L’autora de No et miris el riu torna a sorpendre amb la nova novel·la Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres.
Mònica Batet es reivindica novel·la a novel·la com una de les veus narratives del panorama literari català a tenir en compte.
Després de ‘No et miris el riu’ (Meteora) , novel·la que va captivar a lectors i crítica, Mònica Batet torna amb Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres (Meteora) , demostrant un cop més la seva qualitat com a escriptora.
Batet ens proposa viatjar a uns ambients freds, concretament a l’àrtic en un entorn totalment nevat, on uns escriptors han de fugir l’any 1965 d’un país governat per una dictadura. Abans de marxar cap a l’exili a París deixen la seva filla al seu avi i la relació entre ells dos centra bona part de la novel·la.
Amb el temps, la noia anirà entenent aquella fugida precipitada i la vinculació del seu pare amb «No Pensem Com Vosaltres», un moviment polític i literari que alimenta la resistència al règim amb aires dictatorial i el pensament de les generacions noves.
Jordi Milian. Barcelona
L’any 2005 guanyava el premi Just Casero amb L’habitació grisa. Què ha canviat durant tot aquest temps?
Potser el que ha canviat és que alguns lectors saben qui sóc i que, com a narradora, he anat aconseguint una veu i un estil propis.
Amb No el miris el riu publicada fa tres anys va captivar a la crítica i també als lectors sent finalista del premi Crexells. Què en pensa de la bona rebuda?
En primer lloc és una satisfacció que un text a què tu has dedicat tant de temps sigui tingut en compte i sobretot per als lectors. D’altra banda, quan el text va ser finalista al Crexells va ser una sorpresa. Jo simplement el vaig escriure perquè era la història que en aquell moment volia explicar i sense esperar ni tan sols que cap editorial me’l volgués publicar. És a dir, que tot el que va venir després de la publicació de No et miris el Riu va ser un regal.
A les seves novel·les aconsegueix crear un univers propi però quina és la seva font d’inspiració?
Tinc moltes fonts d’inspiració. Llegeixo narrativa i també assaig, poesia no en llegeixo. Després també viatjo, veig documentals i pel·lícules… Escolto el que m’expliquen amics i coneguts, i diria que tot això fa que rebi un munt d’informació i que hi hagi una petita part d’aquesta informació que algun dia decideixi utilitzar per escriure.
La història ha de ser bona i que enganxi al lector però sobretot ha de comptar amb un llenguatge molt literari. Llegint les seves novel·les sembla que aquest és un dels seus principals objectius.
Per a mi la història és tan important com el llenguatge que s’hi utilitza. Les paraules no poden ser sobreres i hi ha d’haver fluïdesa en les frases. No es tracta de demostrar que saps totes les paraules del món sinó que les saps utilitzar quan cal. Per a mi és important que el text es pugui llegir en veu alta.
No et miris al Riu i Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres totes dues novel·les tenen molts punts en comú.
Però també molts de divergents. Estructuralment parlant no tenen res a veure. No et miris el Riu s’estructurava per parts i capítols i aquesta darrera novel·la s’estructura amb dues maletes i objectes que permeten explicar la història. Tanmateix és veritat que, per exemple, l’espai on transcorre l’acció no té lloc i que, com passa a No et miris el Riu, hi ha personatges que s’anomenen genèricament. Prefereixo no posar noms concrets a les persones i als llocs. Així el lector pot ser més participatiu en la història.
A l’anterior novel·la el paisatge el dominava un riu però ara és la neu i un entorn molt fred amb un clima àrtic. Com condiciona el paisatge a les seves novel·les i en particular a la darrera?
Una vegada vaig llegir que un escriptor molt conegut (ara no sé qui i no voldria dir un nom i després equivocar-me) deia que quan narres has de fer-ho des dins de la història. És a dir, com si tu fossis un personatge més del que estàs explicant. Jo procuro fer això, posar-me dins de l’espai que estic narrant i transmetre en la mesura que les paraules ho permeten com és el lloc on s’ubica la història. En el cas d’aquesta darrera novel·la m’interessava que hi hagués neu, i si jo volia que hi hagués neu havia de parlar també de fred i d’hores de llum solar perquè una cosa sense l’altra no tenia sentit.
D’altra banda, és evident que el paisatge ens condiciona i que en un paisatge fred, com en el d’aquesta novel·la, no trobaràs personatges massa alegres.
