Espero arribar a molts i molts lectors, amb això em dono per satisfeta’ assegura l’escriptora catalana després de la publicació de La filla de l’escocès.

Carme Melchor
Carme Melchor debuta amb La filla de l’escocès (Proa), una ambiciosa novel·la ambientada en la Barcelona de 1915 que viu l’arribada de l’electrificació de la ciutat a càrrec de Fred Pearson  i  la  Barcelona Traction Light and Power, més coneguda com La Canadenca. L’inici de la Primera Guerra Mundial o l’enfonsament  del transatlàntic Lusitània durant la Gran Guerra  en mans d’un submarí alemany, on van morir gairebé dos mil passatgers, entre ells l’enginyer Fred Pearson també centren els fets que Melchor narra a la novel·la.
La filla de l’escocès  compta amb elements històrics però també ingredients de novel·la negra o intriga amb una carta de presentació prou potent com és l’assassinat  de la propietària d’una humil fonda situada al carrer Roser del Poble-sec.
La jove Maureen, nexe d’unió de l’acció de la novel·la i erigida com la gran protagonista, remourà cel i terra per descobrir qui ha assassinat a la seva mare, al mateix temps que haurà de protegir-se d’un possible atac de l’assassí.
A partir d’aquest moment la novel·la  La filla de l’escocès intenta aclarir  qui i perquè ha assassinat a la propietària de la fonda i al mateix temps que viurem paral·lelament els fets històrics comentats anteriorment.
Carme Melchor ens descobreix La filla de l’escocès.

Original La filla del escocs.inddCom va  sorgir  La filla de l’escocès?
Estava escrivint un relat curt sobre una dona andalusa de principis del segle XX, la vida de la qual, marcada per la fatalitat més absoluta, m’havia estat explicada amb detall per l’àvia d’una antiga companya de facultat.

Aquesta dona i el seu marit, amb un nen d’un any, vingueren d’un llogarret d’Almeria a Barcelona cridats per la brama de les obres que s’estaven portant a terme al nord de Catalunya, al riu Noguera Pallaresa, on s’havien de construir els embassaments per a l’electrificació hidràulica que havia d’enllumenar tot el país, començant per Barcelona.
El marit no sabia nedar, i als pocs mesos es va ofegar a les aigües on treballava.
Mai no escric sense la corresponent investigació, jo, i buscant informació sobre els envasaments em vaig trobar amb la Barcelona Traction (La Canadenca), amb l’enginyer Fred Pearson i, tibant, tibant el fil, amb la Primera Guerra Mundial i el tràgic enfonsament del Lusitania a mans d’un submarí alemany…

Era impossible deixar aquest fil.
Tot era massa atraient, massa dramàtic, per deixar-ho passar de llarg, així que el relat curt sobre aquesta dona de vida malaurada em portà a escriure La filla de l’escocès. La dona, que es deia Rosa i que en principi havia de ser protagonista del seu propi relat, va passar a tenir un paper secundari en la novel·la, una simple comparsa que, no obstant, he volgut que hi figurés amb el seu nom autèntic i el seu lloc d’origen.

El personatge principal és la Maureen a qui acaben de matar a la seva mare propietària d’una fonda.  Començar amb un assassinat és la millor formula per captivar al lector?
Sens dubte és una fórmula; res no atrau més, d’entrada, que un crim. No ho vaig fer, tanmateix, amb aquesta idea predeterminada. Simplement, volia plantejar una història on succeeixen coses tan importants, tant, pels actors implicats, que fins i tot els porten a assassinar, i vaig decidir començar per aquí, deixant de banda el misteri de l’autor del crim, o crims, que no em semblava important, i arrossegar el mòbil de tot plegat fins la segona part de la novel·la.

La novel·la  combina elements de novel·la histórica amb aires de novel·la negra i misteri.
Quina seria la definició de La filla de l’èscocès?
Jo diria, i així l’han definida persones alienes al meu entorn, que és un ‘thriller històric’, si aquesta és una definició acceptada; si no, podríem dir que és una mena de trhiller -donat que hi ha una serie de crims amb les seves corresponents investigacions policials- ficat dins d’una novel·la històrica.

