L’escriptora analitza l’èxit d’El guardià invisible’ i afronta amb optimisme la publicació del segon lliurament de la trilogia del Baztan amb ‘El llegat dels ossos’.
Va sorprendre amb El guardià invisible i ara Dolores Redondo vol repetir i segurament millorar l’èxit del primer lliurament sobre la Trilogia del Baztán.
El personatge d’Amaia Salazar de nou als paissatges de Baztan per oferir-nos un nou lliurament molt més fosc i amb moltes més sorpresses sobre el seu passat.
Un any després de resoldre els crims que van aterrar Baztán, la inspectora Salazar, embarassada, assisteix al judici contra Jason Medina, acusat de violar, mutilar i matar a la filla adolescent de la seva dona imitant els assassinats del cas basajaun. El judici es cancel·la quan l’acusat apareix mort amb una nota dirigida a Amaia, un missatge curt i inquietant: TARTTALO. Una sola paraula que retornarà a la cap d’homicidis i al seu equip a Elizondo per buscar la veritat.
Dolores Redondo també ha comentat el reportatge fotogràfic de l’escriptor i fotògraf Xulio R Trigo publicat a L’illa dels llibres sobre les novel·les de l’escriptora.
Quines sensacions ha experimentat amb la publicació d’El llegat dels óssos respecte a la primera novel·la?
De fet ,creia que ara ho portaria millor ,perquè ja tenia més experiència amb les entrevistes i la premsa, però no comptava amb alguna cosa molt important: ara tinc lectors!
Amb la primera novel·la va ser diferent perquè ningú em coneixia i tot el boom es va originar després. Però tot el que ha passat amb aquest nou llibre és meravellós; el dia de la publicació els lectors estaven com a bojos i escrivien a les xarxes socials, em cridaven d’algunes llibreries… ha estat molt emocionant.
Ha notat alguna pressió per escriure la segona part?
L’èxit pesa i la responsabilitat que tens amb totes les persones que s’han comprat el llibre, també. Però és més la pressió que m’imposo jo mateixa. Però per sort als cinc minuts de començar a escriure em trasllado a Baztán i se’m passa tot. Diguem que sento pressió abans i després, però que mentre escric no. L’escriptura segueix sent, per sort, l’evasió pura per a mi.
Podem entendre El llegat dels ossos com un examen?
És un examen sens dubte. Però cada novel·la ho és i espero no perdre mai aquesta sensació d’estómac encongit que sents quan es publica una novel·la teva.
Si ho comparem amb la cuina puc dir que és veritat que pots cuinar per a tu solament però tots sabem que és molt trist. En la cuina i en l’escriptura s’aconsegueix la màxima plenitud quan és un altre el que ho gaudeix. La major glòria d’un cuiner és que un altre gaudeixi dels seus plats i la major glòria d’un escriptor és tenir lectors que llegeixin i gaudeixin de la lectura del teu llibre.
Ha definit la trilogia del Baztan com un iceberg…
Sí, el primer llibre era gairebé començar pel final. En el sentit que primer he explicat les conseqüències; en El guardià invisible Amaia sofreix un fort estrès postraumátic, però no aprofundia sobre qui o que l’havia causat. Em centrava en el que sentia i com podia enfrontar-se a aquest dolor. En Llegat en els ossos explico què ha originat aquesta por. Aquesta és la part del centre de l’iceberg i ara ens queda la que està sota l’aigua; la part més gran.
En aquesta novel·la també apareix la por i la sap transmetre també al lector.
A mi també em feia por mentre ho escrivia! Tinc amics que m’han dit que han hagut de dormir amb la llum encesa tota la nit. Jo crec que l’única manera que una obra de ficció t’arribi realment és que el que l’escriu sigui honest. Haig de sentir les sensacions que vull fer arribar als lectors. Per això cal buscar en la pròpia por i les emocions i explicar-les com les sent.
Amb tres novel·les publicades i després de l’èxit d’El guardià invisible i El llegat dels ossos costa imaginar que no hagués publicat abans, tenint en compte l’ofici que demostra a les seves obres…
No vaig publicar abans perquè és molt difícil fer-ho, encara que ho vaig intentar tot el temps. Escrivia relats curts i els presentava a concursos, algun fins i tot ho vaig guanyar.
D’aquests relats em vaig passar als contes i als llibres per a nens… però no em sentia completament a gust. Em vaig llançar amb una primera novel·la que em va costar molt que es publiqués i finalment vaig aconseguir que em publiqués una editorial petitíssima. Llavors em vaig adonar que necessitava a algú que em representés i vaig trobar al meu agent.
Aquest ha estat el punt d’inflexió; a partir d’aquí el meu agent es va portar la novel·la a Frankfurt i la va vendre a Destino i a sis països més com França, Itàlia, Holanda, Brasil….
I amb la possibilitat d’adaptar-se al cinema..
Moltes vegades em pregunten com em sento en saber que faran una pel·lícula del meu llibre i jo els responc que és al·lucinant, però que el cinema no és el meu món i que per a mi el realment fort és haver publicat els meus llibres després de tant esforç.
