L’escriptora alemanya publica ‘La vieja tierra (Maeva), una novel·la que s’ha convertit en un bestseller a Alemanya.

ENTREVISTA JORDI MILIAN

Dörte Hansen debuta amb ‘La vieja tierra’ on ha aconseguit captar l’atenció del públic a Alemanya.

La novel·la s’engloba en el denominat neoruralisme, un fenomen de migració des de les àrees urbanes a zones rurals, iniciat a la dècada dels anys 1960 a Europa occidental i Amèrica del Nord. Hansen dóna vida a dues dones de dues èpoques diferents però que conviuran en una mateixa casa per narrar el contrast entre la vida en el camp i a la ciutat, i la cerca d’un lloc al món.

Com ha sobreviscut a l’èxit de la vella terra a Alemanya sent la seva primera novel·la?
Doncs la veritat és que ha estat molt difícil. Va ser un fet que em va deixar molt descol·locada. I per culpa d’això, durant gairebé un any no vaig poder escriure res nou perquè estava paralitzada per la felicitat. Tenia un shock de felicitat.

Com sorgeix la novel·la La vieja tierra?
Volia escriure un llibre sobre la vida al camp que no la mostrés de forma romàntica, sinó que donés una imatge realista del que significa viure-hi.
A Alemanya s’havien publicat molts llibres que mostraven a la gent del camp com a personatges graciosos, però que al mateix temps no se’ls prenia molt en serio. Jo em sento una persona del camp i em sentia una mica ofesa, volia mostrar la perspectiva de la gent del camp, com veuen a aquesta gent de ciutat que de sobte arriba al camp i els diuen què han de fer amb la seva vida i amb els seus cultius.

Es tracta d’una novel·la on ha mostrat part de la seva experiència vital i records.
Crec que això és cert en totes les novel·les, però també és cert en la meva. Hi ha molt de mi en aquesta novel·la, però repartit entre els diferents personatges. Hi ha molt de mi en el personatge de Heinrich Lührs, però no tot. També hi ha coses de mi en Anne o en Vera… Això és el maco de la literatura; que es poden repartir els pensaments entre diferents personatges i jugar amb les conviccions i principis de cadascun. És un joc de mans bastant interessant. Però, naturalment, moltes vegades els personatges es desenvolupen en camins que mai hauríem previst i d’on surt tot això és difícil de dir.

‘La vieja tierra’ tracta d’un  fenomen que porta a persones abandonar les ciutats per anar a viure en el camp buscant un lloc ideal. Existeix avui dia aquest fenomen?
Sí, crec que això encara existeix i per a molta gent és un somni poder tornar a una vida natural, real i autèntica. Hi ha molta gent que anhela aquest tipus de vida. És un tipus d’escapisme. Hi ha molta gent que vol fugir de la vida estressant de la ciutat. Però el problema és que la gent que té aquest tipus de somnis no té una idea molt real de la vida en el camp i potser s’ha imaginat el camp d’una forma que no existeix. La vida en el camp no és gens romàntica i no ho ha estat mai.

Vera, la protagonista de la novel·la, arriba a la casa l’any 1945 sent una nena refugiada i haurà d’adaptar-se a la nova realitat.
Crec que aquesta experiència de perdre les arrels és molt traumàtica per a Vera i és un fet,  cosa que li persegueix durant tota la seva vida. De sobte es converteix en una estranya, es veu expulsada de la seva casa i no vol tornar a viure això mai més en la vida. Per a aquest motiu no vol marxar de la casa, perquè té una por terrible a repetir aquesta experiència.

Malgrat viure molt temps en aquest lloc sempre tindrà la sensació de ser considerada forastera.
Jo ho deixo una mica obert en la novel·la, però per a Vera tinc l’esperança que acabi perdent aquesta sensació de ser estranya perquè ara amb Anne i el seu fill, Leo, ha trobat una espècie de família substituta. No és exactament una relació, no són exactament família o companys de pis, però crec que Vera deixa d’estar tan sola i és possible que per ella això sigui un fet molt terapèutic. Però és una sensació que només podem imaginar, perquè la novel·la s’acaba.

