I Concurs de microrelats: Categoria B. menys de 400 paraules.

Ja podeu votar els relats de la Categoria B que corresponen a relats escrits amb menys de 400 paraules. Al final d’aquest article podeu votar als que us hagi agradat més. Un relat serà escollit per votació popular i l’altre per un jurat especialitzat.

 

RELAT 1
Ja no surt de casa,  rodejat com està de xandalls i malles quan va al supermercat, de música indesitjada per tot i sintonies mòbils que irrompen escandalosament invadint el seu propi silenci (a fora ja no n’hi ha de silenci). Fins i tot a l’escola de música  la canalla no parlen , criden o bé teclegen esse-emma-esses com folls als companys que tenen a un metre de distància.  Al tren, les tauletes electròniques substitueixen els llibres i sovint s’usen per fer veure que s’està molt ocupat. Davant aquest panorama desèrtic, la millor opció és, doncs, quedar-se a la illa particular de casa seva, recuperar el luxós silenci o bé connectar-se  a medici.tv per escoltar música  i rellegir els clàssics de la biblioteca.  Isolat?  No; lliberat del mar de banalitat que envolta la seva illa.  ”

 

RELAT 2
Falta una hora perquè surti el sol. La Maria sembla dormir dins el taüt. El seu coll mostra els dos punts negres que tanta por van fer al metge. M’he quedat a vetllar-la tota la nit a la petita capella del castell. Ningú no ha volgut acompanyar-me.
Els finestrals espeteguen, el vent sembla voler trencar els vitralls. Sento crits i udols a la fosca. La Maria obre els ulls. El seu pit s’alça lleugerament, en un intent de tornar a agafar l’alè.
M’agenollo i agafo un crucifix. Ella s’incorpora: “Que no em vols, Joan?”  La seva freda mà m’acarona. Deixo anar la creu. M’atrau al seu pit i em xucla la vida. Sóc seu per sempre més.
Els vitralls esclaten amb la força del vent. Entra un estol de ratpenats mentre nosaltres fugim. Al matí només veuran el taüt buit, unes gotes de sang i una creu tombada a terra.

RELAT 3
-SISETA. La Siseta era una dona de caràcter. De les que afronten la vida tal i com ve, com si elles soles s’haguessin de carregar el destí a les espatlles.
Es llevava de matinada i preparava un bon esmorzar pels carreters, abans de que aquests enganxessin tartanes i cavalls i comencessin una llarga jornada de treball.
Entre els cavalls n’hi havia un anomenat “Pajarito”. Era un cavall ferm i treballador, un animal de confiança. Havia portat una vida dura, molts anys d’ arrossegar pels camins carretes i tartanes carregades de suro. I ara es trobava a la part final de la seva existència, la seva força havia minvat, sovint la càrrega era excessiva per ell i havia de ser substituït per altres animals més joves.
La Siseta sentia quelcom especial per aquest cavall, li reconeixia anys d’esforços i noblesa, i sempre li guardava alguna llaminadura que el pogués fer feliç.
Una tarda, la Siseta, que havia marxat de bon matí de casa seva per anar a fer encàrrecs al poble del costat, va entrar als estables i va veure que el “Pajarito” no hi era. Va preguntar als traginers que es trobaven al pati gran de la casa i aquests li van donar la mala notícia. El marit de la Siseta, l’Antònio, havia donat ordres de conduir el cavall fins a l’estació del tren. Allà seria carregat dalt d’un vagó i traslladat a l’escorxador. Era el destí final de tots els animals.
La dona no va dir res, però tots els treballadors van veure com sortia corrent per la portalada gran de la casa.
Diuen que esgotada va arribar a l’estació del tren i allà, amb l’autoritat moral que la caracteritzava, va donar ordres als camàlics i fins i tot al Cap d’Estació.
El cas és que el cavall va ser descarregat del tren i tots dos, animal i mestressa, van enfilar carrer amunt per arribar de nou a casa seva.
En entrar, el seu home i els carreters se’ls van quedar mirant i la Siseta, sense fixar la vista en ningú, va dictar sentència:
-Aquest cavall es queda a casa, fins que no s’aguanti de vell. S’ho té ben guanyat.

RELAT 4
SÍNDROME DE FREGOLI
Suèter blau, pantalons de color crema, ho recordo molt bé perquè al matí m’havies pessigat el cul abans de marxar, home burleta, i em vaig girar per tornar-m’hi, rapaç, però tu ja no hi eres, ni al davant ni al darrera, sinó en el pessic que encara sentia quan vas canviar el suèter per la camisa i els pantalons per la faldilla gris, noia de galtes rosades, carnívora, que em servies un cafè mentre jo encara notava el dolor de la premuda, fins i tot el patia mentre em mostraves la imatge inequívoca del meu antic húmer esquerdat en una radiografia, bata blanca botonada, barba sedentària, ¿Ho veu? Just aquí, assenyalaves amb un bolígraf, no prou ràpid, no prou viu a l’hora ajupir-te per a evitar el plet entre el teu cap i un tobogan massa baix: allò et va fer arrencar un bram estellós, inconsolable.
Al final del dia, davant de la impossibilitat d’atansar-me a tots, en la teva inevitable multiplicació, vaig pessigar jo un cul que vaig considerar possible que fos el teu, d’algú que, potser, tal vegada, fossis tu.

RELAT 5
REBEL·LIÓ INTERNA És manté abatuda, l’angoixa la ofega i és distreu amb facilitat, fins a tal  punt que és incapaç de concentrar-se en res. Sovint és queda absorta, i li vessen els ulls, de tanta impotència que sent.
La seva ment és incapaç de pensar en res que no sigui el seu autèntic present. I amb aquest, somieja.
En realitat, fins ara sempre s’ha mantingut en univers clos, al esguard dels altres. Havia suposat que soterrant el passat sota un gran nombre de tones de sorra, quedaria en l’oblit.
Però el que no es podia imaginar, com si just ara obris els ulls, de quina manera s’adonava, que és sentia tant sola ara, com antany.
La rebel·lió ara s’imposava, perquè a la fi ja sap, que és el que buscava, que no ha tingut mai.
No sap com ha estat però, el sentiment li dona ales per enfrontar-se a qualsevol adversitat però s’encara amb la dificultat d’expressar en veu alta, tot el que sent a dins, en el fons més fermat del seu cor, de fer-ne partícip als altres, a la resta del seu món perquè: com pot explicar, que vol trencar amb tot, més aviat que necessita trencar amb tot, per sentir-se lliure i romandre amb solitud? Ha donat massa de si mateixa, deixant-la escolada.  Ja no pot, ni vol, lliurar-se per més temps.
A mesura que aquest  va passant, se li fa més feixuc explicar-se perquè, sap que tot i tenir-ho a l’abast de la ma, no en pot gaudir com voldria, convertint la seva existència en un caòtic cúmul d’emocions i sentiments contraposats.
Sap que la pressió en que darrerament manté el seu cervell, és massa forta fins que surt com pot. Masses anys devaluada ara li passen factura.
Qualsevol excusa és bona, per alliberar-se de la pressió que s’expandeix sense control, deixant-la exhausta fins a límits insospitats, fent-la sentir culpable per l’absurditat de la seva reacció, quan no s’explana com ho hauria de fer: sense embuts, amb claredat i obertament, fent així difícil que algú l’entengui, ja que la covardia la domina com sempre.
Aquest és el fat de la seva vida.

RELAT 6
–Havia trobat l’ocasió ,ara era el moment de prendre consciència de les pròpies capacitats,del seu estat real,les circumstàncies canviarien de com eren ara, el repte era suportar la nova situació
Hi han models de conducta , però hauria de trobar el propi model. S’ho prenia com la situació ideal per afrontar les seues pors. El seu bagatge de records era curt, ell sempre vivia al límit cada situació : era sí o sí . Tot el què havia aprés no li servia per assolir la tranquil·litat cobejada i tanmateix havia viscut una cinquantena d’anys , la vida per ell començava a cada instant i l’empenyia afugir , coneixia el moviment continu .
El lloc què ara triava havia d’aclarir-li ja de totes totes sí li era destinada la calma, l’illa contindria tot el seu món,era isolada de tot . O caixa o faixa

RELAT 7
– Lili sólo había salido a dar su típico paseo de las 7 de la mañana. Como cada día, iba en busca de ramas nuevas para su colección de ramas, a la que llamaba: “mi colección de ramas” (nunca destacó por su imaginación).
Llegando a casa, se agachó para recoger a su rama 501, y allí estaba ella… la Claudilea Amarilius ,una flor amarilla típica de aquella región. Esta vez había decidido crecer entre la maraña de raices de unos viejos árboles. Lili nunca había visto una de ellas de tan cerca, pero se sintió intimidada ante una postura tan prepotente. Para quien no la conozca, la Claudilea Amarilius siempre crecía en lugares dispares. Si le apetecía un paisaje más veraniego, crecía en las dunas de las playas entre las flores rojas. Estiraba su tallo tanto como podía para ser vista por todos. Si dos Claudileas Amarilius crecía en el mismo sitio, morían al instante…tanto egocentrismo era mortal.
En sus escapadas nocturnas a la capital, el Señor Darius que siempre se llenaba su pelo rojo de flores, le contaba que una vez vió a esta flor en medio del escenario de cabaret, aunque sólo duró un taconazo…
Pero, ¡ay, pobre de la que decidiera nacer en el jardín de Mama Jones!. No duraba mucho allí, la verdad. Cuando Lili, desde su habitación escuchaba a Mama Jones decir: “¡Flor del demonio!,¡a por ella chicas!” quería decir que ya había reunido a su ejército de gallinas psicópatas para picotear aquella flor…
Lili observó como la flor se movía en la misma dirección que ella; si andaba unos pasos a la derecha, ella se estiraba aún más y se giraba hacia la derecha; si por el contrario andaba unos pasos hacia la izquierda, se volvía a estirar y giraba hacia la izquierda. Podía haberse quedado allí toda la mañana dando vueltas, pero había muchas ramas todavía por recoger.
Pensó por un momento como sería su vida si fuese como la Claudilea: “Estirándome todo el día, queriendo ser mejor que las demás, siempre sola…” Sacudió la cabeza y dejó ese pensamiento en el lado izquierdo de su cabeza. Nadie sería tan estúpido de crecer en el jardín de Mama Jones por propia voluntad….

