Aquest és un dels objectius de Rosa Moya amb la seva primera novel.la juvenil “L’últim gat birmà”. Moya, que també és editora d’Ediciones B, sap que als lectors no se’ls pot donar qualsevol cosa i als més joves, menys.
I per això perquè sap que no se’ls pot donar gat per llebre, ha procurat fer-los arribar una història i uns personatges que anessin passant per un univers i parlant un llenguatge que hi poguessin connectar fàcilment i ràpidament. I sense rebaixar plantejaments.
Això vol dir, sense desistir de trenar una trama amb girs inesperats, amb acció, amb moments màgics, amb instants d’aguantar-se la respiració i amb missatges directes a la consciència del lector. Moya no té cap intenció d’adoctrinar ningú, al contrari. Però té clar que a través de l’escriptura, que la literatura vol i pot transmetre – i a través de la història de l’últim gat birmà així ho fa- una sèrie de valors.
Potser el més important és el que incideix en el fet que per ser feliços només cal que ens acceptem tal com som i que siguem fidels a nosaltres mateixos. Que ens hem d’escoltar més perquè som nosaltres els que fem el nostre camí, els que escrivim el nostre destí. Ningú més que n’és el responsable.
Sovint els sorolls que ens envolten no ens deixen sentir les demandes del nostre jo intern. El jove protagonista d’aquesta història amb un nom de ressonàncies jazzístisques, Charlie Parker, ho aprendrà al costat dels monjos i del gat. Igual com ho farem nosaltres, els lectors. Entre d’altres reflexions, hi podreu trobar aquesta que diu: “El desig és el pitjor enemic de l’home, la causa de tot el sofriment. La felicitat autèntica arriba quan deixem de desitjar”. El que dèiem, arribarem a ser feliços quan ens convencem que no ens cal res més del que ja tenim.
Com a les bones pel.lícules de Disney-Pixar, la lectura d’aquesta novel.la de la Rosa Moya no deixa indiferent ni a joves ni a grans. Tant els uns com els altres ho trobarem en els respectius registres i llenguatges allò que hi volguem veure i trobar. I qui ho ha fet possible és la Rosa Moya que té la mateixa passió, entusiasme i amor pels animals que pels lectors. Perquè al capdavall, la Rosa Moya sap que a través de la literatura- quan es fa des del cor- pot arribar a fer feliç i a ser feliç. Perquè la Rosa sap- i mai no ho faria- de donar gat, per llebre, encara que sigui l’últim i de Birmània. I per això ha escrit aquest llibre que val la pena de llegir.
Martí Gironell
Escriptor i peroidista
@martigironell