No deixa clar al lector on ubica la novel·la ni tampoc ens descobreix el nom o l’aspecte dels personatges que hi apareixen. Per què? Vol fer còmplice al lector?
Penso, i això és una opinió absolutament personal, que els noms dels espais on passa l’acció o dels personatges sovint no són tan importants. Com a lectora no m’agrada que m’ho donin tot mastegat. No necessito saber la ciutat concreta, el carrer concret i el cafè concret on es troben els personatges d’un text perquè el que m’interessa de debò és què es diuen i com s’ho diuen. El que necessito només és que el narrador em doni alguna pinzellada. Que em digui, per exemple, que el cafè era gran i hi havia soroll. Amb això en tinc suficient. I el que a mi m’agrada com a lectora és el que faig quan escric. A vegades esta bé que el lector es construeixi les seves pròpies imatges.
Malgrat desconèixer el nom dels protagonistes de la novel·la aconsegueix fer-los sentir propers al lector. Aquest és un dels grans reptes?
Sí, és una mica el que deia abans. Tu com a narrador pots donar algunes pistes que ajudin a comprendre el tarannà del personatge, però no cal explicar-ho tot perquè si ho fas resulta molt lineal i, fins i tot, avorrit. Després totes els lectors tenen experiència i no només literària. L’experiència i la intuïció són claus per comprendre actituds i decisions tant de personatges ficticis com reals.
Quin va ser el punt de partida de ‘Neu, óssos blancs i alguns homes més valents?
A veure, en aquesta novel·la m’interessava parlar de tres aspectes: literatura prohibida, el Pol Sud i la imaginació.
Tota la literatura que es va prohibir a Europa durant i després de la Segona Guerra Mundial, el que va passar amb alguns escriptors a Argentina durant la dictadura de Videla… Eren aspectes que en assabentar-me’n m’havien interessat i pensava que podia utilitzar. Després hi ha el Pol Sud, vaig trobar interessant que amb un mes de diferència dos homes haguessin arribat a aquell indret inexplorat de la terra. I, finalment, volia parlar de la imaginació perquè sóc del parer que és una sort posseir-la i saber-la utilitzar. Volia que la protagonista de la història la sabés utilitzar per defensar-se dels paranys que la vida li anava posant al davant.
Descriu a la novel·la un paisatge fred dominat per la neu en un país governat per una dictadura que també provoca un aïllament.
En cap moment de la narració es diu explícitament que hi hagi una dictadura, però sí que el fet que es parli sovint de soldats i de normes pot afavorir que es pensi en dictadura. En tot cas sí que és un país que té un govern que sembla poc democràtic. Aquest tipus de govern i el fred afavoreixen que la sensació d’angoixa i vigilància sigui present en la narració.
A la novel·la hi apareix un moviment literari clandestí anomenat ‘No Pensem com Vosaltres’ que actua com a resistència. La literatura pot arribar a ser un antídot contra la censura i la dictadura.
Estic convençuda que sí. A vegades la imaginació, i qui diu imaginació diu qualsevol tipus d’expressió artística, poden permetre fugir d’una situació opressiva. En el cas dels escriptors que apareixen a la novel·la opten per la imaginació perquè en comptes d’escriure contes realistes o de denuncia, que és el que s’esperaria d’ells tenint en compte les circumstàncies del país, opten per escriure contes en què hi ha elements màgics o fantàstics. És a dir, ells com la protagonista també escullen la imaginació per fugir de la realitat que els toca viure.
La novel·la es divideix en dues parts que coincideix amb les dues maletes que fa la protagonista al llarg de la seva vida. En realitat inicia un viatge per descobrir de la veritat i donar sentit a la seva vida.
Aquí he de donar les gràcies al senyor Serguei Dovlàtov. Ell va escriure un llibre de contes magnífic que es diu La Maleta en què explica parts de la seva història personal a través d’uns objectes que es troba en una maleta oblidada. Tenia clar que la meva protagonista havia de viatjar o canviar de lloc de residència per això vaig decidir imitar aquesta estructura. I, per això, les dues parts en què es divideix el text són dues maletes. Evidentment, aquests dos canvis de residència tenen un motiu que potser més val no desvel·lar.
Una novel·la que gira al voltant de diversos elements com un llibre de viatges al Pol Sud, un llibre d’estil, un suplement de diari i una gramàtica de francès que seran important en el desenvolupament de la narració.