RELAT 8
–CUSTODIS S.A. A l’Àngel Sala no li agradava la feina que feia. S’hauria estimat més treballar en un dels amplis espais de llum blanca i diàfana que l’empresa tenia en aquell edifici a la zona alta de la ciutat, però estava destinat als privilegiats, gent brillant, amb carrera i ell no era pas d’aquests. A ell li reservaven una feina més feixuga, sobre el territori, custodiant  la clientela, vigilant-la sense que se n’adonés, sempre amatent a cada pas per, si calia, poder intervenir a temps i evitar la desgràcia. Part de la culpa la tenia la seva complexió atlètica, tan adient per a un guardaespatlles.
Feia dies que anava darrere  l’Arcadi, un client maldestre, afeccionat a la cacera, barroer i poc curós fins i tot per a les seves coses, propens a posar-se en perill constantment. L’Àngel detestava aquesta actitud, però, l’empresa l’obligava a tractar a tots els seus clients per igual. El seguia silent i discret quan preparava els estris per anar a caçar o quan conduïa el seu tot-terreny per les pistes del vedat i quan aviava els gossos perdiguers, perillosament nerviosos. Vigilava que el canó de l’escopeta no virés mai cap a zones ocupades per persones i no perdia mai de vista el gallet ben assegurat. Però ningú no és perfecte.
Aquell matí l’Arcadi alienat darrera una presa que se li resistia i emboirat per l’adrenalina, va veure l’ombra d’unes ales i apuntant amunt precipitat, va disparar amb tan mala fortuna que als seus peus li va caure l’Àngel, alaferit, tocat de mort per un tret que de cap manera va poder evitar.

RELAT 9
–Mai no s’havia imaginat que la sorprendrien tant els pronoms febles. L’Enriqueta estava ben preocupada perquè se’n feia un mal ús i intuïa que, en poc temps, aquests esdevindrien una mena d’espècie en vies d’extinció.
Dedicava temps i esforços a la seva tesi doctoral i intentava d’analitzar-hi la seva progressiva desaparició a l’àrea metropolitana.
Aquest fet era altament preocupant i s’estenia pertot com una malura. Era tolerable que un noiet de Folgueroles en fes un ús incorrecte i digués “n’hi treu” per tal de referir-se a “en treu de Cardedeu” o bé “en treu borregos”?
Tanmateix, l’acumulació de camises l’angoixava tant com aquesta croada de salvació nacional.
El seu Tinet tenia un càrrec de responsabilitat en una concessionària automobilística i el seu aspecte havia de ser impecable.
Aquestes peces de roba es convertiren en una autèntica plaga bíblica. No tenia més remei que repassar colls i punys, però ella, tenaç, anava construint mentalment frases gairebé impossibles de reduir.
Passava tantes hores embrancada en aquestes nobles causes que, al vespre, queia retuda per la son i el cansament.
Però una nit la despertà una mena de neguit. La claror de la lluna plena il·luminava l’habitació del davant del dormitori. Del llit estant, albirà la silueta ben retallada de la taula de planxar .
S’alçà i anà al llunyà estudi on encara s’estava el seu home feinejant davant de l’ordinador.
Obrí la porta i s’adonà que s’havia tret la camisa, que jeia entortolligada a la pota de la cadira. Amb quin deler mirava el bon home la pantalla dotada de web camp. S’hi podia veure l’Amparín, la seva secretària, fent lúbrics moviments. No es cansava de repetir amb la seva veu manyaga: “La reina té una piga, el rei li la pessiga”. Constatà que ella tampoc no en duia.

RELAT 10
-Esa tarde como otra muchas salí a pasear por la orilla del río, de repente y ante mis ojos, una espesa niebla me impedía ver nada alrededor mío, un frío intenso recorrió mi cuerpo, me sobrecogió, me sentí observado, sentía que algo había ahí muy cerca de mi pero no podía ver nada,   solo sentía  el sudor frío que recorría mi frente y mi corazón que latía desesperadamente. Cuando de repente  y como por arte de magia la niebla desapareció y  ella apareció delante de mis ojos impasible,  como si nunca hubiera dejado de estar allí año tras año, con su figura alargada y inmóvil, me estremecí,  y cuando por fin pude reaccionar me pregunte  es ella no me lo puedo creer, me frote los ojos,  volví a mirar de nuevo y me dije, sí es ella,  era…. La Palanca.

RELAT 11
-El cuento del  “  PASTOR  “ y sus ovejitas  ( Versión moderna ) Os escribo estas letras, por que hace ya tiempo que vengo
preguntándome, si el sistema de castas, tan extendido aún en algunos países de esos llamados tercer mundistas, (Léase la India por ejemplo). No es el mismo sistema que tenemos en nuestra empresa. Como supongo todos sabréis una sociedad dividida en castas, es uno de los mejores  para tener al pueblo controlado y dividido para que la gran mayoría sustente a  unos  pocos privilegiados.
Me explicare mejor: Por que? Y para que ? una empresa necesita dividir y subdividir en un sin fin de categorías laborales a sus trabajadores? Es normal que en un equipo de tan solo cuatro personas haya tres tipos de categorías?
Es natural que dentro de la categoría mas baja ( parias ) los cataloguen también en parias nivel  A, o parias nivel B ?
Trabajo en está empresa, desde el comienzo de los comienzos, y siempre me pregunté para que servía tener tantos mandos intermedios ? para que sirve tanta categoría diferente, si a la hora de la verdad, casi todos hacemos el mismo trabajo ?
La única respuesta que encuentro es que al PASTOR, le gusta jugar con sus ovejitas ¡
MORALEJA: Si eres oveja, solo pregúntate donde esta la hierva, si no corres el riesgo de quedarte sin comer ¡

RELAT 12
–Un dia va obrir els ulls. Sense saber com, va veure un color blau damunt seu, brillant que quasi feia que hagués d’aclucar el que es va donar compte que servia per sentir aquelles noves sensacions.
Primer, va quedar-se quieta, intentant identificar qualsevol soroll al seu voltant, i mica en mica va anar girant la mirada a dreta i esquerra. No tenia ni idea de com havia anat a parar allà, però era agradable. Recordava molt vagament una veu (veu, he dit? i què volia dir això?), un so que molt a prop li deia: no tinguis por…

RELAT13
–Tres cafès i un passeig.  No fa gaire, vaig tenir una cita amb un home de quaranta anys i escaig. En principi havíem quedat per fer un cafè. Quan li vaig dir que quequejava, entre missatge i missatge es va generar molta broma, fins i tot dèiem de parlar cantant.Varem confirmar dia, hora i lloc de l’encontre, per correu i telèfon. El lloc, un bar d’una plaça al bell mig del barri de Sants de Barcelona. Feia un dia gris i plujós. Vas Arribar cinc minuts abans, vestit de negre rigorós, amb gorra i paraigües del mateix color. Després de preguntar-me el nom i de presentar-te com cal, per això de trencar el gel, vas asseure’t el més lluny que vas poder; i vas deixar el teu paraigües estirat al costat del meu, descansant sobre el banc anacrònic de taulells de fusta.
Al natural té la cara més rodona que a les fotos. Els llavis prims, les dents menudes, uns ullals llargs i esmolats, barba i bigoti despoblats amb algun cabell gris-blanc. Els ulls allargassats, em recorden els d’un tibetà; són foscos, expressius, de mirada intel·ligent, observadora, rivetada amb  ulleres, de muntura metàl·lica, ovalada i fina. De nas xato, ample i proporcionat. Porta una cua de cabells negres, prims i llargs, que mor a meitat de l’espatlla i li confereix un toc bohemi, elegant.
Vam sortir del primer lloc per anar on em volia portar de bell antuvi .
les hores transcorrien depresa, en aquell espai, aixoplugats de la tempesta que no parava. Bevem cervesa Cap d’Ona, sopem, fem fotos.
Quan sortim, ja no plou i ens ve de gust fer una copa en un lloc proper, decadent, amb música del Rollins, Ets bon amfitrió, passegem fins el crepuscle pels carrers orfes d’humanitat del barri Xino, Rambles, Plaça Reial, amunt i avall, sols, amb el só mullat de les llambordes , que demanaven el reflex de la lluna. Jo volia allargar la nit o el dia, olorant un possible lloc obert per fer l’últim cafè, res de res. Aprop del metro et canto una cançó de bressol; tu me’n vas cantar una altra, que no adormiria ni el fill petit de la família Addams.
I va arribar l’hora dels adéus, vas baixar per fer un transbordament, jo vaig seguir tres parades, un cafè llarg en un matí curt; al llit, crec que vaig somniar amb tu.

RELAT 14
–Un hotel con encanto
Lo de bucólico y con encanto tiene su gracia. Terminal aeropuerto de Treviso, suerte de las maletas con ruedas pues los autobuses están en la otra punta. Llegamos, se acaba de ir uno, bueno en diez minutos sale otro, paciencia. Ya estamos camino de Venecia y escucho dentro de mí, “Qué profunda emoción, recordar el ayer, cuando todo en Venecia…”, te miro, tarareo en voz alta, a lo que tu sonríes y acompañas, “…me hablaba de amor”. Fin del trayecto frente al puente de Calatrava, la verdad es que no pega mucho pero me gusta. Mapa de Venecia y a buscar el hotel, “signore, prego per favore una domanda”. Pues es verdad los venecianos están hasta las narices de los turistas, no me ha hecho ni caso, lo intenta él y tampoco; sé que el hotel está cerca del barrio judío. Miramos el mapa, ¡por Dios en la otra punta!, tiene su gracia: escalones, puente, escalones, puente, maleta con ruedas, una rueda un poco floja, maleta sin una rueda. Un alma caritativa que habla español, ¡Gracias, Dios!, nos dice mirándonos con cierta sorna, “Estáis un poquito lejos, mejor coger “il vaporetto” y en tres paradas os bajáis”. Bonito, todo lleno de japoneses; no cabemos en la esquina que estamos entre las dos maletas, el niño del “gelato” en mi chaqueta y el baboso que tengo detrás, pero muy bonito, las góndolas, “il gondoliere” con su camiseta a rayas negras y blancas o rojas y blancas. Podían acercar un poquito más “il vaporetto” a la calle: un poco más y me caigo al canal, la rueda al agua. Tierra firme, maleta sin ruedas, miramos letreros, barrio judío, sí, estamos llegando, vemos la calle, el número, el letrero del hotel, digo:”¡Hotel!” Me cago en Internet: “Il Gattopardo ostello”, miedo daba la entrada, oscura, estrecha. Por fin llegamos, reserva, documentos, saludos y pregunto, “Dove si trova e ascensore?”. Nos miramos, silencio, sonrío, sonríes, él también sonríe y me dice en perfecto español, “Señorita, per favore, es un hotelito con encanto, no podemos destrozar la bella escalera para poner un ascensor”

