lectora, la meva autèntica vocació és com lectora, jo estic agraïda a alguns autors perquè els dec ser qui sóc i com sóc.
Hi ha alguns llibres que han format part de la meva vida i vaig sobreviure gràcies a ells, a la lectura d’aquests llibres.


Segueixes tenint aquestes necessitats de volar?
Jo sóc autora de “La vida imaginaria” que protagonitza Fortunata Fortuna i que vaig escriure perquè ho necessitava i perquè encara que vaig intentar evitar-ho, perquè la vaig guardar en un calaix, no vaig poder evitar-ho. Fortunata Fortuna és un personatge molt potent, tant que jo crec que va ser ella la que em cridava des d’aquell calaix i copejava la fusta quan jo passava per davant. Jo feia que no la sentia però en realitat ella estava cridant-me …no sé si em tornarà a passar.
També haig de dir que ser finalista del Planeta, dispara espectatives i et porta als aparadors de les llibreries de la nit al dia.


En la teva vida imaginària, t’imaginaves ser finalista d’un Premi Planeta?
Mai en la meva vida, per descomptat no entrava en els meus plans. Llavors et preguntessis: i perquè et vas presentar? Jo tenia una obsessió per escriure, en trobar lectors que no sabessin que jo estava darrere de la novel•la.
Havia rebut bona resposta d’amics i familiars i coneguts a qui havia passat la primera part de la novel•la, però estava obsessionada amb que algú que no sabés que Mara Torres estava darrere de Fortunata Fortuna llegís la novel•la.
Per aquest motiu em vaig presentar al Planeta i de sobte, passa el filtre de les quatre-centes i escaig novel•les i es queda entre les deu finalistes, i aquí és on comences a somiar i comences a imaginar que potser et poden donar un premi.
La nit del 15 d’octubre quan vaig sentir el meu nom, quan van dir Pilar Otero que pertany a Mara Torres, jo vaig veure que s’havien unit la vida imaginària i la real amb una força descomunal.


‘La vida imaginaria’, és una novel•la que arrenca des de l’abandó. Fortunata Fortuna després de tres anys trenca la seva relació amb Beto. Torna a la vida real, després d’haver passat en una mena de búnker.

Precisament Búnker era el títol que havies posat a la novel•la per presentar al premi…
És la primera vegada que algú em cita aquesta metàfora. Jo no havia posat el títol de búnker per aquest motiu, però és veritat que hi té molt a veure. Quan tens una relació no vius en un búnker, però passen coses a la teu voltant que no t’assabentes. En el moment que tornes a sortir de nit, t’adones que fa tres anys o quatre que no sents i ni balles aquesta música, i el món canvia.

En realitat el búnker el vaig utilitzar perquè quan jo era petita anava a un lloc a la muntanya amagat entre les pedres, que anomenàvem el búnker.
Cada vegada que amb els amics havíem d’explicar-nos alguna cosa molt important, quedàvem en el búnker.

 

El personatge de Fortunata, després de trencar la seva relació, ha de reinventar-se.
Si, fixa’t que em crida molt l’atenció el nivell tan alt d’identificació que hi ha en el lector, perquè s’apropen, noies de setze, a dones de més de setanta fins i tot vuitanta, anys i homes, dones, joves, no tan joves, i tots se senten d’alguna manera identificats amb la veu de Fortunata Fortuna,… pel desamor? Per la reinvenció?
Suposo que també perquè Fortunata té un sentit de l’humor molt peculiar, que fa que riguis amb ella.

Això vol dir que hi ha moltes Fortunatas pel món Bé si, de fet, quan es va publicar la novel•la, un dels hashtags que em cridaven molt l’atenció era “jo també sóc Fortunata”, però escrit sobretot, per noies i nois Fortunatas.
Inclús vaig rebre un missatge d’un amic meu que em deia ‘Sóc Fortunata, tinc ganes de trobar una Mauro’.

No és un personatge tan femení com sembla, encara que té moltes coses molt femenines, sinó un personatge que té una circumstància bastant universal, que és el moment del desamor i després és el moment de reconstruir-se, reinventar-se efectivament, no només emocionalment.

ser finalista del Planeta, dispara espectatives i et porta als aparadors de les llibreries de la nit al dia.

La vida imaginaria compta amb frases contundents ‘l’amor és com un dofí inofensiu però en realitat és un tauró que acaba menjant-te primer els peus, i després el cor i el cap, un tauró que no deixa res de tu.”
És la primera vegada que em treuen aquesta frase. És una metàfora de la por que té Fortunata a tornar a patir per amor. És el que ens passa a molts quan tenim un desengany, o en general, quan t’enamores. És la por de l’inici, i no passa fins que tens més seguretat, més certesa, més tranquil•litat, i clar ella va pensant en dofí que té aquesta cara de bo, de dolç, que sembla que està sempre somrient, i al final acaba convertint-se en un tauró que acaba amb tu. Això ho pensa Fortunata, però jo no. Jo crec que l’amor és el gran misteri de la vida i el millor que ens pot passar.


La banda sonora de la novel•la la protagonitza, el grup Extremo Duro. També Lorenzo Silva a La marca del meridiano fa referència al grup musical.
Bé, et diré que jo obro amb “Dulce introducción al caos’ però després hi ha un esment a la cançó “A fuego” que en la meva novel•la el sentit que te és que mai porto el cor damunt per si me’l roben. Lorenzo Silva apareix també utilitza aquesta cançó a la seva novel•la. És una coincidència bastant curiosa.


Què té en comú La vida imaginaria amb personatges com Brigitte Jones, o Amelie?
És curiós, perquè quan no has llegit la novel•la, per l’argument et recorda a Brigitte Jones però en el moment que l’has llegida et recorda més a Amelie. Fortunata té por al compromís perquè ella no té com a objectiu casar-se i tenir fills, encara que hi ha altres personatges en la novel•la que si. Suposo que hi ha tants punts en comú com el lector vulgui trobar.

 

Audio de l’entrevista.