La periodista Lali Sandiumenge analitza el poder d’internet en les revoltes arabs a ‘Guerrillers del teclat’

Entrevista de Jordi Milian

Egipte viu el procès de les primeres eleccions lliures de la història.
Fa un any la revolta de la Primavera àrab enderrocava el govern dictatorial de Mubarak Aquella revolució no va sorgir del no-res, anys enrere i fins i tot abans de l’aparició d’internet, alguns ciutadans van començar a mobilitzar-se per aconseguir la llibertat desitjada. Els blocs i les xarxes socials van aconseguir encendre l’espurna necessària per mobilitzar el poble egipci.
La periodista Lali Sandiumenge ha publicat Guerrillers del teclat (Magrana) on demostra el poder d’internet, especialment les xarxes socials de Facebook i Twitter i els blogs per mobilitzar a la ciutadania i començar a despertar consciències.
Lali Sandiumenge ha parlat de Guerrillers del teclat a L’illa dels llibres.

Guerrillers del teclat demostra la potència d’internet alhora de lluitar a favor de la llibertat. Quan vas ser conscient d’aquest poder?
Quan vaig arribar al Caire. Era mitjan 2004 i vaig llegir el llibre Quadern de Bagdad (La Magrana), que recull les entrades que va penjar en el seu blog -Where is Raed?- l’iraquià Salam Pax a partir de la tardor del 2002. A partir d’aquí vaig començar ja a seguir en línia altres blogs iraquians escrits en anglès i vaig descobrir els que havien començat a obrir altres joves de la regió i, especialment, els egipcis.

N’hi havia pocs aleshores, però em van interessar molt, tant com a font d’informació alternativa com perquè van suposar una plataforma d’expressió nova per als col•lectius marginats o tradicionalment censurats, i amb això em refereixo a les minories religioses o sexuals, les dones o els dissidents polítics. Primer els vaig utilitzar com una font per informar-me i aprendre.

Després, el 2005, vaig començar a entrevistar-ne els autors i em van fascinar. I ja em vaig posar a seguir-los, en línia i sobre el terreny. Em vaig adonar que Internet era una eina molt potent per al canvi social, per a la dissidència i, també, molt important, per conectar persones i servir de pont entre cultures diferents i desmuntar molts estereotips.

Guerrillers del teclat és fruït de molts anys d’investigació periodística. Què és el que més et va interessar dels guerrillers del teclat?

Pel que fa als blogs, el seu llenguatge, fresc, crític i espontani. Es van convertir aviat en una plataforma d’expressió personal per a qualsevol que estigués connectat, i molts joves els van aprofitar per abordar els grans tabús del món àrab -religió, política o relacions personals- sovint amb molta agudesa i amb molta gràcia.

Un dels aventatges, a banda que són una tecnologia molt senzilla i gratuïta, és que es poden escriure sota l’anonimat d’una forma bastant segura. Això va donar peu, per exemple, que les noies saudites n’obrissin molts, la majoria en anglès, i comencessin a explicar el seu dia a dia i a reivindicar els seus drets. Pel que fa als bloguers egipcis, em van interessar sobretot els blogs polítics i el fet que la seva lluita per les llibertats i contra el règim tingués una doble vertent: al ciberespai i sobre el terreny.

Eren joves, nois i noies, hiperactius, molt entusiastes i molt valents, que realment se la jugaven per denunciar els mals de la dictadura de Hosni Mubàrak.


Quin perfil tenien els bloguers que vas conèixer?

Els primers van ser joves d’entre vint i pocs i trenta pocs anys formats, universitaris o professionals. Alguns d’ells, no tots, procedien del món de la tecnologia i altres ja col•laboraven en organitzacions de defensa dels drets humans.
La majoria s’havien introduït en l’activisme participant en las manifestacions de suport a la segona Intifada palestina, el 2000, o a les protestes contra la guerra a l’Iraq, el 2003, i molts d’ells ja participaven en fòrums en línia, on sobretot debatien i despotricaven sobre la seva situació.