RELAT 15
L’homenet vermell Es va saltar l’homenet vermell del semàfor i va travessar l’avinguda a corre cuita amb la mirada capgirada en els seus pensaments. El vestit se li aferrava a la pell i la corbata li lligava la veu i l’alè, caminant per darrera de les seves passes. Va entrar dins l’edifici ensopegant el bon dia i el botó per cridar l’ascensor. Quarta, cinquena, sisena planta. Va obrir la porta del despatx, va tirar la cartera a les escombraries i va engegar l’ordinador amb els ulls desorbitats. Va escriure dues línies i va enganxa una foto seva, i sense cap revisió va enviar cent còpies a la impressora. Les pàgines sortien lentament mentre ell buscava entre els núvols que creuaven el cel, un miracle per accelerar el temps. Creia sentir que sonava el telèfon i creia també que l’agafava i parlava amb una tranquil·litat automàtica pròpia dels homes del seu nivell. Però tots els seus sentits miraven de calcular quan sortiria el darrer full imprès. Per què cent? Es va preguntar, i va agafar la paperassa que ja havia sortit més un rollo de cinta adhesiva i és va precipitar per les escales d’emergència fins arribar novament al carrer. Sota de l’homenet vermell va penjar el primer cartell que deia: “M’he perdut. Si algú hem troba, que em porti a la casa que dibuixava quan era petit.” Li va sortir un somriure i es va sentir més valent.

RELAT 16
–A l’ombra d’una palmera  A l’ombra d’una palmera l’ombra s’hi hostatjava indefinidament. La remor del mar l’acaronava amb a seva tonada, ara bé, ara balla enllà, la bella dansa de l’escuma blanca. La sorra l’escalfava amb el badall tranquil de la tarda, parsimònia i hora baixa, eren a seves companyes, i lluny dessota un cargol de mar, un cranc se la mirava. Tan bé hi estava, que no pensava marxar, ni ara, ni adés ho rumiava. Però quelcom li recava, dessota d’aquell palmerar la vista era trista i estranya. La línea de l’horitzó, l’ànima li gratava. S’esllanguia poc a poc, per tocar les onades, però la llum s’hi tornava, recula i s’amaga a la muntanya. Defuig de marxar, i s’allarga i s’engrapa, a una terrós de sorra blanca. Segueix somiant, amb aquest urc que se l’empassa i l’obagor s’allargassa, obre els braços i l’endrapa. Són les hores baixes, a l’ombra absent d’una tarda, una palmera dansa i la remor de la mar s’atansa i hom diria que tot és fosc, però demà tot reneix i tot s’encalça. Ja sigui l’ombra, la fresca o l’horabaixa.

RELAT 17
Trobada de paraules per una acció comuna. En el país del desencís l’any tocava la fi. Les paraules saltaven d’un lloc a un altre sense una concordança. Juntes es trobaven però, no es relacionaven: il·lusió, idea, projecte i creació són unes quantes
El caos regnava al país i ningú l’aturava fins que esperança va decidir intervenir. Esperança amb l’ajuda de projecte van convèncer a idea per organitzar-se.
Idea que, pel seu caràcter optimista, tenia una relació molt estreta amb il·lusió va demanar-li que col·laborés amb el grup de paraules anteriors ja que tenien definit un objectiu a complir.
I·lusió va regalar tota la seva força a una entusiasta idea que derivaria en un nou projecte treballat amb molta il·lusió que aportaria esperança per crear un món millor el proper any nou 2012.
Dedico aquest relat a les bones persones que m’han acompanyat un tram del camí en el darrer any i que per moltes raons ha estat especial, i a aquelles persones que ara són coneixedores del meu microrelat.

RELAT 18
-Enmig d’enlloc El tren en el que viatja l’Agustí s’ha aturat entre dues estacions. L’home mira per la finestra i només veu un camp d’herba i alguns arbres. Passen alguns minuts i un tren que ve en direcció contrària s’atura a la mateixa alçada. La finestra de l’Agustí queda enfront d’una finestra de l’altre comboi. Mira encuriosit, perquè sempre ens agrada mirar aquells que viatgen als altres trens. Una dona morena aixeca la vista i el mira des del vagó que queda davant seu. I es miren als ulls llargament com si cada un descobrís en l’altre quelcom amagat en els racons de la memòria. L’Agustí tanca els seus ulls momentàniament i els torna a obrir poc convençut que la visió d’aquella dona que el mira amb ulls foscos sigui real. Ella encara hi és quan els torna a obrir, els trens no s’han mogut de lloc. I l’expressió d’ella sembla sortir de l’astorament i dibuixa quelcom que vol ser un somriure però que no l’acaba de ser. Ell ja està segur, és la Margarida, la seva Margarida. Han passat deu anys i la té allà al davant. De cop el tren es comença a moure. No sap si és el seu o el d’ella. Prenc velocitat i l’home s’aixeca i veu per la finestra com l’altre tren s’allunya i sent que el seu també es comença a bellugar però en direcció contrària. Era ella, ho sap. El que no sap és que al seu costat seia un noi de nou anys i que és el fill de tots dos.

RELAT 19
–En la farmacia sólo yo, disimulando delante de unas botellas de gel con PH neutro, y el farmacéutico. Hombre ya mayor, con una barriga prominente tratando de asomar por debajo de su impecable bata blanca. Rostro sereno, aunque severo. Me miraba de reojo por encima de la montura de metal de sus gafas. ¡Era mi primera vez! Habíamos decidido emprender el gran viaje y, claro, me tocó a mí ser el atrevido. Sentía la mirada del licenciado atravesándome, no podía. ¿Preservativos? ¿Condones? ¿Profilácticos? ¿Ejem, eso que usted ya sabe? O me lanzaba o me quedaba sin merienda. Y yo siempre he sido muy de meriendas. Así que inspiré tan fuerte como pude y di dos pasos hasta el mostrador. Puse las manos en el mármol y miré al señor respetable, responsable de la seguridad de mi primer acto sexual
–  Me puede poner… – sólo tuve tiempo de esto.
Irrumpió en la farmacia, vigorosamente, una chica de unos veinticinco años. Para mí era demasiado, pero me pareció una mujer estupenda. Llevaba un vestido de tiras que se ajustaba al cuerpo de forma casi biológica. Sus curvas no eran exageradas, pero me marearon. Aunque lo más atrayente era su resolución. Con una sonrisa simpática, arrebatadora, se dirigió hacia el boticario, que dicho sea de paso ya ni recordaba mi existencia, y con energía le habló: “Buenos días, tiene usted que ayudarme….  Tengo un calentón!
Observé al pobre viejo, lo juro, a punto de perder el equilibrio. Yo perdí la memoria, sólo esperaba no tener que ser quien resolviera la situación. Con unos años más y algo más de experiencia me hubiera postulado, pero en esos momentos debía recuperar de mis archivos una palabra que describe  esos globos en los que uno mete el pene cuando se pone duro…
Cuando el farmacéutico recupero su flema cruzó conmigo la mirada y creí notar un leve encogimiento de hombros. Los dos estábamos alucinados.
– Señorita – le dijo educadamente, con distancia – este es un establecimiento serio y no creo poder resolver su problema…
– Pero me pica muuuucho – contestó ella, poniendo el índice encima de su boca.
Fue después cuando noté que el hombre se relajaba de golpe. Su gesto se dulcificó. Y con la más sincera y simpática de las sonrisas dijo: “ Usted tiene una calentura, señorita. Una calentura… “
–  ¡Pues yo quiero condones! – dije por fin, totalmente liberado.

RELAT 20
–El ALEGATO Apenas respiro cuando estoy contigo, los sentimientos son tan intensos y vivos que es difícil conjugar las dos cosas.
La semana pasada estuve en Egipto, la anterior me convertí en una aventurera, cuando no, estoy inmersa en medio de una guerra. He recorrido el mundo de tu mano, cada rincón, cada cultura… He de confesar que muchas veces me haces llorar, y tengo serios problemas para retener las lágrimas. No siempre me gusta lo que me ofreces, no te ofendas, que esas son la de menos, la gran mayoría sabes lo que quiero…
María iba leyendo su discurso, la sala permanecía silenciosa, mientras la voz de mujer llegaba a cada rincón. Su hijo, sentando entre el público, observa orgulloso, ella había ganado un premio, el primero. Unas lágrimas afloran a sus ojos al recordar la vida cargada de dolor que había llevado su madre. Hoy, ella resplandecía, emanaba felicidad, alegría. Todos sus amigos había querido compartir con ella ese gran día, allí estaban, sentados en butacas, embelesados con su voz, emocionados de ternura…
María levantó los ojos un solo instante, miró la gran sala, estaba repleta, exultante, un nudo comenzó a oprimir su garganta al distinguir entre la gente los rostros que tanto amaba. Había soñado tantas veces con ese momento, su cerebro había creado escenas parecidas a las que ahora estaba viviendo… Pero nunca tan emocionantes, tan vivas, tan reales…
Llevaba años escribiendo, robando horas al sueño, a sus amigos, a sus hijos… Y en un solo instante todo cambio, un e-mail, unas palabras, un sueño cumplido…
Su vida había sido dura, si, pero no más que la de otras personas en sus circunstancias. La enfermedad irrumpió sin aviso, no llamó antes de entrar. Muchos años de lucha, momentos malos, buenos, dolores agudos que le impedían la normalidad. Y gracias a ella y a ellos, lo llevó con paciencia, con optimismo.
Después de la reflexión reemprendió su discurso con más énfasis, si cabe…
Has sido mi compañera en la dura travesía, cuando no podía caminar eras mis piernas, he viajado a lugares lejanos, sentido en mi rostro el aire del desierto, del mar. He paseado por pirámides milenarias, descubierto crímenes sin resolver…
Eres mi remanso de paz, mi árbol de letras, la isla de mis libros. Entre tus paredes he vivido intensamente lo que la salud me negaba, eres mi “Biblioteca”.  La sonora ovación rasgó el silencio

