0 Flares 0 Flares ×

L’Illa dels Llibres entrevista a l’escriptora Eva Baltasar,  una de les sensacions de la temporada i autora revelació gràcies a la novel·la ‘Permagel’ (Club Editor).

Eva Baltasar s’ha convertit en la sensació de la temporada literària amb la publicació de la seva primera novel·la. Després d’una trajectòria dedicada a la poesia, va decidir fer un pas més i escriure ‘Permagel’.

El segell Club Editor, liderat per Maria Bohigas va creure i confiar en l’escriptora Eva Baltasar. L’aposta era a priori arriscada però després de la bona acollida i guardonada amb el Premi Llibreter 2018, ‘Permagel’, d’Eva Baltasar s’ha convertit en una de les sensacions literàries de la temporada.

‘Permagel’ és un monòleg molt ben escrit amb una protagonista que es defineix com a lesbiana, amant del sexe i els llibres, però amb uns pensaments suïcides que marquen el ritme d’una novel·la curta, directa i punyent que reivindica la feminitat i explora aspectes com la soledat o simplement la llibertat de decidir sobre el que realment, un vol fer en aquesta vida.

Entrevista Jordi Milian

Com has viscut la bona acollida de la novel·la?
Amb alegria i agraïment, i també una mica des de la distància en què intento viure. Al principi era l’editora qui m’anava informant que la novel·la estava sent molt ben acollida pels mitjans de comunicació i per les lectores i lectors, i la veritat és que va ser tota una sorpresa que creixés tan ràpidament.

Estic agraïda als lectors, periodistes, crítics, llibreters, a qui l’ha llegida, l’ha recomanada, n’ha parlat. Em satisfà molt que sigui aquest boca-orella qui l’hagi enlairada.

Fins ara et coneixíem com a poeta. Què et va portar fer el salt a la novel·la?
Bé, no ha estat exactament un salt, sinó una progressió. En el moment que vaig començar a escriure el Permagel, amb la poesia no en tenia prou per expressar tot el que volia i, per tant, l’escriptura va derivar de manera natural cap a la narrativa, tot i que el conjunt de la novel·la està molt amarat de poesia, per a mi és inevitable que sigui així.

Com va ser aquest procés?
En comparació amb la poesia, va ser un procés llarg. La poesia és imprevisible i també fruit del moment, és com un guèiser, va bullint per dins i de cop i volta hi ha una explosió que es concreta en un poema. La novel·la, en canvi, és com un d’aquells volcans que van fent, a estones escopint, a estones manant silenciosament. Els dos processos són molt interessants.

De fet dediques el llibre ‘a la poesia per permetre-ho’.
Sí, una primera novel·la sorgida després de deu anys de cultivar poesia li deu molt: l’experiència, la descoberta, la manera de dir, certa sensibilitat… i d’alguna manera sembla que sigui ella qui m’ho hagi permès.

Quina creus que ha estat la clau de la bona acollida de la novel·la i la connexió amb els lectors?
Aquest tema ha estat una incògnita fins que he començat a parlar amb els lectors. N’hi ha que han destacat la honestedat de la protagonista, que posa nom a pensaments i sentiments que els lectors ja tenien, essent-ne o no conscients. Altres lectors m’han dit que els ha enganxat la prosa, la manera tan directa i alhora poètica de dir, l’agilitat de la novel·la, o el fet de tractar temes tabú (encara que em sobta que el suïcidi o el sexe lèsbic, per exemple, siguin temes tabú).

Lesbiana, amant del sexe i els llibres, però amb uns pensaments suïcides. Com neix  la idea de crear el personatge de la novel·la?
No puc dir que naixés una idea, sinó que més aviat vaig deixar parlar una veu que tenia a dins i que em semblava molt interessant per tot allò que tenia a dir i pel com ho volia dir. El personatge es va construir sol, va ser fàcil.