Ara editorials com a Destino, Columna o Harper Collins a Anglaterra em publiquen! És la felicitat absoluta.
Què es trobaran els lectors a El llegat en els ossos?
Si no han llegit el segon llibre recomano la lectura del primer, que tot i que es puguin llegir per separat, si que es perdrien la història de fons, que és la més colpidora i la que té més pes en la trilogia.
A El llegat dels ossos es retrobaran amb Amaia, que acudeix a un judici d’una víctima l’assassí que resultar ser un imitador del basajaun que ella investigava. Allà li fan arribar d’una manera molt particular un missatge i comença una investigació que d’entrada semblava tancada i que la portarà de cap perquè, a més, acaba de ser mare.
Parlava abans del basajaun, un ésser mitològic que apareixia en la primera novel·la. En aquesta segona part també apareixen altres criatures fantàstiques.
És que aquí els éssers mitològics són innegables, són propis d’aquesta cultura. Pertanyen a la religió que existia a la regió abans que arribés el cristianisme i ara perduren, encara que únicament de forma cultural. Són éssers extraordinaris que formen part de l’aigua, de la nit, dels cingles, de les tempestes… d’una comunió absoluta amb la naturalesa.
I, d’altra banda, també estan els ‘agotes’.
Formen part de la història de Baztán, perquè és un lloc molt ric. El meu llibre no és una novel·la històrica, per descomptat, però no he pogut resistir la temptació d’incloure petites pinzellades, que després m’han vingut bé per a la investigació que porta Amaia.
Els agotes van ser un poble que, no se sap molt bé com, van creuar els Pirineus i van arribar a Baztán. Es van establir a Baztan i van viure en una espècie de ghetto perquè preferien estar separats de la resta.
Potser la seva segregació no tenia raons massa lògiques, però eren temps durs en els quals la meitat d’Europa cremava en fogueres inquisitorials i l’altra meitat estava assotada per la lepra i la pesta… i van arribar a una regió en la qual la vida era molt dura també. Però van poder perllongar en el temps i existeixen encara les famílies d’aquests agotes que són per descomptat navarresos.
La trilogia del Baztan destaca sobre el paisatge com un personatge més…
Sens dubte, perquè imprimeix caràcter i marca a tots d’una manera determinada. A l’estiu el productor de la pel·lícula va estar visitant la vall perquè havia de prendre la decisió de si anava a rodar allí o en un altre lloc i em va dir que sí ho farà en l’original. Per a mi era alguna cosa fonamental i ho prenc com el primer encert. A més, és el productor que va adaptar Millenium de Stieg Larsson i les novel·les de Mankell, així que para mi és un descans perquè sé que m’agradarà. I si usa el mateix escenari que jo vaig plantejar, ja tenim el 80% de la pel·lícula feta.
La novel·la negra sempre ha estat un vehicle per fer denúncia social i a les seves novel·les trobem exemples com la violència de gènere
Sí, sempre ho ha estat. Escriure és el sedàs per la qual jo passo la meva realitat. Per desgràcia hi ha aspectes que estan a l’ordre del dia i que trobes en qualsevol informatiu; com la violència masclista o les dificultats per conciliar vida laboral i familiar que tenim especialment les dones. Són aspectes que visc jo mateixa o que veig a través de l’experiència d’altres persones.
El més preocupant és que alguns delictes que incloc en el llibre estan inspirats en casos i fets reals.
La maternitat canvia molt el caràcter d’Amaia Salazar.
Em venia de gust parlar també de com moltes vegades la maternitat està idealitzada, sobretot amb el primer fill. En general, ser pare o mare és alguna cosa meravellósa, però té segments d’aquesta vida que suposen canvis: en les rutines, hores de somni, treball, sexualitat… Canvia fins a la teva pròpia higiene perquè per anar-te a dutxar algú ha de quedar-se mentrestant amb el bebè. Al principi, la criatura ocupa tot el teu temps fins que a poc a poc vas aprenent a posar cada cosa en el seu lloc.
Ara que s’apropa el final de la trilogia, se sent temptada de canviar d’idea i escriure més lliuraments?
La història està pensada des del principi i culmina amb la tercera part. Però no descarto en un futur recuperar a Amaia perquè és un personatge que m’agrada moltíssim, però seria en una altra història diferent.
Que li ha semblat les fotografies que hem publicat sobre la trilogia ?
Estic tan sorpresa amb totes les coses que han succeït al voltant d’aquest llibre com les rutes literàries que han fet molts lectors.
Però amb les fotos, que ha fet Xulio R Trigo, només puc dir que són unes fotos artisticament precioses i que han sabut captar aquesta foscor, aquest punt gris i la llum.
Precisament llum i obscuritat són dos matisos molt ben captats a les fotografíes que també mostren petits detalls.
Estic molt contenta perquè les fotografies són meravelloses.
Entrevista: Jordi Milian i Patricia Tena
Fotos: Jordi Milian i Xulio R Trigo