RELAT 21-
El Fin Cada mañana, cuando abro la puertecilla de la despensa, me encuentro con alguna que se escabulle correteando entre las ranuras de los estantes. Cada vez son más grandes, las asquerosas. Esto se ha convertido en una obsesión, no hay manera de acabar con ellas. Por mucho que hagas, se multiplican como una plaga. He hecho de todo para extinguirlas. En vano. ¡Estoy harto! O ellas o yo. Veo que una grandota se ha quedado inmóvil en el vértice medianero, porque sabe que allí es difícil aplastarla. Entre tantas latas y paquetes de comida no la puedo matar. Cojo entonces rápidamente el spray insecticida encima de la nevera y acabo con ella al instante. La sensación de triunfal exterminio es indescriptible. La cojo por una pata, la pongo encima de la báscula, anoto su peso, raza, estado general, color, y después la tiro al recipiente de reciclaje biológico. Son datos que tendré que facilitar a Sanidad. “Estas tan gordezuelas son norteamericanas. Pueden pesar cincuenta gramos. Vinieron en los cargueros  hace más de cuarenta años y desde entonces pululan a sus anchas en los edificios y en las alcantarillas de la ciudad. Están en su ambiente, vete con cuidado”, me dijo el hombre de la empresa de control de plagas. Casi me desternillo de la risa en su cara. Pero hace unos segundos, al girarme para mirar entre los estantes, me he llevado un buen susto. Todavía no me lo creo: ¡Qué horroroso es…! La estoy mirando, es descomunal y brilla, la asquerosa, con esas antenas oscilantes frente a mí, mirándome fijamente y rodeada por un enjambre de cucarachas que trepan por mis piernas, superponiéndose por la nevera, forrando las paredes, el cielo raso, los armarios, en una capa inmunda. La visión es tan estremecedora que me hace desequilibrar… ¡Me pican! ¡Nooo! Horrorizado, sin poder moverme, descubro, en la certeza de que en el pequeño espacio entre el fregadero y la pica ha llegado el fin para mí, la mirada del terrible cucarachón inmundo que parece relamerse los bigotes con esas antenas oscilantes. Me hace estremecer en un rictos de asco agónico. Es tan negra y sucia como fría es la noche, la mirada de esta cabeza inmunda como la de un asqueroso hipopótamo viscoso que se dispone ahora…, abriendo sus fauces descomunales a… ¡Ahhh…!

RELAT 22
-Una bruixa i una granota.  Hi ha una bruixeta bona, una bruixeta simpàtica i no gaire lletja, no té berrugues al nas, ni porta els cabells despentinats i bruts, no porta faldilles grosses i negres, ni bruses mal cordades, al cap no hi du un barret de punxe, no té escombra, no té gat ni mussol, no viu en una casa torta i vella, no fa pocions en un gran calder amb serps i gripaus.
Aquesta bruixa maduixa, fa encanteris, conjurs i beneficis.
El seu millor amic és una granota, una granota verda, simpàtica, divertida.
La bruixa i la granota en saben un munt de divertir-se juntes, xerren, juguen i riuen. Ella li fa encanteris, ell (la granota) fa salts i ara és a la seva espatlla i després a la cara i després damunt del pit o a la panxa, li fa pessigolles. La bruixeta xiuxiueja paraules màgiques, de vegades l’enreda, vols que ens mengem un gelat?  ara hi és…  ara no hi és i quan està a punt de posar-se’l a la boca ups! on és???

Quan han jugat molta estona i estan cansats la granota marxa. Ha de fer coses de granota, menjar mosquits, anar a la bassa a mirar que s’hi cou, saltar sobre una pedra i de la pedra a l’aigua, raucar una estona i vigilar que els ocells no se la mengin. La bruixeta ha de fer coses de bruixa, recollir herbes, llegir llibres, fer ungüents, preparar sopes i vigilar que les carbasses de l’hort no es converteixen en carrosses.

Moltes vegades la bruixa voldria jugar amb la granota i no hi és, també la granota moltes vegades vol jugar amb la bruixa i no la té a prop, llavors la bruixa li fa arribar un missatge amb un colom o la granota fa senyals de fum que ella veu des de la distància. Saben que estan bé, que tot va bé, que estan enfeinats…feina de bruixa, feina de granota. I esperen el dia de la propera trobada, que ja arribarà, segur, perquè els amics no deixen de ser-ho per el fet d’estar lluny, l’un de l’altre.

La bruixeta quan pensa en la granota li envia conjurs i sortilegis perquè tot li vagi bé, perquè sigui feliç, perquè tingui salut i com que és bruixa i perquè és bruixa, es fan realitat!!!

RELAT 23
-LA PRUEBA
Él trabajaba fuera, de aquí para allá, siempre de cliente en cliente. Ella lo hacía en casa y como decía su marido, por suerte, sólo tenía que atender a tres personas: a él y a sus dos hijos. Eso sí, ésta era su dura jornada de trabajo: preparar el desayuno, hacer las camas, llevar a los niños al colegio, limpiar el suelo, poner la lavadora, tender la ropa, ir a comprar, recoger la colada, hacer la comida, fregar los platos, volver a por los niños, ordenar las habitaciones, preparar la cena y por último, acostar a los pequeños mientras les leía un cuento.

Un día, tras una típica conversación de pareja, ambos decidieron intercambiarse la faena diaria. Al cabo de tres meses, mientras ella superó con éxito la prueba, él, fatigado por tanto estrés, acabó desbordado, casi paranoico. Las malas lenguas cuentan que una noche su esposa lo vio en la habitación de los niños mientras leía un cuento a dos pijamas. Al principio, ella no quiso darle demasiada importancia, hasta que, algo preocupada, la pobre mujer se asomó por la ventana.

RELAT 24
–RELATO INACABADO En la calle se veía como las gotas se golpeaban en el suelo, mientras el camarero había dejado el café humeante sobre la mesa de madera, cuando mi mente se traslado un año atrás, en el mismo lugar y con la misma lluvia incesante…… ahí  había empezado todo….

Aquel hombre se acerco, dejando un sobre negro sobre la mesa, en el que lo único que se veía era mi nombre escrito en plata, no entendía nada…..  No sabía hasta que punto eso iba influir en todo lo que me rodeaba.

Abrí  el sobre, había una hoja  con una dirección,  levante  la mirada para encontrar el hombre que me había dejado aquella carta, pero había desaparecido. Salí corriendo bajo la lluvia sin percatarme que ni siquiera había pagado el café, ni cogido la carta,  me gire para volver y vi al camarero que se acercaba a mí  con la carta en la mano y mí paraguas, le pague el café, cogí el sobre negro, mi paraguas y subí por la calle principal hasta llegar a casa,  sopesando la posibilidad de ir o no ir, al amanecer llegue a la conclusión de que no perdía nada en echar un pequeño vistazo……… el sueño me venció.

Era una vieja casa de estilo inglés, estaba abandonada, pero aun mantenía esa grandeza de las casas antiguas, la reja y la puerta central cedió a mi paso, su interior estaba extrañamente limpia, por lo que subí al primer piso, en la habitación central me encontré con una gran biblioteca vacía, y sobre una mesa un libro abierto, era un libro viejo, pero era el único que había en aquella gran sala, por lo que al final decidí echarle una hojeada y cuál fue mi sorpresa cuando la pagina por la que estaba abierto empezó a escribirse sólo,  narraba mi presencia, por lo que mire las primeras hojas, que se iban borrando a medida que yo las iba leyendo, cada vez más rápido hasta que me fue imposible  !!!!Desaparecían!!!!

Estaba tan fascinado en la lectura, que no fue hasta después de unos momento que  me di cuenta que la casa estaba temblando, reaccione, cogí el libro y salí corriendo, sin mirar atrás hasta que llegue a la calle y vi que no era posible un terremoto, el suelo no temblaba, me gire y vi que donde estaba la casa…… ya no había nada sólo un solar  abandonado…..

 RELAT 25
HELENA
Aquest matí, en mirar-se al mirall l’Helena s’ha adonat que s’estava fent gran. Els anys li han passat molt de pressa, po tser massa i tot.  Aquest mes de maig en complirà…uf, només de pensar-ho s’esvera.

Fa quatre dies era una nena a qui el pas del temps no li importava gens ni mica i ara… ara és una dona adulta, que treballa en una prestigiosa agència de Relacions Publiques, i que du una vida, perquè negar-ho, força acomodada. Però no és feliç del tot. Les arrugues estan apareixent al seu rostre fins aleshores comparable amb la més bella i delicada de les porcellanes, i se sent, perquè negar-ho, impotent i horroritzada davant  d’aquest fet que per més que hi lluiti en contra no pot aturar.

Obre l’armariet de les “ potingues” i en treu la crema hidratant, reafirmant i d’efecte lífting. Se l’aplica resseguint amb les puntes dels dits el contorn de la cara. Es mira al mirall per segona vegada. Ara ja es veu millor. Desa la crema i agafa el corrector. Després s’aplica la base de maquillatge i un toc de coloret rosat, per dotar de vida i alegria les galtes. Poc a poc la seva cara agafa color. Amb el llapis d’ulls negre, es ressegueix la ratlla dels ulls, després s’hi aplica una mica d’ombra marró, a conjunt amb el jersei Burberry que avui porta. Només li falten els llavis. Dubta entre un color terra, o un que li doni un aspecte més natural. Fa la prova amb el marró terra, però no li agrada. La segona opció és l’encertada.  Satisfeta amb el resultat, se’n va a treballar. Ja està llesta per afrontar una altra jornada laboral.

