L’escriptora comenta en el nou article a L’Illa dels Llibres, la novel·la ”Els quaranta dies del Musa Dagh’ de Franz Werfel publicat en català per Edicions del 1984 on s’hi narra el brutal genocidi silenciat del poble armeni.
Un dels objectius, una de les finalitats fonamentals de la literatura, és escriure per deixar petjada de fets cabdals que no podem permetre que s’esborrin de la memòria col·lectiva. Sovint, la ficció és una eina molt valuosa contra l’oblit.
Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel (Praga 1890 – Beverly Hills, 1945), és un llibre que ens parla del brutal genocidi silenciat del poble armeni. La novel·la es va publicar l’any 1933 i els jueus del gueto de Varsòvia la van tenir com a obra de referència. És una història basada en fets reals que Werfel va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. Com el mateix autor explica al començament del llibre “La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni”.
Fa poc més d’un segle, el govern turc va ordenar l’assassinat de dos-cents intel·lectuals armenis a Istanbul. El 24 d’abril de 1915, anomenat “el diumenge vermell”, s’inicià un genocidi en les imponents muntanyes de la costa síria. L’extermini es perpetrà amb tota impunitat. Tres-cents pobles van ser esborrats del mapa; un milió i mig d’armenis van morir entre 1915 i 1918; vuit-cents mil van ser desplaçats, uns cap al Caucas, d’altres cap a l’oest; les caravanes de mort a través del desert van ser incessants. Els armenis, cristians d’arrels antiquíssimes, van patir tota mena d’atrocitats: se’ls va ofegar en vaixells que els mateixos turcs enfonsaven, als infants se’ls va inocular malalties, les noies van ser violades sistemàticament, es van fer incineracions en massa, les conversions forçoses a l’Islam es van multiplicar… Barbàrie en estat pur exercida des de la legalitat (les minories assíria i grega també en van rebre les conseqüències). No hi va haver lloc per a la pietat, ja que hi havia pena de mort per a tots aquells funcionaris i soldats turcs que es neguessin a participar en el genocidi. El pitjor de tot és que Turquia encara no ho ha reconegut, mai no ha demanat perdó; sempre s’ha escudat en la convulsa Primera Guerra Mundial. A aquella ignomínia cal afegir-hi la passivitat de la comunitat internacional que va provocar que, anys més tard, Hitler digués al seu exèrcit (setembre del 1939): “Qui se’n recorda, ara, dels armenis?” (cal dir, però, que França es desmarcà des del començament i a l’any 2011, a l’Assemblea nacional de França va aprovar per àmplia majoria una nova proposició de llei que condemnava la negació d’un genocidi inclòs el dels armenis, la qual cosa va provocar l’enuig de Turquia).
En mig d’aquella tragèdia, però, hi va haver qui va resistir. Aquest és l’eix principal de la novel·la: el d’una comunitat d’armenis, sis mil habitants dels pobles que vivien als peus de la muntanya de Moisès (Musa Dagh) que van decidir que no es resignaven a morir sense defensar-se. El protagonista, Gabriel Bagradian, deixa la seva vida còmode a París, torna al seu lloc d’origen i dirigeix la sublevació i supervivència.
Però Els quaranta dies del Musa Dagh no hi trobem només de lluita i resistència, a través de gairebé mil pàgines la novel·la ens parla també d’amor, de compassió, de superació i, sobretot, de noblesa. L’obra de Werfel és literatura en majúscula. Amb una prosa brillant i una gran força narrativa, el clímax argumental és creixent. Cal destacar l’impactant capítol cinquè del llibre primer, quan el pastor alemany, Johanes Lepsius, va a visitar el general i ministre de guerra Enver Paixà (l’autor va triar aquí el present basant-se en la tradició històrica de la conversa que van mantenir Paixà i Lepsius).
La novel·la és colpidora, però l’autor no es recrea en les barbaritats, sempre deixa una escletxa de sortida per a l’esperança i convida a la reflexió, a l’eterna pregunta que sempre es queda sense resposta, la del perquè un poble es creu en el dret d’eliminar-ne un altre. Les raons (si n’hi ha) de quan la brutalitat perd el nord potser cal buscar-les en els instints més primaris: l’odi, l’enveja, el ressentiment… sentiments estèrils que rosseguen l’ànima i aniquilen l’enteniment abocant-lo a la por. I, de què tenien por, els turcs? D’una solidaritat cristiana entre armenis i russos? Del fet que el poble armeni fos més culte i modern que l’otomà? És possible, però això seria simplificar-ho massa. Tanmateix, el tema venia de lluny. Ja a l’any 1894 quan es van produir tota mena d’abusos contra els armenis en col·laboració amb part del poble kurd. Tampoc no podem ometre que, en el decurs del temps, Armènia ha anat modificant les seves fronteres i que ha estat dominada pels imperis romà, bizantí, persa, otomà i rus.
Considerat un dels grans escriptors de la Viena dels anys vint, Werfel va ser novel·lista, poeta, dramaturg i assagista a qui li va tocar viure un temps presidit per les dues grans confrontacions bèl·liques mundials. Casat amb Alma Mahler, compositora i pintora, quan Hitler va envair Àustria l’any 1938 el matrimoni es va exiliar a Estats Units
El cinema n’ha fet ressò de la seva obra mestra. A l’any 1935 la Metro Goldwyn Mayer havia de rodar Fourty Days of Musa Dagh, però va rebre fortes pressions del govern turc i se’n van desdir. Més endavant, a l’any 1983, Sarky Mouradian va dirigir una pel·lícula basada en la novel·la interpretada per Kabir Bedi. Altres films com Ararat (2002), d’Atom Egoyam o “The cut ((2014), de Fatih Akin també han tractat el genocidi armeni.
Werfel es va avançar a un altre gran genocidi, el de l’holocaust jueu. Tot plegat, massa proper, perquè avui, a les acaballes del 2015 continuen les lluites desfermades arreu del món, tan inútils com brutals.
Els quaranta dies del Musa Dagh, Franz Werfel. Traduïda de l’alemany per Ramon Monton. Barcelona: Edicions de 1984, col·lecció Mirmanda, 2015 (Títol original: Die vierzig Tage des Musa Dagh, 1933).