Com vas contactar amb els bloguers?

Amb la gran majoria, al principi a través dels seus blogs. Hi posaven un email de contacte, i els vaig escriure i em van contestar, fins i tot aquells que escrivien sota l’anonimat. En el cas dels egipcis, un cop en vaig conèixer uns quants personalment, em van presentar els altres o els vaig anar trobant a les diferents activitats i protestes que organitzaven.

En el cas dels bloguers d’altres països, vaig fer moltes entrevistes per email i algunes per skype. De fet, va ser molt senzill contactar-hi.

Tenien molt a dir, moltes ganes de dir-ho i creien que la premsa independet i la internacional podien ser un bon aliat i un bon altaveu de les seves causes, com així va ser. En aquell moment, a més, estaven molt menys sol•licitats i eren molt menys coneguts que avui en dia, i només uns quants havien atret l’atenció dels mitjans, sobretot dels anglosaxons i d’Al Jazira, que sempre va ser una bona aliada del que ja es començava a dir aleshores “periodisme ciutadà”.

 

Tenien algun sistema per organitzar-se?
Una de les coses que em va cridar l’atenció dels bloguers és que tot i que tenien cadascun una individualitat i una autonomia molt forta col•laboraven molt en causes comunes. Per exemple, en el cas d’Egipte, va ser determinant el naixement a finals del 2004 de Kifaya (Prou), una plataforma que va reivindicar per primer cop el final de l’era de Hosni Mubàrak i es va oposar que el rais cedís la presidència de forma hereditària al seu fill Gamal, com planejava fer.

Els bloguers van crear l’ala jove de Kifaya (Joves per al Canvi) i no només van participar en totes les protestes que es van convocar en aquells anys sinó que van ajudar als veterans a usar la tecnologia amb eficàcia. També van col•laborar de forma organitzada en la lluita contra la tortura policial, un dels grans mals de l’Egipte de Mubàrak. Però alhora que col•laboraven, cada un anava per la seva banda. S’organitzaven, evidentment, a través de la tecnologia, els blogs, els SMS i, a partir del 2007, les xarxes socials.

Des de molt d’hora, va existir un agregador de blogs egipcis, que va ser molt útil per unir-los a tots i convocar manifestacions, informar amb seguretat de l’itinerari i canviar de lloc en cas que la seguretat l’hagués detectat i es disposés a impedir-la. Cal recordar que Egipte va viure fins fa molt poc sota estat d’emergència, amb la qual cosa les reunions de més de cinc persones al carrer estaven prohibides. Les detencions es podien renovar per quinze dies de forma indefinida.

 

La revolució de La Primavera àrab no va sorgir de la nit al dia. Fins i tot molt abans de l’aparició d’internet….
Jo penso que a Egipte, el naixement de Kifaya i les revoltes laborals que van arrencar amb força al delta del Nil a partir del 2006 van ser clau per sembrar el camí cap a la revolució.

Seria molt llarg d’explicar, però el naixement de Kifaya es va produir coincidint amb una certa apertura del règim de Mubàrak, que va convocar el 2005 i per primer cop eleccions presidencials amb més d’un candidat. Van ser una farsa, però van donar marge de maniobra a l’oposició per organitzar-se i perquè hi hagués debat. La lluita de l’oposició -liberal, nacionalista, socialista, islamista, etc- va confluir i es va sumar a la lluita d’anys d’activistes de drets humans, intel•lectuals, treballadors, etc.


Però internet finalment ho ha accelerar tot

Sí. Penso que l’arribada d’Internet a la regió, a   finals dels 90 en funció de cada país, va ser determinant. Va permetre a l’oposició tradicional organitzar-se millor i d’una forma més segura i va donar l’oportunitat a molta gent que no se sentia identificada amb els partits de participar en política i en societat com a individus, ja fos en els fòrums, a través dels blogs, etc.

