L’escriptor israelià presenta “La vida juga amb mi”, la novel·la que l’inici de la pandèmia va endarrerir la seva publicació.
Etern candidat al Premi Nobel de Literatura, David Grossman ha estat guardonat amb premis com el Man Booker Internacional, la nova novel·la de l’escriptor israelià es basa en fets reals. El mateix autor en una roda de premsa telemàtica comentat que “un dia, una dona em va trucar i va començar a explicar-me la seva història”
Era Eva Panic, una dona jueva de Croàcia qui fa vint anys va explicar la seva història Grossman. Panic va sobreviure a l’holocaust i va ser presonera en un gulag del líder serbi Tito. L’escriptor afirma que “mai he conegut una persona tan única i singular. Tenia uns ideals polítics agressius i no tenia cap mena de filtre quan parlava, però al mateix temps era una persona molt afectuosa i empàtica”.
Panic li va explicar la seva vida en la Sèrbia de Tito, la relació amb un oficial serbi i la posterior deportació a un gulag camp de treballs forçats a l’illa de Goli Otok.
Eva va ser detinguda després de negar-se d’acusar falsament de traïdor al seu marit, assassinat uns dies abans. Eva tenia dues opcions, fer la falsa acusació i assegurar que el seu marit era un espia i ser alliberada, o ser deportada a un camp de concentració i abandonar a la seva filla de sis anys. La dona croata va escollir la primera opció defensant els seus ideals i va ser enviada al camp de treballs forçats.
Eva Panic va morir l’any 2005, però abans li va donar permís a Grossman a què pogués explicar la seva història.
“La vida juga amb mi” (Edicions 62 /Lumen) està narrat sota la mirada de la Guili, la neta del personatge inspirat en l’Eva Panic que es mostra molt interessada a saber més detalls de la vida de la seva àvia quan compleix noranta anys.
L’Eva de la novel·la de Grossman s’anomena Vera i la seva filla Nina. “La vida juga amb mi” narra el moment que Vera en plena celebració del seu norantè aniversari rep la visita de la seva filla Nina qui vol que la seva mare li expliqui què va passar a Iugoslàvia, durant la «primera part» de la seva vida, quan, jove jueva i croata, es va enamorar obstinadament del Milo, i per què ell va ser empresonat, acusat de ser un espia estalinista. Vol saber per què la Vera va ser deportada a un camp de reeducació a l’illa de Goli Otok i per què la va abandonar quan tenia sis anys. El mateix Grossman explica que “m’interessava explorar com les dues dones van conviure durant tots aquests anys amb la idea que la mare havia abandonat a la seva filla”.
Sobre l’actuació de la protagonista, Grossman, no la jutja i assegura que “va actuar en una època on els valors i els símbols eren més importants que les persones”. Eva, en aquell moment va prendre una decisió “que va demostrar ser més lleial al seu marit que no pas a la seva filla”. L’autor assegura que la literatura “pot servir com un tribunal de segona instància més empàtic i benevolent davant dels fets de la vida”. Espera, que un cop llegida la novel·la, els lectors no la condemnin i siguin benèvols.
UNA NOVEL·LA ENTORN A TRES GENERACIONS DE DONES MARCADES PER UN FETDEL PASSAT
La novel·la gira entorn de tres generacions la Vera, la seva filla Nina i la neta Guili. Grossman assegura que ha estat ‘un repte escriure des del punt de vista d’una dona’ i calia entrar en la mentalitat de les tres dones protagonistes que ”tenen llenguatges diferents i pertanyen a generacions molt diferents’. Totes tres dones han quedat marcades per la decisió que va prendre la Vera.
UNA LITERATURA MARCADA PER LES GRANS PÈRDUES I ELS TRAUMES
L’autor de “Tota una vida” i “Gran Cabaret” afirma que la seva literatura gira al voltant “de les grans pèrdues o els fets terribles perquè la literatura té la capacitat d’alliberar-nos de les nostres ferides a través del relat”. Per Grossman “els grans motors de l’escriptura és el dolor i l’esperança” i el més important és que “mare i filla van aprendre a conviure juntes i fins i tot a perdonar-se” assegura Grossman.
Una de les recompenses d’escriure és “anar escrivint una capa humana del relat i després descobrir que sota aquesta capa en tenim moltes més i fem com una mena d’arqueologia humana”. Grossman destaca que “quan escrivim tenim el privilegi de comprendre totes aquestes capes de les persones que descrivim a les novel·les. I així tenim l’oportunitat de descriure també les nostres pròpies capes i nivells de la nostra vida”
Fent repàs de la seva trajectòria literària afirma que “He escrit sobre persones que han experimentat grans pèrdues i que han patit grans desastres i que en certa manera també van ser traïts pels seus pares. Aquest fet deixa una ferida i un trauma molt profund que la ferida els ha esclavitzat i escriure sobre aquestes ferides és alliberador”
Tothom que ha patit un trauma, recorda Grossman “divideix la seva vida en dues parts, la d’abans del trauma i la que ha viscut després”. En aquest moment cal “deixar el punt on el trauma ens ha deixat aturats per fer més suportable la ferida”.
David Grossman també és conegut per la seva vessant pacifista, forma part d’un comitè que treballa pel diàleg entre israelians i palestins, i ni tan sols la mort del seu fill Uri, caigut en combat l’agost del 2006, l’ha fet desistir del seu compromís en favor de la pau.
