Amb El cercle dels dies (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), Follett transporta els lectors a l’Anglaterra del neolític, quan un poble sense rodes ni escriptura va alçar el cercle de pedres més famós del món: Stonehenge.
Després de conquerir milions de lectors amb Els pilars de la Terra i les seves seqüeles, l’escriptor gal·lès aposta ara per un viatge encara més llunyà en el temp.. El repte no era menor: com explicar la gesta d’una societat de fa 4.500 anys sense caure en l’anacronisme i mantenint el pols narratiu?
El magnetisme de Stonehenge
«La història de Stonehenge m’entusiasmava perquè amaga dos misteris: com el van construir i per què el van construir», confessa Follett. «La primera pregunta ha estat contestada, en part, pels arqueòlegs: les pedres es van transportar des de West Wood, a vint-i-set quilòmetres de Stonehenge. Però la segona, el perquè, és una veritable incògnita»
L’autor recorda que el monument va començar com un simple terraplè circular amb pals de fusta i, amb el temps, es va transformar en un complex de pedres que va dominar l’imaginari de diverses generacions. «Els escriptors medievals pensaven que només la màgia podia explicar-ne la creació», rememora el dossier. Avui, la ciència ha avançat, però les preguntes essencials continuen sense resposta.
Una epopeia sense rodes
Durant la seva recerca, Follett es va sorprendre en descobrir fins a quin punt la tecnologia era rudimentària. «La gent que va construir Stonehenge no havia inventat la roda i tampoc feia servir animals per transportar càrregues pesades, així que van haver de ser un gran nombre de persones les que van moure aquelles pedres tan enormes estirant cordes».
Aquesta limitació tecnològica també va condicionar la seva narrativa. «El que crida més l’atenció és que a l’edat de pedra la majoria de la gent gairebé no sabia comptar. Utilitzant les parts del cos com a números, segurament podien arribar més o menys fins al vint-i-set. Així que els personatges no podien dir coses com “cent metres” o “cinquanta persones”, i tot plegat acabava resultant una mica estrany».
Personatges que encarnen la visió i el conflicte
El llibre gira al voltant de figures com en Seft, un miner de sílex que busca escapar de la brutalitat familiar i que es veu arrossegat a un projecte col·lectiu més gran que ell mateix. Però és la Joia qui esdevé l’ànima de la narració. «M’agrada la Joia, perquè és molt audaç. Comet errors, però no cau mai en el desànim», diu Follett. «Pel que fa als més divertits, sempre són els dolents. Vaig gaudir molt amb l’espantós Stam».
A través d’aquests personatges, l’autor retrata una societat dividida entre pastors, pagesos i bosquetans, obligada a cooperar enmig de sequeres i guerres. Una tensió que desemboca en violència, venjança i en la necessitat d’unir esforços per construir un símbol que definirà tota una civilització.
Paral·lelismes amb Els pilars de la Terra
És inevitable preguntar-se fins a quin punt aquesta nova obra dialoga amb el gran clàssic de Follett. L’autor ho admet: «Els detalls són totalment diferents, però cada llibre explica la història d’una societat que va aconseguir construir una cosa extremadament difícil gràcies a un enorme esforç comunitari».
Si en aquella ocasió era una catedral gòtica el que concentrava somnis i lluites, ara és un cercle megalític que transcendeix el temps. El fil conductor, tanmateix, és el mateix: la voluntat humana de superar allò que sembla impossible.
Temes universals en un passat remot
«Sempre escric sobre temes que són rellevants per a l’ésser humà en qualsevol època històrica: l’amor i el matrimoni, la forma de guanyar-se el pa, la violència i la guerra», recorda Follett. Aquesta mirada explica per què les seves novel·les, tot i ambientar-se en períodes tan dispars, continuen captivant lectors de totes les edats i cultures.
L’espurna d’aquesta nova obra va sorgir gairebé per casualitat. «Estava llegint un llibre de no-ficció escrit per un arqueòleg, Mike Pitts, titulat How to Build Stonehenge, i em vaig dir: “Hi hauria d’haver una novel·la d’en Ken Follett sobre això”».
De periodista a narrador universal
Ken Follett va néixer el 1949 a Cardiff i va iniciar la seva carrera com a periodista. El seu salt a la literatura va arribar el 1978 amb L’ull de l’agulla, i des de llavors ha venut més de 197 milions d’exemplars arreu del món. Novel·les com La caiguda dels gegants o Mai han consolidat una trajectòria que combina thrillers polítics, sagues històriques i relats d’aventures.
Avui, als 75 anys, Follett continua escrivint amb el mateix esperit de descoberta. Si hagués viscut al neolític, diu amb humor, «potser hauria estat un poeta que memoritza llargues sagues i les recita a les nits al voltant d’un foc de camp».
El llegat etern de Stonehenge
Durant segles, Stonehenge ha despertat la imaginació del món i el seu misteri ha perdurat generació rere generació. La seva construcció va començar fa uns 5.000 anys, al Neolític, i en un inici no era més que un terraplè circular envoltat per un fossat amb petits pals de fusta o pedres. Cap al 2500 aC es van afegir-hi blocs molt més grans portats des de diferents punts d’Anglaterra i Gal·les. Aquest va ser només el començament de més de 800 anys de modificacions que s’estendrien fins a l’edat del bronze, quan ja era el temple més gran de la Gran Bretanya.
Stonehenge ha inspirat teories i mites: per als escriptors medievals només la màgia podia explicar-ne l’existència; al segle XVIII es va popularitzar, erròniament, la idea que l’havien aixecat els druides. L’arqueologia moderna ha intentat respondre preguntes fonamentals —com i quan es va construir, qui en van ser els artífexs i, sobretot, per què—, però encara avui moltes d’aquestes qüestions romanen obertes.
És en aquest buit entre ciència i imaginació on Follett ha situat la seva novel·la. Amb El cercle dels dies, l’autor no només recrea una de les gestes més desconcertants de la humanitat, sinó que convida els lectors a pensar que, potser, els misteris més antics continuen sent els més actuals.
