”Em diverteix molt que m’escriguin lectors i em diguin que s’han saltat parades de metro o de tren llegint les meves novel·les” afirma l’escriptor.
Todos ustedes creen conocerme. Se equivocan. Llevo ya mil ochocientos veintitrés días, once horas y doce minutos en el corredor de la muerte. De este tiempo he dedicado cada segundo que he pasado despierto a reflexionar sobre los hechos que me han traído aquí. Y no cambiaría ni uno solo de mis actos (…). No soy un santo, ni un mártir, ni un terrorista, ni un loco, ni un asesino. Los nombres por los que creen conocerme están equivocados.”
Així comença la cinquena novel·la de Juan Gomez Jurado, El paciente (Planeta) on ens planteja un thriller marcat pel dilema al que és sotmès el protagonista. El doctor David Evans haurà de decidir en poc temps si vol salvar la vida de la seva filla o la del president dels Estats Units.
La seva filla serà segrestada per un psicòpata anomenat Mr White i aquest li comunica que si vol que segueixi viva, el proper pacient no podrá sortir amb vida del quiròfan.
El paciente és ni més ni menys que el president dels Estats Units que pateix un glioblastoma multiforme i haurà de ser operat amb urgència.
El paciente ens oferix un ritme frenètic marcat per un llenguatge molt cinematogràfic i Hollywood espera adaptar al cinema.
Com en tot bon thriller El paciente manté un ritme frenètic fins a l’última pàgina.
Em diverteix molt que m’escriguin lectors i em diguin que s’han saltat parades de metro o de tren llegint les meves novel·les. Fa poc una noia m’escrivia un missatge que deia ‘són les 2 del matí i haig d’aixecar-me a les 6 del matí. T’odio.’
L’acció transcorre en tan sols 63 hores…
El divertit de la novel·la és que malgrat hi ha un límit de temps i que assistim a les frenètiques 63 darreres hores del neurocirurgià David Evans hi ha molt més a les pàgines d’El paciente.
David ens està explicant la seva història des del corredor de la mort i el lector es preguntarà en tot moment, com una persona que ha format part de l’elit nord-americana, es troba en aquesta situació.
El lector s’haurà de plantejar que faria en determinades situacions.
El protagonista es plantejarà si desobeeix el codi ètic que va jurar com a metge o bé salvar a la seva filla, però faci el que faci hi sortirà perjudicat
El primer que em diuen els lectors és que salvarien en una primera opció a la seva filla però quan llegeixen la novel·la ja veuen que la decisió no és tan fàcil.
David Evans rep la trucada de Mr White, qui assegura que matarà a la filla del doctor si l’últim pacient surt amb vida del quiròfan. Aquest pacient és ni més ni menys el president dels Estats Units que pateix un càncer agressiu en el cervell i ha de ser operat.
L’argument explicat així sona molt espectacular i molt americà. No obstant això la novel·la és una mica més i també podem veure una història d’amor entre un pare i la seva filla al mateix temps que assistim a la recerca dels límits esperit humà.
Saber fins a on estaríem disposats a arribar per defensar a la nostra família.
A diferència de les anteriors novel·les en El paciente, si que hi ha una descripció molt més detallada dels protagonistes.
Era essencial fer-ho en aquesta novel·la. Aquestes 63 hores de David Evans és un resum de la seva vida i a través dels seus ulls veiem els canvis que es produeixen quan una persona s’exposa una situació límit. D’alguna forma canvien les seves percepcions i el món pot ser bastant diferent al que podem imaginar en situacions que es viuen al límit.
El pacient també suposa un canvi de registre important tenint en compte que les seves anteriors novel·les eren de gènere històric.
De fet, quan vaig escriure La leyenda del ladrón em van dir que havia canviat de registre perquè l’anterior era un thriller.
A mi m’agrada escriure el que em ve de gust en cada moment, cosa que torna una mica bojos als meus editors.
A ells els hi agradaria que fes sempre el mateix llibre i canviar el títol i la portada per vendre molt, però a mi em ve de gust escriure noves històries i sobretot que m’atrapin.
Hollywood es planteja la possibilitat d’adaptar la novel·la
Aquesta vegada sembla que El paciente serà la primera novel·la que s’adapti al cinema. En altres ocasions també havien comprat els drets i al final no es va produir l’adaptació.
Crec que El paciente serà la primera i espero que després s’adaptin les altres.
Potser ajudi la seva forma d’escriure que resulta molt cinematogràfica
La meva forma d’escriure és molt visual i concisa. Vull que les imatges portin al lector a les diferents situacions que plantejo amb claredat. Sempre prefereixo descriure a través d’imatges concretes i és alguna cosa que els lectors agraeixen moltíssim.
Per què situa l’acció als Estats Units?
Imagina que la història se situa a Espanya, potser el dilema moral hauria durat dos capítols, el primer per explicar a David que ha d’ha de matar al president i el segon per matar-li. No hagués durat molt més.
David Evans viu la seva professió al màxim i ha deixat moltes coses de costat com l’amor i família per arribar a ser el millor en el seu treball.
Aquest fet li ha causat una gran infelicitat i lamenta no haver estat al costat de la seva dona quan aquesta es va suïcidar, ja que ell sempre ha pensat que podia haver-la salvat.
La dona de David va morir d’un tumor i aquest no va poder fer gens per salvar-la. Salvant al president seria una bona manera de redimir-se del passat…
El vol vèncer el terrible enemic que també que va matar a la seva dona. De fet el glioblastoma multiforme és un dels tumors més terribles i per desgràcia dels més comuns.
Ell vol salvar a tothom d’aquest enemic, però en el moment que li ofereix l’operació més complexa de la història i a sobre a l’home més poderós del món, arriba algú que li obliga a fracassar. Per a David la decisió no és tant senzilla com sembla.
Com va sorgir la idea de la novel·la?
Va ser alguna cosa alguna cosa que encara avui en dia no sóc capaç de recordar. Record haver començat a parlar d’aquesta novel·la fa cinc anys al meu agent i fins i tot algun periodista.
No tènia moltes ganes d’escriure-la però després de tant repetir-ho, em va començar a agradar i al final va ser creixent i creixent fins que no quedo més remei que vaig haver d’escriure-la.
Penso que és la meva millor novel·la i és curiós com una història que no explicava a escriure-la s’hagi convertit en el millor que he fet fins ara
En la novel·la hi ha una certa crítica a la sanitat privada i al model dels Estats Units.
El protagonista és una persona que comparteix l’odi i el menyspreu cap als ‘comptadors de mongetes’ que són les persones que expliquen i valoren vida en termes econòmics i decideixen si una persona és vàlida o no, pels seus diners o nacionalitat.
David rebutja aquesta postura com també ho fan molts metges americans i aquest pensament li passarà factura en prendre algunes decisions.
També hi ha una critica a la pirateria.
És més aviat un tuit, un moment divertit. És un missatge contra la pirateria, però que no deixa de ser una picada d’ullet divertida sense majors pretensions
Un ‘tuit’ que comparteix amb més de 150.000 seguidors en twitter.
Em diverteix molt estar amb la gent. El twitter no deixa de ser com el saló de la teva casa, on tens uns quants amics i parles amb ells.
És una xarxa social molt oberta en el seu plantejament i tothom pot parlar amb tothom i és un bon lloc per compartir.