Aquests elements permeten explicar la història. Són com les perles d’un collaret. Amb això vull dir que són independents. Cada peça funciona com un conte, pots llegir-les separadament i tenir una història que comença i s’acaba. Quan llegeixes totes aquestes peces tens una història més o menys completa. I dic “més o menys” perquè hi ha aspectes que no queden tancats i que és cada lector que ha de contribuir a tancar-los.
La protagonista és abandonada pel seus pares l’any 1965 després de la Gran Nevada i fugen a París per raons polítiques i anirà descobrint les raons d’aquella fugida.
Sí, la història central és aquesta. Una nena de vuit anys que el 1965 durant la Gran Nevada és deixada pels seus pares a casa de l’avi patern. Els seus pares se n’han d’anar a París per una sèrie de motius que en aquells moments la nena desconeix. Des d’aleshores anar a París serà l’objectiu d’aquesta nena. A mesura que sigui més probable per a ella poder viatjar a París, també seran més evidents els motius pels quals els seus pares van decidir anar-se’n.
Estem davant d’una novel·la de descobriment i creixement personal?
M’interessava que el lector cresqués amb la narradora. Les dues maletes que divideixen la història són les dues etapes vitals per les que passa la narradora: la infantesa i la primera etapa de l’edat adulta. La primera és la maleta que permet explicar com és educada la narradora i com aquesta educació fa que ella interpreti, de manera manipulada, la realitat. La segona maleta permet a la narradora entendre sense imposicions la realitat. En aquest sentit sí que es podria dir que és una novel·la d’aprenentatge o de creixement personal.
Ella conviurà amb el seu avi patern de qui rebrà una educació especial marcada per una certa exigència. El seu avi la fa escriure en una llibreta verda unes frases: No explicaré totes les coses. No escriuré ficció o No utilitzaré la imaginació. Precisament gràcies a la imaginació aconseguirà sobreviure.
El seu avi és una persona que com l’espai on passa l’acció té unes normes. Aquest senyor educa la seva neboda en funció d’aquestes normes. Normes que llegides així potser sembla que no tinguin gaire sentit, però és justament el contrari perquè el que pretenen és modelar els individus. Crear, en definitiva, persones grises com el paisatge que les envolta. Tenir imaginació és justament tot el contrari perquè significa poder sortir d’aquesta grisor que impera tant en el país com en el paisatge.
La protagonista sent una admiració pels exploradors Roald Amundsen i Robert Falcon Scott a qui anomena alguns homes més valents que els altres.
Diria que a qualsevol nen li agraden les aventures. Quan la protagonista descobreix el llibre anomenat “Expedició al Pol Sud” queda fascinada per la història i és normal que ho faci. I no només perquè és un llibre il·lustrat sinó també perquè la informació que s’hi va donant és dosificada i ella no sap qui és el primer home que arriba al Pol Sud fins al final. A ella de petita li agraden les històries en què hi ha homes més valents que els altres i quan descobreix la gesta d’Amundsen i d’Scott veu que representen a la perfecció la figura de l’heroi que tant admira.
La gesta que van realitzar va apareixent al llarg de la novel·la.
La història d’Amundsen i Scott atura la història de la protagonista i és un instrument que permet potenciar el misteri. És un escut i un bàlsam alhora. Els dos exploradors representen l’ús de la imaginació per poder escapar d’una realitat o d’un passat que més val no tenir gaire compte si el que es vol és seguir endavant. Són també els seus dos protectors quan els records poden recordar-li alguns aspectes del seu passat.
Per què li ha interessat la història dels dos exploradors?
Vaig descobrir aquesta història quan vaig llegir Moments estel·lars de la humanitat. Dels catorze moments dels quals parla Stefan Zweig aquest és el que més va encuriosir-me. Després de llegir la història de Robert Falcon Scott, que és el personatge amb què se centra Zweig, vaig haver de buscar més informació. Vaig trobar admirable la convicció tant d’Amundsen com d’Scott per aconseguir una fita que a inicis del segle XX semblava difícil. Des que vaig conèixer aquesta història em vaig dir a mi mateixa que volia escriure sobre aquests dos homes. Tenia clar que no volia fer cap novel·la de tipus històric però sí que aquests dos homes fossin presents en algun dels textos que escrivís.
Quins són els reptes que es planteja de cara el futur?
Els reptes més clars són llegir més perquè com més llegeixes més estils i maneres de narrar descobreixes i l’altre repte és, sens dubte, millorar com a narradora.