La filla de l’escocès intenta aclarir  qui i perquè ha assassinat a la propietària de la fonda però al mateix temps ofereix un extens retrat de la societat barcelonina de principis de segle XX on hi apareixen carboners, periodistes, enginyers, polítics. La documentació haurà estat un dels punts més destacats. Com ha estat aquest procès?
Un procés d’investigació per a una novel·la sol ser llarg i l’escriptor mai no sap quan durarà.

Jo, per exemple, investigo al mateix temps que escric. De sobte em quedo aturada perquè em manca informació i no reprenc l’escriptura fins que he aconseguit aquelles dades que crec necessitar.
D’una banda, no tot el que vas descobrint ho posaràs a la novel·la, cal tenir molta cura per no aclaparar el lector amb tot allò que vols demostrar que has descobert; jo vaig haver d’esperar un parell de mesos per aconseguir veure amb els meus propis ulls les Actes escrites a mà dels Plens Extraordinaris de l’Ajuntament de Barcelona del mes de maig de 1915, total per reflectir una de les discussions dels edils en un diàleg de sis a vuit línies.
D’altra banda, a voltes, encepegues amb una informació de la que no en tenies idea i que de sobte creus que ha de figurar al llibre, sí o sí, no t’hi pots escapar, i l’hi fas un lloc i finalment aconsegueixes que entri dins l’engranatge. Poso per cas la història de la campana Honorata de la catedral de Barcelona, ‘La Mare de les Campanes Rebels’.

Quan temps  ha trigat en escriure la filla de l’escocès?
Pel que he dit abans es pot deduir que no ha estat un procés ràpid. Tampoc no soc una escriptora disciplinada, amb unes hores fixes  exactes d’escriptura. Per tant, jo diria que m’hi vaig passar un any i mig fins que no vaig donar la novel·la per acabada, incloses les revisions i contra-revisions, que en el meu cas no són poques.

PearsonL’acció es situa gairebé cent anys enrere per descriure una Barcelona que viu una etapa de canvis amb l’electrificació de la ciutat, la Primera Guerra Mundial, els conflictes entre les classes socials…   Per què va decidir ambientar la novel·la en aquesta època?
Sobretot pel  descobriment del personatge apassionant de l’enginyer Pearson, el seu projecte gegantí d’electrificació hidràulica, l’aturada de les obres per manca de finançament internacional, conseqüència de la postura de ‘neutralitat’ adoptada pel Govern d’Espanya i la seva negativa a col·laborar amb els països aliats… L’època em va venir donada.

Sobre l’electrificació de la ciutat a càrrec de Fred Pearson i la seva companyia centra bona part de la novel·la on hi trobem persones a favor i d’altres en contra al gran projecte. Què ens pot dir d’aquest fet?
A banda d’investigar, també invento, imagino, m’hi poso en el lloc d’un i de l’altre. Jo crec que, per força, hi havia qui estava a favor i qui estava en contra. Com en totes les coses d’aquest nostre món. Si a l’època haguessin existit “plataformes”, com enguany, segur que se n’hagués creat una de molt potent: Plataforma contra l’electrificació i enllumenat de Catalunya, I s’haguessin estomacat a la porta de La Canadenca amb els que estaven a favor.

Segur que sí. A més, una fórmula que utilitzo en les meves novel·les és la de plantejar dues o més opinions, oposades, sense que el narrador anònim en prengui partit.

Tampoc oblida el fet de l’enfonsament del transatlàntic Lusitània durant Lusitaniala primera Guerra Mundial.
Ai!, això és, per a mi, el moll de l’os de la novel·la. Tot el que vaig anar descobrint a l’entorn d’aquest tràgic fet, em posava, sovint, la pell de gallina. D’aquesta manera vaig incloure, dins el grupet de personatges històrics que interactuen amb els personatges ficticis, la figura d’en Winston Churchill. Tremenda figura! Llavors encara no havia arribat a Primer Ministre del Regne Unit, però tenia un càrrec prou important dins l’Alt Almirallat Britànic com per fer i desfer a rampells, tot seguint la seva màxima “el fi justifica els mitjans”.