Amb l’arribada de les xarxes socials a mitjan del 2007, les possibilitats de participar i de connectar persones afins que no s’haurien conegut d’una altra manera es van disparar exponencialment. Per exemple, en el cas d’Aràbia Saudita, on no hi ha organitzacions de la societat civil, la xarxa està suplint aquesta mancança.

Internet no només va permetre connectar persones dins d’un mateix país, sino a nivell regional i també internacional. Ho considero clau per explicar la rapidesa amb què han succeït les coses i el contagi i suport que hi ha a nivell regional. No cal oblidar tampoc la importància d’Al Jazira i dels telèfons mòbils. Per a Egipte, Tunísia va ser determinant, però que caigués Mubàrak va donar esperances a tota la regió.

En el moment concret de les revoltes, crec que a Tunísia la xarxa va ser sobretot determinant per difondre la informació -Ben Ali era potser el més gran repressor d’internet i la llibertat d’expressió de la regió- i en el cas d’Egipte, per convocar, mobilitzar i coordinar els activistes.

 

Vas arribar al Caire l’any 2004, molt abans de l’inici de la Primavera Àrab i els aixecaments populars.   Com era la ciutat abans de tots aquests esdeveniments?
Caòtica, preciosa, deixada, fascinant, contaminada, sorollosa, sorprenent… Hi ha mil adjectius per descriure El Caire, bons i dolents. El principal per mi és que és una ciutat vital: és la ciutat que no dorm, sempre hi ha algú al carrer fent alguna cosa. També una ciutat de contrastos: hi conviuen la bellesa i l’horror, l’opulència i la misèria, l’alegria i la desesperació.

 

Ara després del derrocament l’any passat de Mubàrak, els egipcis estan escollint per primer cop un president democràtic. Quin futur els espera amb la convocatòria d’eleccions?
És difícil de dir, però sempre serà més esperançador que el que tenien amb Mubàrak. Aquest procés electoral no és del tot lliure ni legítim, ja que se celebra sota el domini de l’exèrcit, quan milers de civils estan sent processats en tribunals militars i quan el país encara no té una nova Constitució que fixi les atribucions del president i la distribució de poders.

La primera volta s’acaba de celebrar i hi ha participat menys gent que a les legislatives de novembre passat. Els resultats han estat molt decebedors per als que van participar o van donar suport a la revolució, perquè passaran a segona volta un militar i home del règim -l’últim primer ministre de Mubàrak-, Ahmed Shafiq, i el candidat dels Germans Musulmans, Mohamed Mursi. No era en absolut el que s’esperava, tot i que els resultats eren imprevisibles. Però tenen una certa lògica: una transició no es fa en quinze mesos i finalment han guanyat les dues forces que han definit la política egípcia durant dècades i que tenen una maquinària electoral més ben greixada. Però se’n pot extreure una lectura positiva: la suma dels vots dels candidats més pro revolucionaris els supera, el problema és que s’han desactivat a si mateixos al no tenir un candidat de consens.

La gran sorpresa ha estat el nasserista Hamdin Sabahi, un home respectat, que ha recollit molts vots revolucionaris que haurien anat segurament a Mohamed al Baradei, l’antic dirigent de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica, si s’hagués presentat. Sabahi ha estat a punt de situar-se en segon lloc després de Mursi i passar a segona volta. Una segona volta entre Mursi i Sabahi hauria estat molt millor per a Egipte i per als egipcis.

El problema no és l’islamisme polític, ja que diria que aquest cop els Germans Musulmans han aconseguit el seu pes electoral real, un 25% dels vots (a les legislatives en van treure un 45%). El problema és Shafiq. Crec que triar entre Mursi i Shafiq posarà a molts electors en un dilema irresoluble i abocarà a alguns a l’abstenció. En cas que guanyi Shafiq, no sé què passarà, però és molt inquietant.

Amb tot, espero que d’aquí a uns quants anys, a les pròximes eleccions, les institucions i la política egípcia ja siguin prou fortes com perquè totes les altres sensibilitats estiguin ben organitzades i el canvi sigui possible.