Les set de la tarda, és l’hora de plegar. Agafa el cotxe i torna a casa.  Ja al seu bonic apartament comença de nou el ritual. Com cada vespre obre el petit armari de les potingues i en treu la llet desmaquillant, el tònic i la crema hidratant, aquesta però amb efecte reestructurant.  S’aplica les cremes amb força, pressionant els dits sobre la pell, com si així hagués de guanya-li la partida una nit més, a l’angoixant i irremeiable transcórrer del temps. L’Helena es mira al mirall mentre es desmaquilla i sospira. Ja amb la cara neta i sense rastre de maquillatge, és quan més s’odia a ella mateixa. L’Helena té por a la vellesa, té por a fer-se gran.

RELAT 26
-LA PAPALLONA.  Una formosa papallona s’havia cansat de voletejar sola entre les flors del jardí i desitjava una vida amb família. Jugar amb els nens com ho feia el gos i posar-se a la seva espatlla mentrestant feien els deures de l’escola. Somiava amb sortir al camp els caps de setmana primaverals i volar de flor en flor. Així que es va deixar agafar pel més petit de la casa que va introduir-la en un pot de vidre. Va estar presonera fins acabat el sopar, llavors el pare la va posar amb amoníac per després travessar-la amb una agulla. Des de llavors, com era el seu desig ja és de la família.

RELAT 27–
El Amor de Carol   ¿Has considerado alguna vez la idea que el Amor es la respuesta a todo?…Toma unos instantes de tu atareada agenda, para reflexionar, sentir, y ser esta fuente de bienestar. Todos anhelamos la inspiración que nos brinda este sentimiento, invasor de nuestro ser, de la mano de la alegría y el sufrimiento. Una dualidad intrínsecamente unida, deseando su emancipación, para percatarnos permanentemente de su esencia más enternecedora. Cuando estamos en los brazos del amor, seguimos el latido de nuestro corazón, llegando a los abismos de la existencia, con desmesurada intensidad.

Carol, nacida en 1984, mujer de gran corazón. Desde su primer día, Carol irradiaba amor como destellos estelares, en cada movimiento, mirada, gesto y expresión. A raíz de su reencuentro con el Amor –la auténtica esencia- Carol transmite felicidad y bienestar. En su trayectoria de vida -ese espacio atemporal de luz en la constancia de la oscuridad-, emprende sus relaciones personales desde una perspectiva libre de juicios y esperanza. Practicando el amor incondicional, allá donde va. Un amor sin condición, sin anhelo al cambio, sin deseo de encontrar plenitud fuera de su persona. El vínculo, lejos de lo efímero del amor romántico, basado en respeto, confianza, libertad, cariño y comunicación, manifiesta conexiones puras con la otra persona amada, antes jamás descubiertas, ya que provenían de una dependencia afectiva-emocional, en una sociedad donde predomina el yaismo, buscando la inmediata y constante saciedad del vacío interior por no comprender el significado de vivir.
Carol había tenido varios suicidios emocionales en su camino al reencuentro con su auténtico yo, buscando su compleción –aceptación y autoestima- en el otro. Expuesto de manera simplista, había puesto su felicidad en manos del que estuviera dispuesto a dársela. Una vez desaprendido el tóxico hábito de fusionarse amorosamente con el otro, Carol interiorizó el buen saber estar en una relación íntima, con sus jardines secretos, llegando al camino de individuación, de la mano de uno mismo, pero no solo: “Para poder ofrecer mi amor a los demás, antes debo dármelo a mi misma. Permitiéndome ser la mejor persona que puedo ser.” Una colaboración necesariamente egótica a la mejora del universo en que convivimos, generación tras generación, añadiéndonos a la evolución y mejora de la conciencia colectiva del Ser Humano. Siempre algo que aprender, que nos acerca a quienes realmente somos. ¡Desprográmate! No busques el camino, ya estás en él… al intentarlo vas hacia tu reencuentro.

RELAT 28
COLORS  Aquest matí em desperto i alguna cosa ha canviat. Les parets de la meva habitació ja no són rosa, i els llençols s’han tornat grisos. Surto a la terrassa i tot està cobert per una espessa boira, intento mirar més enllà, però no puc veure res.  Al sortir al carrer entenc el que està passant, els colors ja no hi són.
Em pessigo un parell de vegades, i casi estic segura que no dormo i que el món s’ha convertit en un món sense colors. Corro pels carrers de la ciutat, els arbres ja no són verds i el cel ara és gris, igual que un dia ennuvolat de tardor; els edificis, els cotxes i fins i tot els semàfors han perdut la seva lluminositat. Les persones que es creuen amb mi no semblen adonar-se de res i es comporten amb normalitat, però jo encara corro mirant per tots els racons intentant trobar un raig de sol o la fulla d’un arbre o una simple bossa d’algun altre color que no sigui ni el negre, ni gris, ni blanc. Els parcs semblen solitaris, fins i tot els pocs nens que trobo semblen estàtues de cera col·locades de forma improvisada a sobre del tobogan o del gronxador. Els aparadors de les botigues semblen fotografies antigues, sense vida, sense detall sense ànima. Però en passar per un d’aquests aparadors ple de llaços i de cintes, veig el meu reflex en el vidre. El meu cabell llarg i brillant i la meva pell rosada, la meva samarreta és blava a conjunt amb els pantalons, les ungles d’un vermell intens semblen llàgrimes de sang en aquell món monocromàtic.
Camino poc a poc de tornada a casa i em pregunto, què podré fer per no deixar que aquest món s’apoderi dels meus colors?, de quina manera podria protegir-me?, en quina persona podré confiar?. Quan arribo a casa i pujo les escales fins a la meva habitació sento que necessito dormir una mica més, estic molt cansada i potser tot havia estat un terrible malson, així que  m’estiro a sobre dels llençols grisos i tanco els ulls, sento com el cansament s’apodera de mi. Crec que ja no somio, sento com si em submergís fins al fons d’un mar profund, fosc i negre, perdo la noció del temps.
Ara torno a estar despertar i alguna cosa ha canviat, alguna cosa és diferent.

RELAT 29
-Li suen les mans. Els han dit que seran els propers a pujar a l’escenari. La professora fa un últim repàs final i els desitja molta merda. Nerviós, es torna a assegurar de dur ben lligades les sabates i es prepara per sortir. Mira els companys; alguns mouen els peus, altres taral·legen tonades inaudibles, cap no s’està quiet. S’apaguen els llums i aplaudeixen al grup anterior. No, no pot pujar allà a dalt. I si s’equivoca i…? Massa tard. La música comença a sonar i sense adonar-se’n ja està en moviment. Totes les pors desapareixen quan veu que els passos li surten sols, sense pensar. Inclús gaudeix amb la sensació d’estar davant dels focus fent allò que tant li agrada. Somriu. Shuffle, hop, flap, hill… Es fa el fosc, la gent aplaudeix. “No me’n vull anar” crida. Però ningú no el sent.

RELAT 30
Lo que hubiera sido si… Llegó a la estación con el tiempo justo. Corría. Desde lejos vio que el andén estaba a abarrotar de gente que esperaba su turno para subir al tren, algunos ya habían subido y otros aún de despedían de sus familiares y amigos. Había gente cargada con miles y miles de maletas, cajas y otras bolsas, pero él sólo llevaba una mísera maleta antigua, y nada más. Un pitido le alertó: era el aviso de que el tren marcharía en breve. Empezó a bajar las escaleras deprisa, saltándolas de dos en dos e intentando no chocar con quienes subían por el mismo lado. Al llegar al andén, el reloj marcaba las doce en punto, se paró para observarlo con el corazón que le palpitaba a más no poder, y otro pitido resonó por toda la estación. Corría. Ya no quedaba nadie en el andén, quienes tenían que marchar ya estaban dentro del tren, cada uno a su sitio… y de repente, el convoy empezó a moverse lentamente, lanzando finitos pitidos, casi inaudibles. Siguió corriendo con la mano al aire y gritando como un loco. Corría. Corría pero no llegaba a alcanzarlo. Se acabó el andén y el tren entró en el túnel. Samuel frenó de golpe. Todo el esfuerzo había sido en vano y todas las esperanzas hacía una vida mejor habían sido sólo esto, esperanzas

RELAT 31
-La mare l’estimava Es va treure el sac brut i pudent que el tapava de cap a peus. I com cada dia, els crits d’espant es barrejaren amb les riallades. Ell sempre feia el cor fort i no deia ni mitja paraula. Era la seva feina. Malgrat la foscor, es podia percebre la deformació del crani, l’asimetria del cos i la seva pell martiritzada per erupcions, papil·lomes i tumoracions grisenques. Molts marxaven horroritzats abans d’acabar la funció. I els que es quedaven solien demanar que el cremessin a la foguera o si més no que el tanquessin al zoo.

Agafat per la mà ferma del doctor Treves abandonà aquell fastigós espectacle. En la fugida deixaren enrere un bon grapat de nans, una nena que es feia passar per tortuga, una dona barbuda i el llardós i mancat d’escrúpols director del teatre. El cotxe de cavalls els va portar a la Societat de Patologia de Londres.  Allà davant de l’elit clínica de la ciutat  i sense l’arpillera va poder explicar la terrible història. Els assistents es van adonar de seguida que la seva manera de parlar era pròpia de gent culta i refinada i no pas la dels habitants dels suburbis. Va respondre amb detall i precisió a totes les preguntes. Fins i tot, hi afegí detalls literaris:

—La meva mare la van empènyer sota les potes d’un elefant quan estava embarassada. Encara que no vaig néixer deformat —els explicà. I afegí que les seves deformacions eren una col·lecció de turons i valls; que després de la mort de la mare, la seva infantesa es tornà molt infeliç perquè ella sí que l’havia estimat de debò.

Alguns dels presents haguessin posat la mà al foc per defensar que les deformacions d’aquell ésser haurien afectat també el seu cervell. Els va explicar que feia dos anys que, en una intervenció quirúrgica, li havien extirpat la llarga trompa que li creixia sota el nas i que li havia donat el famós sobrenom.

Es va adonar de les expressions de basarda d’algun dels facultatius. Volia marxar però l’amistat de Treves era molt més important i no volia fer-lo quedar malament.

—Sóc un home! —cridà en veu alta—,  em dic Joseph Merrick! Sóc un home! —va repetir. Tot seguit es va vestir i abandonà la sala davant la sorpresa dels presents.