Sobre això no afegiré res més, prefereixo que el lector estableixi la seva pròpia opinió.

Malgrat més d’un segle dels fets que explica a la novel·la hi podem trobar paral·lelisme amb l’actualitat?
Sens dubte. És obvi que en les relacions humanes, tant en l’amor com en l’odi, la rancúnia i el desig de venjança, res no ha canviat. Potser s’han alliberat certs comportaments, potser enguany no és gens vergonyós, com ho era llavors, ser mare soltera, com la mare de la Maureen, potser la dona d’avui és més lliure i a estones més valorada, parlo del nostre entorn occidental.

També ha canviat, i molt, el ‘món obrer’, les seves condicions de treball, els seus drets, malgrat les crítiques contínues dels sindicats.

I també aparèixen les relacions entre Espanya i Catalunya.
Però de sobte et trobes amb que les relacions Catalunya-Espanya, després d’un segle, continuen en el mateix punt, amb que la llengua catalana encara ha de continuar lluitant per ser reconeguda i respectada com cal, amb que se’ns neguen certs drets per no ofendre la resta de comunitats i amb que fa 100 anys ja se’ns acusava d’insolidaris…
Jo, en més d’una ocasió, a l’hemeroteca, pensava que m’havia equivocat de diari i estava llegint un d’actual.

La novel·la combina personatges  de diversos nivells socials ja siguin reals com Fred Pearson o Enric Prat de la Riba amb d’altres de ficció. Com ha estat el procès de creació d’aquests personatges?
M’agrada combinar els meus personatges de ficció amb personatges reals. Trobo que les figures històriques, un cop humanitzades, amb els seus defectes i les seves virtuts, la seva forma de parlar i d’actuar, donen credibilitat a l’època històrica que jo vull reflectir.

Un cop escollits, els investigo un per un, el seu rostre, la seva vida, els seus èxits i les seves fallides, els porto al cap un temps i no deixo de pensar en ells, fins que me’ls imagino com si de debò els hagués conegut.  Llavors, muntar els diàlegs amb els actors ficticis de la novel·la és senzill.

Original La filla del escocs.indd
La protagonista de la novel·la és la Maureen. Com la definiria?
Una dona forta que no sabia que ho era. Una noia enjogassada de divuit anys que en arribar a la fonda que regenta la seva mare amb el pa i els brioixos per als dispesers se la troba morta al llit, escanyada amb una mitja, i que es veurà obligada a convertir-se en una dona en menys de vint-i-quatre hores. I aprèn d’un dia per l’altre a prendre decisions, a espolsar-se la por de sobre.

Va ser finalista del premi Sant Jordi amb La filla de l’escocès però fa uns anys també va ser finalista del Premi Planeta.
Això seria llarg d’explicar… Només diré que no en vaig treure cap profit d’aquesta fita, tot i que estic convençuda que la meva obra Aché to (Así sea), que va assolir aquest alt nivell l’any 2009, és una bona novel·la. Vaig estar un temps picant portes, tant d’editorials com d’agents literaris com de mitjans de comunicació, sense que se m’obrís cap ni una.

Però La filla de l’escocès ha estat la primera novel·la que publica.  Què espera de la publicació de la novel·la
Espero… espero arribar a molts i molts lectors, amb això em dono per satisfeta.

També espero poder-la publicar en castellà, donat que jo escric indistintament en les dues llengües i la versió castellana ja la tinc a punt, i així poder arribar a més lectors. I després, com és lògic, seguir publicant la resta de la meva obra, la que ja tinc i la que estic escrivint.