D’entrada tenim a una protagonista que busca diverses maneres de suïcidar-se. No seria la millor formula per aconseguir d’entrada empatitzar amb el lector però et vas atrevir a fer-ho.
No ha estat una novel·la escrita pensant en el lector, això és evident, no hi ha gaires concessions. No hi ha present aquest sentiment d’empatitzar. Tenia ganes d’escriure el que em venia de gust i ho vaig fer, i potser per això em va sorprendre tant aquesta bona acollida que deies. Però crec que a la vida, en general, és important dedicar els teus esforços a fer allò que realment vols. Ho he fet en escriure el Permagel i n’estic contenta perquè això em dóna pau.

Suposo que el més complicat ha estat buscar el to de la novel·la i com explicar la història?
Crec que no hi ha hagut res gaire complicat. L’argument i el to van sortir sols des del primer moment. El que sí que hi ha hagut són moltes hores de treballar el llenguatge, que és més feina de poeta: no emprar quatre pàgines per dir el que pot ser dit en poques frases, cercar un ritme intern i extern, la musicalitat de les frases. En això és en el què més m’hi he entretingut i divertit.

La novel·la desprèn molta ironia… Qüestió d’equilibris davant d’un relat punyent?
Doncs no ha estat un estil buscat per equilibrar però és cert que ho fa. De vegades, responent preguntes com aquesta, m’adono de la gran sort que he tingut amb el Permagel, perquè sembla que el vaig escriure en un moment particularment propici perquè sortís bé: estava centrada, sabia què volia dir, i la novel·la es va fer ressò d’aquest equilibri intern.

Tot i que la novel·la sembla haver estat escrita a raig, però només en aparença.
La primera versió va ser escrita a raig, sí, però després va venir aquesta segona fase que deia de treballar el llenguatge, de depurar-la. En aquest camí he tingut la sort de comptar amb el bon saber fer de la meva editora, la Maria Bohigas, que no ha beneficiat només la novel·la, sinó també a mi, com a escriptora.

Estem davant d’una protagonista que no segueix els cànons establerts.
Pot ser, però tot i que no és una autobiografia, tampoc jo els he seguit gaire, almenys en  certs moments de la meva vida. I n’estic contenta, de no haver-ho fet i de què aquesta protagonista també tingui aquest punt transgressor.

Una novel·la que destaca les relacions i com la protagonista es relaciona amb la resta.
Sí, tot i que és una història d’una dona que t’absorbeix en el seu món particular, és un món molt marcat per les relacions amb els altres, amb l’exterior, un exterior que es percep com a agressiu, com a vacu, com a incomprensible… És això el que ha permès jugar amb la imatge tan potent del permagel, aquest terme geològic que crec que defineix la protagonista.

Tenim per una banda la idea del suïcidi però també a ‘Permagel’ es parla de sexe. ‘El sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida’ reflexiona la protagonista.
Sí, tenim una protagonista ―una heroïna, com se la defineix― que cerca viure intensament, que es nega a medicar-se amb ansiolítics o antidepressius, com fa la gent del seu entorn, per evitar aquesta vida viscuda a mitges. I aquest patir i gaudir la vida forma part d’aquesta intensitat que ella persegueix. El sexe l’arrela al moment present i viure el present és potser l’única manera de no deixar-se arrossegar pels fantasmes del passat ni per les projeccions i preocupacions del futur. Mentre gaudeix del sexe no es qüestiona la vida, però també és cert que això no la ferma a l’arrel de la vida.

Podem dir que ‘Permagel’ reivindica la feminitat o més aviat vol reivindicar la llibertat individual.
Per a mi, el Permagel reivindica la llibertat d’escriure el que m’ha donat la gana. I m’agrada pensar que per a cada lector pot reivindicar una cosa diferent, i totes les lectures són vàlides. És la màgia, tan poderosa, de la literatura.