RELAT 32
–Once upon a time. Després d’esquarterar la vella, satisfet amb la feina ben feta, s’estirà al llit mentre esperava la còmplice. La jove ent rà a l’estança, observa atentament l’escena del crim i amb estudiada sensualitat deixa caure la roba per jeure al costat de l’amant. Brindaren amb un licor roig, sospitosament espés i dolç, i tots dos plegats conversaren entre riures i moixaines sobre el futur. Passats els moments de goig i disbauxa, ella s’aixecà amb parsimònia i buscà als calaixos l’assegurança de vida que la iaia havia signat setmanes abans. Aleshores, s’acostà a la finestra, amb falsa ingenuïtat i, dibuixant un somriure entremaliat, s’acomiadà d’ell amb la mirada en el mateix instat que cridava: -Auxili!, el llop!

RELAT 33
-Fue entonces cuando lo vio claro, tenia que llegar hasta el final, cerrar el círculo. Hay un tiempo confuso en esta historia, un tiempo vacio y desorientado, un tiempo que era ya hora de concluir.
Salió con prisa, con miedo a arrepentirse, a dejarlo, una vez más, para otro momento. Camino ligera, sin perder el ritmo, pam pam pam pam sonaban sus pasos sobre las aceras. Llego al metro y descendió hasta el anden, ya no puedo volver atrás se repetía, ya no puedo, he de terminar. La respiración de acompaso después de cruzar las puertas que se accionan con el billete, cuando se cerraron tras ella cerraron toda opción de desistir, todo se sosegó.
Fue entonces cuando miro en derredor, miro la gente que iba llegando, los que bajaron del tren recién llegado, miro caras, miro gestos y escucho.
Subió despacio al vagón, se sentó y siguió mirando la vida.  Oyó sus voces, palabras sueltas en el aire, alguna risa, alguna palabra airada. Miro miradas, miro besos, miro caricias, miro manos, miro y miro.
Recordó entonces cuantas veces recorrió aquel camino, ansiando ver todas las luces ya fijas, las puertas abrirse y salir con el corazón acelerado y el estomago cosquilleando (mariposas dicen que hay), cuantas veces fueron, cuantas. Muchas antes de que llegara el final, muchas antes de que la angustia fuera mas que el anhelo, muchas antes de que el hastió fuera mas que las ganas. Muchas. Muchas antes que el vacio lo llenara todo.
Ya estaba allí, la última luz había dejado de parpadear, las puertas se abrirían y podría salir a cerrar una puerta más.
El aire frio se notaba a mitad de la escalera que lleva a la calle, siguió subiendo sin prisa, segura ya de todo. Salió a la calle, la misma calle donde tantas veces la espero, la misma calle donde la recibía con besos y abrazos, la misma calle que les llevaba la pequeña habitación del pequeño hotel. Salió y supo que todo había acabado ya, al fin. La historia terminaba allí, volviendo a pisar donde la felicidad era un camino hacia el desamor, la humillación, el control y la rabia. Volver era el modo de darse cuenta que ya no le importaba, que ya no existía el poder, que ya no había ni amor ni cariño siquiera y que ella era fuerte, estaba segura, estaba en paz.

RELAT 34
El soldat grec corria cap a Atenes per anunciar la victòria enfront els perses. Havia sortit de Marató feia unes hores i ja no sentia el dolor del cos, fins feia poc insuportable, per això sabia que era al límit del seu darrer alè. “Ben mirat”, es va dir, “tampoc és tant urgent que els atenesos coneguin el resultat de la batalla, Darios no contraatacarà pas els propers dies, ni segurament en les properes setmanes, és una ximpleria deixar-hi la pell”. Va parar de córrer i es va asseure sota una alzina, esgotat. Mica en mica va anar recuperant el dolor, i se’n va alegrar. Li feien mal tots els músculs i el cap li voltava més que una baldufa llançada amb la forta embranzida d’un vailet que vol guanyar una aposta. L’aire li rascava el coll per dins i li feia mal respirar, només podia inhalar brins d’oxigen que exhalava quasi immediatament. S’anava recuperant i va poder començar a pensar amb claredat. En casa seva. En la seva riallera muller. En la seva bonica i xiroia filla que sempre el rebia amb abraçades i petons. En els camps verds i vius que cultivava cada primavera quan tenia permís de l’exèrcit. Ja anava recuperant tots els sentits i l’enteniment, estant encara lluny, però, de poder-se aixecar tot sol i va veure passar un altre soldat corrent a cor que vols. Li va semblar que el coneixia, Fidípides es deia, si no ho recordava malament. Vivia no gaire lluny de la granja dels seus pares i, de petit, havia jugat sovint amb un dels seus germans, de la seva mateixa edat. Ell era una mica més gran. Per la cara que feia, si no s’aturava de seguit, aquella seria la seva darrera cursa.

RELAT35
–Aquells dos ulls es clavaven com dos ganivets. Fruit de la casualitat, compartien una rutina diària que es feia més amena quan es veien. Ell, un home d’uns quaranta anys. No tenia un rostre gaire afable. Ella, d’uns trenta, d’aspecte jovial i riallera. Jugaven amb les mirades dins d’aquell vagó de metro. Com si el món s’aturés. Cap dels dos, s’atrevia a dir-se res, però es delataven. Ell, no gesticulava moviment, ella li somreia tímidament. I així, dia rera dia.

Fins el dia de la incidència tècnica. Breus instants, fins el restabliment de la circulació. Es va fer pas entre la gent, dins un metro atapeït de persones que l’empenyien com si d’un mar esvalotat es tractés. De cop, una pèrdua d’equilibri enmig d’un moviment estrany, i allà estava, a l’altre costat del vagó. Un cop més la casualitat els unia en aquell petit espai de temps.
Mentrestant, un lladre matiner s’aprofitava del descuit d’aquella noia. Cautelosament li va posar la ma a la bossa i subtilment li va robar el moneder. Arribada la seva parada, la noia va baixar. Davant l’enllaç, va posar la ma dins bossa per treure el bitllet, i es va adonar que no hi era. Va pensar que potser l’havia oblidat, però de seguit la ràbia es va apoderar d’ella i va pensar en el pitjor. Li havien robat el moneder! L’immediatesa de l’instant, la va portar fins l’oficina d’atenció al client. Allà va plantejar la situació. El cap d’oficina, li va suggerir que descrivís el moneder. Nerviosa, li va explicar com era. L’home en veure que la descripció era similar al moneder que li havien portat moments abans, la va interrompre, va posar la ma sota el mostrador, i li va ensenyar. La cara de la noia va canviar de cop i de nou aquell somriure dibuixant-li el rostre.
Un noi havia seguit al lladre per veure què feia. El resultat era d’esperar, li havia robat els diners, però havia llençat el moneder en una paperera.  Riallera, va sortir, i va obrir el moneder. Dins hi havia una nota. Les lletres d’un algú desconegut, on llegia: “No deixis mai de somriure cada matí, perquè el teu somriure m’il·lumina el dia”
Aturada, va mirar al seu voltant. El noi del metro allà estava, aturat mirant-la… I qui sap si aquell gest va obrir una porta, la porta dels mil somriures matinals.

RELAT 36
-SALVATS!!Et treuen del mar, et porten a la llotja i d’allí a la parada. T’instal·len en un llarg taulell, ple a vessar de companys aiguaders com tu. T’eixorden les veus d’unes dones que criden com peixateres.   esveltes, et miren per damunt l’espatlla. Els musclos ni et saluden. Cloïsses, vieires i escopinyes ja tenen prou feina, tancades com estan dins la bossa de malla. La navalla t’escup a traïció. Les sardines se’t posen de cua. El calamar reposa per sempre, esbatanat damunt la seva panxa. La perca, el llenguado i el salmó ja fa estona que ni et veuen ni et senten. Més o menys des que els han filetejat. Ha estat aleshores quan han deixat de patir.

Tu romans a la teva canastra, humil entre els humils. Lligacames, lluernes i escòrpores són les teves companyes, tan poc afavorides en el repartiment de la riquesa que han de compartir casa amb tu. Però tu ets diferent, el teu cos, els teus ulls, el teu caminar és diferent. Ui, el caminar! Sempre has tingut complex perquè camines reculant, però amb la genètica no s’hi pot lluitar. A la prehistòria, els teus avantpassats  ja caminaven així.

Aquí en el teu racó, amb un ull obert, una pota se t’aixeca. Quina llàstima! No tens aigua. Si en tinguessis…. com t’escaparies!. A canvi d’aigua t’han posat un llit de gel gelat. Quins acudits!! Tan difícil és deixar morir la gent en pau, mal sigui damunt d’una bleda?

Dónes una ràpida llambregada al teu voltant i t’adones del què passa. El que tu et pensaves que seria una gran reunió d’amics, ha resultat ser un camp d’extermini, i ara tots els teus amics són morts i ben morts. I aquests crits que sents fa una estona deuen ser les absoltes.
Un moment, atenció! Alguna cosa es mou al teu costat. Ara ho veus, una mà gegant està agafant els teus companys i ara t’agafa a tu. Us posa a tots dins d’una bossa i, mentre el cor et batega a cent, crides emocionat: Per Neptú! Quina sort! Ens posen a la bossa per tornar-nos al mar. Estem salvats! Salvats!!

RELAT 37
-Ni quins romanços!.  La Sra. Poch, després de 40 anys d’esmerçar-s’hi, per fi, havia trobat promès, el Sr. Poquet. Era tan feliç! Es convertiria en la Sra. Sílvia Poch de Poquet! Es casaren a la parròquia de Sant Miquel Petit i el convit, poca gent, només els íntims, el celebraren a “Mica de pa”, un restaurant tan polit que feia goig d’asseure’s-hi, ni que fos una estoneta. La lluna de mel, escassament tres dies, i dels curts, que era hivern.  La Sra. Poch volia pair bé. També volia que el seu nou marit exercís a poc a poc i amb bona lletra, com diu la dita, però al marit li agradava escriure fora de casa i no era dels que amb no res s’acontentés. A les dues minses setmanes, el matrimoni ja feia aigües. Una foto-multa de trànsit, traïdora, confirmà les sospites de la Sra. Poch; s’hi veia el Sr. Poquet, pletòric, acompanyat d’una rossa exuberant. Clarament fora del matrimoni.