 

Quin paper han de jugar els guerrillers del teclat?
Jo vaig anomenar “guerrillers del teclat” al bloguers perquè era una expressió que utilitzaven alguns d’ells i em va agradar. Els definia molt bé, tot i que tinguessin aquesta doble dimensió de lluita al carrer i al ciberespai. Avui dia, crec que els hem d’anomenar revolucionaris. Gran part dels joves de Tahrir segueixen tenint aquesta doble dimensió, en línia i fora de línia, però ara amb Twitter i Facebook, especialment.

El paper que estan jugant ara és el de continuar la revolució: des del primer dia van dir que havien aconseguit tumbar el dictador però no la dictadura i s’han dedicat a pressionar i batallar perquè la Junta Militar que va agafar el poder després de la caiguda de Mubàrak el cedís a una autoritat civil.

L’exèrcit ha jugat brut en la transició: l’havia de tutelar i el que ha fet és incrementar la seva influència, protegir els seus interessos econòmics i garantir el seu poder. Ha detingut milers de civils i ha censurat els mitjans. Tahrir ha denunciat el abusos, ha pressionat perquè es jutgés Mubàrak i es seus fills, etc. La lluita és la mateixa, però alguns l’articulen també participant en el procés electoral -uns quants del bloguers de què jo parlo en el llibre es van presentar com a candidats al Parlament, tot i que cap va guanyar- i altres boicotejan el procés, perquè no el consideren legítim.

 

Quines similituds i diferències veus entre els moviments de la revolució àrab amb el 15M?
Hi veig moltes similituds i sovint penso que en part són fruit de la mateixa tecnologia: són moviments horitzontals, descentralitzats, sense líders i, fins a cert punt, sense ideologies. El seu espai és la xarxa i el carrer, és una doble dimensió que no es pot deslligar.

Alhora estan formats per ciutadans, per grups i col•lectius, però són sobretot nodes molt mòbils i transversals, que participen en una o altra iniciativa en funció dels interessos o capacitats. Tenen demandes coincidents, que són les llibertats i la justícia social. Allà es lluita contra les dictadures, aquí per millorar la democràcia i els models de governança. Tots dos tenen un component anticapitalista molt fort.

No crec que hi hagi gaire diferències, tret de les del context. Però estic comparant els revolucionaris egipcis amb els sectors més actius del 15M, no el gruix de les poblacions egípcies i espanyoles que simpatitzen amb les seves demandes. Internet ha provocat molts canvis, inclús en el món del periodisme.

 

Com ha canviat el periodisme amb l’arribada d’internet i les xarxes socials?
Ha provocat un terratrèmol en el periodisme tradicional i encara l’està sacsejant. Li ha ofert infinites oportunitats però a la vegada l’està obligant a canviar molt i de moment no sembla que hi estigui gaire preparat. Penso que la xarxa ha posat de relleu fins a quin punt els mitjans tradicionals estaven enquilosats, eren maquinàries enormes i massa ben acostumades a vehicular el missatge i tallar el bacallà.

El gran repte és que s’ha incorporat al món de la informació com a productors i emissors qualsevol ciutadà que cregui o tingui ganes de dir alguna cosa. I ara mateix, molta gent té molt a dir i el descrèdit dels mitjans convencionals -per exemple, per banda del 15M- és molt gran.

De blogs n’hi ha ara per tot, i alguns molt interessants i, de fet, pot informar qualsevol que tingui un mòbil amb càmera i connexió a internet. És fascinant, és una riquesa enorme, és també un gran girigall, però els periodistes n’hauríem de treure més partit i saber quin paper ens correspon.

Personalment, crec que és un paper important, i és sobretot filtrar tanta informació, aprofundir-la i aportar-hi la reflexió i el context necessari. Crec que els periodistes i els ciutadans “informadors” hauríem de col•laborar més. Ni els periodistes hauríem de subestimar el potencial dels ciutadans ni els ciutadans haurien de desconfiar dels periodistes. Som complementaris, o ho hauríem de ser.

Escolta l’audio de l’entrevista: