0 Flares 0 Flares ×

L’escriptora presenta a L’Illa dels Llibres, la novel·la ‘Hotel Lutecia’ (Suma de letras)

Entrevista Jordi Milian

Empar Fernàndez recórre els camps de concentració nazis, el París i la Provença de la segona meitat del segle XX i el Poble Sec dels anys seixanta per narrar una història protagonitzada per Andreu Ribera, un republicà català que haurà de fugir a França i viure a l’exili.

Serà deportat a Dachau i  un cop alliberat el camp de concentració, Ribera haurà de refer la seva vida però els records viscuts i el seu passat no  ho facilitaran.

Empar Fernández publica una novel·la sobre les segones oportunitats  i de persones que han viscut moments complicats que,  com assegura l’autora ‘han estat maltractats per la història’.

 

Hotel Lutecia s’allunya una mica de l’estil que ha caracteritzat bona part de la seva obra.
És cert que els lectors em coneixen especialment per les novel·les negres, però algunes de les novel·les anteriors com ‘Mentiras capitales’ o ‘Para que nunca amanezca’, tenen moltes coses en comú amb ‘Hotel Lutecia’. És un tipus de novel·la que ja havia publicat anteriorment.

Malgrat no ser una novel·la negra sí que amaga un misteri que es resoldrà al final de l’obra.
Sí. Crec que una de les millors maneres de mantenir l’atenció i l’interés del lector és crear una intriga, una pregunta que necessita una resposta, un misteri que inciti a no abandonar la lectura fins arribar a les pàgines finals. De fet les novel·les negres són això, però també la gran majoria de les obres de ficció sense etiqueta de gènere.

Quin va ser el punt de partida de la novel·la?
Una lectura casual, un reportatge sobre París durant  la Segona Guerra Mundial.

Com va descobrir l’existència de L’Hotel Lutecia.
L’autor feia una referència breu a l’Hotel Lutecia. A partir d’aquí vaig indagar i vaig començar a prendre notes fins a comprovar que, efectivament, podia construir una història.

Al llarg dels anys l’hotel va tenir diferents usos.
Va ser inaugurat a començaments de segle com a establiment de luxe per acollir artistes, hereus de les grans fortunes.

Personalitats com Picasso, Joyce o De Gaulle van estar allotjats a l’hotel.
Van passar per les seves dependències les personalitats més rellevants de l’època. Posteriorment, durant l’ocupació nazi de París, va ser una de les seus de la “intel·ligència” hitleriana i, acabada la guerra, el centre d’acollida dels deportats i d’informació a les seves famílies.

Crec que tornarà  a obrir les seves portes aquest any.
Segons he pogut llegir una gran cadena hotelera està fent una reforma important i l’Hotel Lutecia tornarà a obrir les seves portes durant l’estiu de 2018.

La història de l’Andreu Ribera és similar a la de molts exiliats republicans que van marxar a França i que van acabar en un camp de concentració.
La meva intenció era escriure una obra de ficció utilitzant records reals dels exiliats i dels deportats que havien sobreviscut als camps, és per això que la història de l’Andreu recorda tant el que va passar.

Persones que van patir dues guerres; La Guerra civil i la segona Guerra Mundial.
Persones que van ser maltractades per la història, que van deixar la joventut combatent al front o intentant sobreviure a la rereguarda i que es van veure fatalment atrapades en dos conflictes bèl·lics. Persones que van tenir la mala sort de viure els pitjors moments de la nostra història recent.

Andreu Ribera no oblidarà la seva experiència als camps i aquells records perduraran per sempre. Aquest fet no li permetran gaudir dels bons moments o dels fets quotidians.
Andreu sobreviu a la seva estada a Dachau, però no al dolor de perdre la seva esposa. Gaudir dels bons moments que ens ofereix la vida és pel deportat gairebé un aprenentatge, serà dur i llarg, gairebé impossible, però ho aconseguirà.

Al protagonista no li queda més remei que tornar a començar de zero i sobreviure.
Exacte. Andreu toca fons a París i es veu obligat a començar una vida nova en un lloc nou i completament sol.  La Història no li permet cap altra opció. Ni pot ni vol tornar a Barcelona.

Dues dones seran cabdals en la vida d’Andreu com són la Blanche i la Claudine que l’ajudaran a sobreviure i que serveix per introduir elements com la solidaritat.
Blanche té cura de l’Andreu com ho faria amb el seu fill, mort en combat. És generosa i pràctica i no té por del què diran. Claudine, la seva germana, és coratjosa, se sent molt sola a la casa familiar i necessita ajut desesperadament. Tampoc té por d’enfrontar les males llengües.

‘Hotel Lutecia’ ens parla de les segones oportunitats que ens ofereix la vida i que cal aprofitar-les
Efectivament, és una història de segones oportunitats, de lligams emocionals molt intensos que permeten tirar endavant en les pitjors circumstàncies.

També és una novel·la de contrastos, dels camps de concentració a les imatges bucòliques dels camps d’espígol a la Provença.
La vida també ho és. Contrastos reals i necessaris. Tot i que quan Andreu arriba a la Provença la vida a la regió és molt dura i la pobresa és extrema, d’alguna manera la bellesa del paisatge compensa les penalitats.

La història està narrada per dues generacions Andreu Ribera i més tard pel seu fill André, qui a la segona part de la novel·la intentarà saber més coses del seu pare traslladant-se al Poble Sec.
Dues generacions expliquen la història del tres generacions de la mateixa familia. És André qui farà el possible per entendre l’obstinat silenci del seu pare i per desvetllat els secrets que ha preservat durant tota la vida.

Una novel·la on també destaquen i també tenen força els personatges
secundaris.
Aquest era també el propòsit. Personatges secundaris potents que acompanyessin al protagonista. Crec que el dibuix dels personatges és essencial per aconseguir escriure una bona historia.

Personatges amb una personalitat pròpia com el jove Serafín.
Serafín és un personatge memorable, és el lligam entre la tradició més fosca i arcaica i la modernitat. Afortunadament, pel que fa a la pròpia vida, Serafín aposta per oblidar el passat, renegar del dolor i encarar el futur, tot al contrari del que fa Ginesa, la seva mare.

Potser molts lectors recordaran per molt de temps personatges com el jove Serafín.
Jove, vital i malparlat. Emprenyat amb la vida i especialment rancuniós amb un pare sempre absent.