RELAT 38
-Efecte papallona.  La Blancaneu espera, dins el taüt de vidre al mig del bosc. Fa només unes hores que els nans li han ofert l’últim adéu i han tornat, tristos, cap a casa. En aquest mateix moment, el príncep blau cavalca sobre el seu cavall blanc i, tot i no ser-ne conscient encara, es dirigeix inexorablement cap al seu destí, al costat de la seva estimada.  De sobte, una guineu surt disparada d’entre uns matolls, empaitant una llebre esporuguida. En un punt indeterminat del bosc, el bell cavall blanc ensopega amb la guineu que, espantada, fuig tant ràpidament com pot i desapareix entre els arbres. El príncep cau de la muntura i queda estès a terra, amb un trau al cap d’on li brolla la sang vermella. Els minuts van passant, però el príncep no es desperta. I mentrestant, la Blancaneu espera. La filla del guardabosc, una bonica noia, jove i alegre, saltirona entre els arbres tot cercant mores per fer un pastís. De tant distreta com va, topa de sobte amb el cos del príncep i cau boca terrosa, esclafant contra el seu pit el cistell ple de fruits. Fa un bot i es posa dempeus en adonar-se que sota seu hi té un príncep blau, amb el cap ple de sang vermella. Sense pensar-s’ho dos cops, li dona copets a la galta i li parla fluixet a la orella. – Príncep, príncep blau, desperta que ja sóc aquí – xiuxiueja la molt múrria.
El jove es desperta i obre lentament els ulls. El primer que veu és la dolça cara de la filla del guardabosc, ben a prop seu. Li fa un somriure i pregunta – Què ha passat? On sóc? – La noia li agafa el braç i l’ajuda a aixecar-se. – Em sembla que has caigut del cavall i t’has donat un cop al cap. Però no pateixis que ara et portaré fins a casa i et curaré la ferida – I el destí, despistat com és, continua el seu camí com sempre inexorable. I la Blancaneu segueix esperant.

RELAT 39
–DE COS PRESENT  El van trobar mort, amb el cos mig repenjat al sofà. Els ulls només mig closos i una ganyota -barreja de complaença i desassossec- dibuixada a la cara.
Al seu costat, un bol trabocat amb signes d’haver contingut crispetes i vàries ampolles de cervesa buides.
El policia i el metge forense van declarar de seguida que no havien descobert signes de violència, però encara havien d’esbrinar el significat d’algunes pistes trobades al cos.
Van tenir dificultats per descloure la mà dreta del cadàver, que agafava amb força el comandament a distància del televisor.
Al cap hi conservava una gorra de llana i al coll una bufanda, quan de fet les temperatures nocturnes no baixaven de 22º. Tothom deia que aquella primavera era de les més caloroses que es recordaven.
I finalment també van observar que els dits de la mà esquerra es trobaven en una posició molt forçada. Tres dits plegats damunt el palmell, el polze que ajudava a cloure l’índex i, el més desconcertant de tot, el dit del mig, dret, rígid i enravenat, com si els obligués a mirar en direcció al sostre, quan en realitat allà no s’hi podia veure res d’anormal.

RELAT
40–Für Elise. Sona lentament el Für Elise, i jo no sé imaginar la seva excel·lència acompanyada d’altra música. La veig dansar de nou, sempre amb un rostre trist i gèlid, una cara que, n’estic ben segur, amaga emocions que els homes no comprenem. Veig en ella una mica de poesia ballada, reconec la seva virtut i crec, sincerament, que el lirisme que amaga el seu dansar no accepta discussions. Una altra volta, faig un petit sospir quan veig el seu rostre reflectit en el mirall. Un moment efímer i suau, tant bonic que sembla silenciar la música, tant trist que hauria de ser acompanyat amb la caiguda de plomes d’àngel. No pateixo, no tinc por, en un moment la seva cara de porcellana tornarà a brillar sobre la superfície polida. Fa una altra volta sobre sí mateixa, i busco en ella un petit gest, una mirada diferent, un somriure que mai em darà. Sosté el seu cos sobre un dels seus peus, que gira sobre el vellut vermell i, fent gala d’un equilibri perfecte, manté l’altre peu alçat. Repasso les seves cames, belles i fines, com tota ella. M’engalono de melancolia i enyor, noto que una llàgrima rellisca per les meves arrugades parpelles i acaricia, suau i trista, els cabells d’un bigoti blanc, la comissura d’uns llavis secs. Em sento un moble vell, tant vell com l’objecte que tinc entre les mans. Es del poc que em queda d’ella, un glop de passat, que sempre es una mica dolç, que sempre deixa un gust amarg. Trec un mocador i asseco la llàgrima indigna, el plor d’algú que ha viscut la vida, que ha vist com passa el temps, que ha sobreviscut a la pèrdua d’una dona obrint el seu joier. N’hi ha prou per avui, no cal plorar més. A fora encara trona, que alliberin els núvols la seva pena, a mi ja no em cal. Jo he sentit amor, jo he contemplat la bellesa.  

I sento com s’atura, nota a nota, la meva estimada Für Elise. S’adorm el dansar de la petita dama. Abaixo delicadament la seva tapa, li dono una mica de corda i la deixo sobre la tauleta de nit, ben aprop del capçal, per si un dia torna a ploure i torno a tenir ganes de contemplar la força que amaga la caixa de música… La sublim gràcia d’una ballarina de plàstic.

RELAT 41
–Camí únic
Obscur, tot està a fosques. No veus res, els teus ulls no poden ni tant sòls distingir siluetes. Ja no et veus ni a tu mateix. La teua ment imagina les coses, la realitat desapareix i es transforma en ombres i contorns imaginaris. Estàs sola, no hi ha ningú més, el fred penetra a través de la teua pell i una gran por inunda tot el teu ser.

De sobte una llum tènue comença a veure’s al final de camí, la seua lluentor és fa forta i comença a ferir els teus ulls. Tens encara més por, no saps que pot passar, cap on et pot portar. Prefereixes seguir les ombres, la por i l’angoixa son tant fortes que no pots més que girar el cap i mirar de nou l’obscuritat.
Però un dia decideixes que ja està bé, no pots seguir en la foscor. T’omplis de valor, et rebel·les i comences a anar cap a la llum. La por és molt gran però ja no pots aguantar més. Ha arribat el moment de canviar, d’eixir de l’obscuritat per a no tornar mai més. Agafes el telèfon i marques el número de la policia. Denuncies d’una vegada per totes, el canalla que et maltracta. Eixe que deia que t’estimava…
Apostes per la llum, els color, el calor. La teua vida comença una altra vegada, una nova oportunitat per fer i ser tot allò que havies imaginat. L’obscuritat ha acabat per sempre, mai més tornarà.  Les teues forces són llum clara.

RELAT 42
Terra blava.
–Avui seria un gran dia. La Martina, embolicada entre els llençols, va alçar el cul del llit i més contenta que unes pasqües es va posar aquell vestit nou que li havia regalat la iaia Nati. Feia una lleugera olor de vaques, però no passava res.  La senyoreta els havia dit que tenien que anar frescos.  Ves-te’n! Que no facis tard, va dir la seva mare. I amb una galeta Principe entre les dents i els llavis pintats de xocolata es va dirigir al punt de trobada. La Laia, la seva millor amiga, li havia guardat un lloc a l’autobús i amb un somriure per sota el nas va resseguir-li la textura dels llavis gruixuts. Quanta xocolata nena! Li va dir. L’autobús ja havia arrencat. Bon dia, va dir la senyoreta Rosa. Bon dia, van respondre tots. Esteu a punt per viatjar a la terra blava? La Martina estava inquieta.  A on els portarà la senyoreta? A una terra màgica? Al país dels peters pans? Al poble dels dofins voladors? Patpam! L’autobús es va parar de cop. Un cotxe havia xocat amb un altre. Van obrir els ulls. La senyoreta tenia raó. El paisatge estava pintat d’infinitat de blaus. La sorra daurada els acariciava els peus i els pins verds feien de taló. La Martina, amb uns ulls com unes taronges, va començar a córrer per la sorra fins arribar a la terra blava. Tenia un gust salat i dibuixava cercles al cel. Anava i tornava.

RELAT 43
– FERICIRE. En Sebas s’afanyava a baixar les escales aviat tornaria l’Esther. Ja havien discutit perquè no es llevava més d’hora, perquè no sortia a buscar feina, perquè no havia volgut portar els nens a l’escola…La mateixa història de cada dia.

Aquell matí de finals de novembre, assolellat, fred, però no massa. Es cordà la cremallera de la caçadora .Va encendre una cigarreta, a casa només podia fumar al balcó. Una mirada a un costat i l’altre del carrer, tant li era on anar. Caminava sense rumb pels carrers del barri. De sobte, el va cridar l’atenció unes fletxes pintades a la paret d’un magatzem. Una de color blau ben viu, l’altra de color taronja, amb una paraula escrita: FERICIRE No semblaven unes pintades qualssevol. En Sebas, va decidir seguir-ne la direcció, que era justament contrària a la seva. Després de caminar una estona, quan pensava que potser era tot plegat una broma,una altra pintada idèntica a l’anterior, l’animà a seguir. Ja, quasi als afores de la ciutat, després d’haver caminat i caminat seguint altres pintades totes iguals, va escoltar una música.

Probablement és un circ que s’ha instal·lat aquí i el que he estat seguint és la propaganda…-Pensà.
La música d’uns violins i una pandereta. Una bona colla de gent anava agafant uns papers d’un sac que un dels nois els oferia. Eren de color blau viu uns i els altres de color taronja.
En Sebas s’adonà que eren una colla de romanesos, quatre en total, qui oferia el sac amb els paperets cargolats era cec. Esperaven que la gent els donés la voluntat però poques monedes anaven a parar al pot que tenien allà a terra. N’agafà un de color blau. No entenia res. Deixà una moneda de cinquanta cèntims.
Gracias Amigo!- Cridà un dels nois.

Des cargolà aquell paper enrrollat com una cigarreta. Potser era un número de loteria li solucionaria la vida. Potser, allà escrit hi trobaria la solució per a trobar feina…
FERICIRE- Per un moment, si l’haguessin punxat no l’hi haguessin tret sang.
FELICIDAD! Amigo- Va cridar-li el noi cec, com si endevinés la cara d’en Sebas.
Va tornar cap a casa amb aquell paper blau a la mà. No sabia què li passava però alguna cosa estava canviant.