Part de la novel·la se centra en el xoc que es produeix entre els habitants de l’entorn rural amb les persones que provenen de la ciutat. Una convivència sempre difícil i gairebé impossible. 
Hi ha un malentès molt gran que fa que aquesta gent no acabi d’entendre’s, perquè la vida bucòlica que busquen fugint de les ciutats no existeix i no ha existit mai. De sobte la gent del camp es posa a observar a aquest tipus de personatges, com succeeix en la novel·la: què fa aquest tipus que va en una bicicleta tombat, que es posa a conrear patates i intenta parlar en ‘baix alemany’? I, no obstant això, aquest personatge segueix sentint-se superior a la gent de camp i és un comportament molt comú entre aquells que arriben al camp des de la ciutat.

La casa juga un paper important en la novel·la i podria ser considerada un personatge més.
Jo també tinc aquesta sensació. Per a mi la casa és un personatge més de la novel·la. Es comunica d’alguna forma amb la gent que viu en ella i té vida pròpia. I dóna una imatge de com ha de ser viure en una casa així i crec que en certa manera representa el caràcter dur de la gent que viu en aquest lloc. I, al mateix temps, els personatges projecten molts dels seus propis sentiments a la casa. Vera té por que tot el que ella creu o que recorda sobre aquesta casa es perdi si permet que la reformin, té por que deixi d’existir.

La seva neboda Anne fuig d’Hamburg de la ciutat per anar a viure amb la seva tia Vera. En certa manera podríem considerar-la també una refugiada?
Precisament. D’una forma molt diferent que Vera, però és una refugiada perquè té dificultats per trobar el seu lloc en la vida. Anne va perdre la seva pàtria metafòrica de la música quan va néixer el seu germà, que és un nen prodigi de la música, i no sap ara mateix on pertany i quin és el seu lloc. L’única cosa que sap és que el seu lloc no és el barri d’Hamburg d’Ottensen.
El que intento explicar en la mena novel·la és parlar de persones que tenen dificultats per trobar el seu lloc al món. Els meus dos protagonistes intenten respondre a la pregunta d’on volen arribar i a on està el seu lloc en la vida. I crec que aquesta és una pregunta molt moderna perquè abans la gent naixia en un poble, en una família, i seguia fent el que feia la seva família i, no obstant això, avui tenim la possibilitat de triar i crec que aquesta llibertat de triar de vegades ens sobrepassa, ens atabala.

Malgrat les diferències i discrepàncies inicials Vera i Anne descobreixen que tenen més en comú del que pensaven inicialment.
No sabria dir si elles realment ho arriben a descobrir, però el lector per descomptat sí que s’adona que en certa manera es porten bé i encaixen. Per exemple, Anne s’adona que ha de parar les reformes quan veu que Vera comença a trastejar en la cuina i llavors ha de deixarla casa estigui silenciosa i tranquil·la. I Vera ha d’aprendre que Anne és una persona que a vegades no té necessitat de parlar. Però no sé si elles mateixes s’adonen que s’assemblen més del que creien o que tenen més en comú.

Cadascuna d’elles haurà d’afrontar els seus reptes i temors.
No és que hagin de fer una teràpia o que hagin de tractar-se a si mateixes amb molta profunditat o descobrir els seus problemes. No és que Vera descobreixi ‘ai això és el que havia de canviar’. Vera s’adona que ara pot dormir tranquil·la perquè hi ha gent a casa i perquè hi ha algú tocant el piano. I Anne descobreix que pot tornar a tocar el piano sense interrupcions i això no és alguna cosa que descobreixen conscientment, sinó que senzillament els passa i és indicatiu del canvi que han experimentat.

La vella terra és una zona rural però amb un potencial molt potent gràcies a la producció de cireres i pomes que fins i tot aporta molt turisme.
És un paisatge preciós, cal dir-ho. Les cases són molt boniques, els molins de vent, els fruiters… És un paisatge absolutament conreat, no té gens de silvestre o caòtic. És la bellesa del control. És un paisatge molt ric. Jo entenc perquè molta gent vulgui visitar aquest lloc.