Bona part de la seva familia prové del món de la pintura. Va deixar els pinzells per escriure?
Mai no he agafat els pinzells, jo, ni de petita, tot i que tinc bona mà pel dibuix. M’he criat amb un avi i un pare pintors, ambdós nens prodigis de la pintura, en una llar on es pintaven tapissos, quadres i també cartells per als cinemes de barri i on l’olor de la trementina (aiguarràs) surava per tot el pis, inclosos els dormitoris.

Jo jugava amb fotografies d’artistes de cine de l’arxiu del pare, els casava i els descasava i m’inventava històries. Diuen que, escrivint, sóc molt cinematogràfica. No ho puc evitar.

Recorda el primer contacte amb la literatura?

He trigat molt a publicar, sempre he escrit pel meu cercle més íntim.

No sé si a les publicacions que jo llegia de petita, com ara Hazañas bélicas, se li pot dir literatura. Després va venir el Guillermo d’en Crompton amb les seves entremaliadures i les aventures dels 5 de l’escriptora Blyton.
M’agradava molt llegir i aviat vaig començar a escriure, potser als 12 anys, per posar una data. Petits contes al principi, una obra de teatre als 17 que no vaig acabar, després va venir la llarga etapa de la poesia. He trigat molt a publicar, sempre he escrit pel meu cercle més íntim.

Carme Melchor Fotografia 2Quins serien els seus referentes literaris?
Deixant de banda tota mena de ‘tebeos’ i llibres juvenils, com ja he dit, crec que la primera novel·la seriosa que em va colpir va ser “Viento del este viento del oeste”, de la Nobel Pearl S. Buck.

Un amic me la va regalar als 14 anys pel meu aniversari i vaig quedar tan impressionada que anava per les llibreries de vell tot buscant altres llibres d’aquesta autora.  Vaig descobrir una mica més tard autors de la generació del 98, i tot seguit de la del 27. Feia teatre universitari i m’agradaven els esperpentos de Valle-Inclán.

Però el que de debò, de debò, em va enganxar va ser una col·lecció de 12 volums que vaig comprar a terminis dels clàssics russos, en paper bíblia, de l’editorial Plaza y Janés.
Recordo que al llarg de més de dos anys no vaig llegir res més que això, anava a tot arreu amb un d’aquests llibres sota el braç, i vaig anar descobrint a poc a poc els grans mestres tant de la novel·la llarga, sovint llarguíssima, com del conte curt, de vegades curtíssim..


I quins escriptors rusos ens recomana?

Sens dubte Gógol, per damunt de tots, després Turgueniev, Chéjov, Shólojov, i, com no, Dostoievski i Tolstoi…

Com veu el futur?
Ara mateix el futur el veig bé, tot i que quan hi penso crec que hagués hagut de llançar-me abans…

Em sap greu la situació actual de la literatura en general, un món que s’ha hagut de corrompre per tal de sobreviure i omple els seus calaixos i les lleixes on va a parar tot allò que no té una utilitat immediata d’obres i més obres d’escriptors desconeguts a qui ningú mai no llegirà, perquè ni tan sols ho fan els encarregats de llegir (jo els anomeno, a aquests escriptors que van d’editorial en editorial amb la seva novel·la sota l’aixella, la casta dels invisibles, i fins no fa massa jo hi pertanyia).
El món literari ha canviat i les regles del joc també. Avui s’ha de ser mediàtic, sortir als mitjans de comunicació un dia sí i a l’altre també, i si s’és un friqui, molt millor. 

El món literari ha canviat i les regles del joc també. Avui s’ha de ser mediàtic, sortir als mitjans de comunicació un dia sí i a l’altre també, i si s’és un friqui, molt millor.


Quins són els properes projectes?
De moment estic a la meitat d’una novel·la en castellà sobre la vida del meu avi patern, que era pintor, sord i aragonès i que va mantenir unes converses privades amb el rei Alfons XIII, anomenat pels catalans “el cametes”, a la mateixa inclusa on el van abandonar als vint-i-vuit dies de néixer. El títol: El hospiciano sordo y el rey.