RELAT 44
–SECRETS. Feia dies que es sentia neguitosa, que li rondava pel cap la idea, però la moralitat i la incertesa a la seva pròpia reacció la feia tornar enrere. No volia fer-s’ho amb cap amic, ni amb cap Home en una nit de copes. Volia i necessitava una relació distant, sense lligams, i sense futurs sentiments possibles. Volia que l’home que la prengués, veiés una dona farcida de sexe, de desig. De carn trèmula, i pell desperta, d’aromes impúdics… No volia preguntes ni respostes, ni jutjar ni ser jutjada, tant sols, plaer. En arriba a la feina i sense pensar-s’ho dos cops, marcà el número de telèfon. Ja estava fet, no podia ni volia tirar enrere. Va imaginar-se què passaria aquella nit, com seria ell físicament, el seu cos, i les seves mans… la seva veu, les seves olors.
El seu cor era frisós d’ànsia i la seva templa bategava despresa, tan despresa que li va despertà un mal de cap estrany i curiós. Era ple de desig. Un desig, potser fins ara inexplorat.
Un toc a la porta i les crispetes al vaig ventre saltaven joioses. Ella, que anava nua, va posar-se ràpidament una samarreta, i va obrir-li la porta. Ell va entra com si ho fes cada dia. La va agafar per la cintura i la va duu contra la paret, li va treure la samarreta. Les seves mans s’abocaven sobre els seus pits, i la seva boca devorava les flonges paraules que ella intentava pronunciar, però que fou incapaç de fer-ho. La va prémer empenyent-la contra el seu cos. La llengua lliscava pels pits, com si es mengés un gelat al mes de agost, mentre les mans feien un passeig per les natges d’aquella dona nua. Amb pas ferm va dur-la fins al llit, deixant-la caure sobre ell. La va mirar amb ulls llaminers, era nua, estesa, vestida de desig i plena d’olors impúdics. Ella el mirà i amb un somriure va obrir-se a ell.
I la posseí amb desig de tempesta, i ella arquejar el cos joiós. Per uns instants, omplí els forats del passat. Avui, les paraules que mormolaven dels teus llavis, són foc intens i gemegós.
Reposa al calaix de la tauleta de nit, un tros de paper que atresora el teu número de mòbil.

RELAT45
–ROBATORI INVERSEMBLANT. Li havia robat tot: el cor, el desig, la mirada;  el pensament racional, l’intuïtiu;  l’orgull, la pau, la certesa;  el son, la vigília; els mots, la cordura, la il·lusió i l’honestedat. Tot era TOT, sí, en majúscula, la seva vida s’havia transformat en una carència absoluta del més mínim sentit comú. El lladre, mentrestant, gaudia del benefici de la ignorància: no en sospitava res.

-N’està segura? – va preguntar en Sherlock Holmes mentre netejava la seva pipa escèptica amb un mocador de butxaca.

-La certesa també està a la llista que acabo d’enumerar- va dir la jove senyoreta Stein alhora que s’enrojolava, potser posaven a prova la seriositat de la consulta aquell parell de detectius.
-Disculpi’ns –digué en Sherlock alçant les celles per assenyalar al seu col·lega que s’apropés al racó de la finestra  – no l’inquieta, doctor Watson, que la dama ens hagi donat una resposta tan elemental?

-Certament, Holmes –respongué el doctor mentre observava de cua d’ull la mà de la jove rebregant el guant com si fes un nyap.
-Senyoreta Stein,- el doctor Watson va avançar cap a la jove amb passes curtes i mesurades – donat que el nostre mètode d’investigació és científic, tindria algun inconvenient en mostrar-nos l’escenari del delicte?
La senyoreta Stein va atansar una mirada escorcolladora als ullets rodons del doctor, va guardar silenci i va deixar passar uns minuts incòmodes. En Holmes observava des de la finestra, divertit.
-L’escenari? Tal vegada vol que li mostri la meva ànima…?

-Watson! – exclamà en Holmes – recordi que la jove és la víctima. Senyoreta Stein – ara es dirigia a la noia que restava palplantada amb la punta de la barbeta tremolosa. – Ens podria precisar el motiu de la seva visita? És a dir, vol que recuperem els objectes robats, o desitja que trobem el presumpte lladre i li fem saber el delicte que ha comès?
La senyoreta Stein es va deixar caure al sillonet entapissat de color violeta i, de sobte, va esclafir a riure com una possessa: un doll de riallades i convulsions sense aturador.
-Watson, per la mort de Déu, intervingui! –ordenà en Holmes abans de sortir de la cambra – I digui a la dama quan es recuperi que ens farem càrrec del cas.

RELAT 46
–Una segunda oportunidad. Oigo una voz… creo que la reconozco, pero es casi inaudible… parece un susurro. Se que se dirige a mi y aunque me es familia rno se quien es. Intento abrir los ojos y no puedo. No tengo suficiente fuerza. Quiero hablar… tengo la boca seca… necesito beber,pero no me sale la voz.Sé que estoy tumbada en una cama… que dia es hoy? donde estoy?No puedo moverme. Sigo oyendo aquella voz… sigue hablandome…Un momento… si me concentro… puedo oir tambien una especie de pitido… electronico…. si…Quien es esa mujer que no deja de hablarme? que me esta diciendo?que quiere de mi?Oigo a otra mujer… más joven. Le dice algo a la que está a mi lado. Se acerca… Siento su presencia… empiezo a tener sueño….

No se cuanto tiempo ha pasado desde la ultima vez que oi esa voz… soy incapaz de saber si han sido minutos, horas, dias…hay silencio… solo el dichoso pitido. Oigo una puerta. Alguien se sienta a mi lado… ese olor… conozco ese olor… y la voz… la misma voz… Sigue hablandome. Ahora ya la oigo más claramente. Me cuenta cosas de gente que no se quien son, pero me habla de ellos como si tuviera que conocerlos… sigo teniendo la boca seca. Noto como esta mujer se aproxima y me pasa por los labios con una gasa húmeda… ahora estoy mejor.Se despide de mi… no! por favor! no te vayas!!! cuando no estas me siento tan sola… quédate conmigo… sigue contandome…Por favor… una lagrima baja por mi mejilla. La señora grita. Oigo como se abre la puerta de un golpe y empieza a llegar gente…oigo mucho barullo. Poco a poco consigo abrir los ojos. Una multitud de gente rodea mi cama.
Digo un “Hola” y todos empiezan a sonreir… parecen contentos… no se exactamente que esta ocurriendo. Oigo esa voz que me ha acompañado las ultimas horas. Es una mujer de unos 60 años… me suena… pero no se quien es… veo que llora de felicidad…Me siento perdida. Quiero incorporarme pero no puedo. Un monton de gente con batas blancas me hablan, me preguntan, me dicen…no se que hago alli…La mujer mayor me dice que es mi madre.
Que en unas semanas ya me podre ir con ella a casa… que he tenido mucha suerte…he estado en coma varios meses…No lo se… no recuerdo nada… no se quien es ella… pero supongo que tampoco importa…tampoco sé quien soy yo…

RELAT 47
–Detestava els dilluns al matí. A primera hora, la son sempre s’aferrava a les parpelles i una boirina densa senyorejava la consciència. I per acabar de reblar el clau, el trànsit entre l’ensopiment i la vigília s’estroncava definitivament amb l’aparició de la professora

“ dos trens separats per 275 kms. surten en sentit oposat. Sabem que el tren que surt de l’estació A té una velocitat mitjana de 50 kms/hora i surt una hora abans que el tren de l’estació B, que té una velocitat de 100 kms/hora. La pregunta és: a quina distància de A es trobaran els dos trens i quant temps invertiran fins a trobar-se?”

Mai no havia sabut resoldre aquest problema. No li trobava sentit. A molt estirar, en sabia fer les ratlles de l’esbós sobre el paper en blanc i prou. Després, quan era l’hora del plantejament matemàtic, el pensament divagava enllà de la finestra o fantasiejava amb l’escot vertiginós i sospitosament descuidat de la  delegada, que s’asseia dues taules a l’esquerra.
– Bitllet, si us plau…
– (…)
Les paraules del revisor el fan tornar, sobtadament, de l’estat d’embadaliment i badoqueria en què es troba. Li ensenya el tiquet, després de remenar la cartera.
– Gràcies, senyor.
Mentre guarda de nou el bitllet, pensa que no és pas casual que hagi rememorat ara, precisament, aquell problema dels dos trens en moviment. Al capdavall avui té la primera cita furtiva amb la Irene, una dona casada, com ell, que va conèixer ja fa un any per internet.
El paisatge ple d’oliveres que recull amb la mirada, l’avisa que molt aviat arribarà a l’estació de destí que va acordar amb ella ja fa uns dies: “ el millor i més discret és que ens trobem a mig camí”, van decidir.
No recorda haver entès mai el problema dels trens, a l’escola. No li trobava sentit. Però avui, avui, gairebé 30 anys després, espera sortir-se’n tant o mes bé amb la nova etapa que està a punt d’encetar.
Quan baixa a l’andana amb una flor a la solapa com a distintiu, encara li balla pel cap el problema de cinemàtica de l’escola. Aviat, però, els seus ulls toparan amb una mirada nerviosa i tímida enmig dels transeünts anònims que vénen i van.
I amb una flor a la solapa al trau de l’abric, ella finalment li donarà sentit al problema i, potser, també a la vida.

RELAT 48
–PENEDIMENT. Quan va alçar la persiana, va tenir la impressió que una gran bola de plom li queia al damunt. Una boira gris i espessa cobria tot l’espai i li impedia veure el paisatge habitual més enllà dels vidres. Va començar a vestir-se sense esma per sortir al carrer.
Estava penedit i no pensava altra cosa que anar a veure-la per dir-li-ho.
Li va oferir un ram de flors com qui demana perdó, havia comprat el ram més gran i delicat de tota la floristeria, semblava que mentre s’apropava volia dibuixar un somriure al seu rostre, però no ho aconseguia. Ella ni se’l va mirar, tampoc a ell no se’l va mirar, ni tan sols es va aixecar per rebre’l. L’home, visiblement afligit, va sortir profundament trist del cementiri.

Sorry, there are no polls available at the moment.