Potser la solitud femenina no està ben vista per la societat, però en canvi la masculina sí.
No en tinc ni idea. No conec en profunditat prou homes o dones ni tinc una percepció clara de què és el que està ben vist o no des del punt de vista social com per a poder respondre. Visc en societat però amb poques interaccions i segur que tinc una visió esbiaixada. Ara bé, crec que, històricament, les dones han hagut d’aprendre a estar soles.
Venim de segles i segles de dominància masculina de l’esfera social. L’esfera privada, la de la llar, era on s’hi cirscumscrivien les dones, i crec que en molts casos ha estat d’un aïllament brutal. Però la soledat té un gran potencial, i és que propicia un àmbit ideal per a l’autoconeixement. L’avantatge de la protagonista de Permagel és que ella ha escollit aquest àmbit, ni se li ha imposat ni se li ha colat.

‘Permagel’ explora aquesta solitud.
L’explora des del moment que tota la novel·la, la seva veu, sorgeix d’allà. Potser és allò més meu que hi ha a la novel·la, aquest parlar des de la solitud.

La protagonista té por a comprometre’s i segurament a estimar.
No sé si és por, però queda clar que rebutja el compromís, la responsabilitat que suposa el fet de passar a formar part de la vida d’una altra persona, “ser decisiva en relació a la felicitat o infelicitat d’altri”, diu ella. Però per altra banda crec que també hi ha amor, a la novel·la.
Crec que allà on hi hagi relacions hi ha amor. Les relacions amb la mare i la germana, per exemple, no són sanes, són relacions que se suporten, però podrien no ser-hi. La protagonista podria haver tallat les relacions i, tanmateix, les tolera. Crec que cal amor, per fer això. I no cal dir-ho en el cas d’un altre amor que creix cap al final de la novel·la, que no té res a veure amb el sexe però que per a mi és el gran amor de la novel·la.

Què hi ha d’autobiogràfic o què comparteix amb la protagonista?
Crec que compartim la veu, una manera de veure i dir les coses. Ella potser té una visió més fosca, o potser és tan sols que pateix més la seva visió. Jo he optat per allunyar-me físicament d’una realitat que ni m’emplena ni em satisfà i he trobat maneres d’aconseguir la pau.

La novel·la formarà part d’una trilogia que ja tenen títols. Continuaran la història de ‘Permagel o les dues pròximes novel·les tindran protagonistes diferents?
Seran protagonistes diferents. No té sentit continuar amb la protagonista de Permagel perquè crec que ja ha dit i suggerit tot el que havia de dir i suggerir.

La idea de la trilogia va sorgir precisament quan veia que el Permagel s’anava acabant i que jo sí que volia afegir més coses, volia abordar temes que no encaixaven amb l’argument del Permagel i que demanaven protagonistes diferents. El que comparteixen les tres novel·les són una mateixa veu de fons, la meva, que parla per boca de tres dones diferents amb vides molt allunyades les unes de les altres… o potser no tant.

‘Permagel’ ha estat publicada a Club Editor. Recorda les paraules de l’editora Maria Bohigas quan va decidir publicar-la?
Tinc molt mala memòria lingüística, jo, però recordo la impressió que em van fer les seves paraules: havia llegit l’original, se n’havia enamorat, i no crec que sorgís la paraula publicació, sinó la d’iniciar un camí plegades. No sé si ella ho deu recordar així, però jo vaig sentir això.

Al novembre es publicarà la traducció en castellà de ‘Permagel’. Què n’espera?
Es publicarà a Penguin Random House i la veritat és que no sé què esperar-ne, però espero que allò que vingui sigui bo, perquè em sento escoltada pels editors de Penguin i crec que pot sorgir una traducció preciosa. Però ara mateix el futur em queda molt lluny, m’agradaria ser aquí, a casa meva, i entomar-lo amb agraïment.

 

Eva Baltasar (1978) ha publicat set poemaris: Laia (premi Miquel de Palol 2008), Atàviques feres, Reclam, Dotze treballs, Medi Aquàtic (premi Màrius Torres 2010), Poemes d’una embarassada, Vida limitada (premi Miquel Àngel Riera 2013), Animals d’hivern (premi Gabriel Ferrater 2015), Neutre, Invertida.

‘Permagel’ va ser finalista del premi BBVA Sant Joan 2016, concedit a Les darreres paraules de Carme Riera.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here